Público
Público

Claudia Piñeiro: “La clau de la novel·la negra és mantenir el suspens i la tensió dramàtica”

L’escriptora argentina acaba de rebre el 14è Premi Pepe Carvalho de Novel·la Negra i ha aprofitat la seva visita a Barcelona per presentar el seu últim llibre 'Quién no' (Alfaguara, 2019) una col·lecció de contes escrita "al llarg de tots aquests anys" i que ara veuen la llum per donar conèixer Piñeiro en una altra faceta, la de contista.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

L'escriptora argentina Claudia Piñeiro. ALEJANDRA LÓPEZ

Claudia Piñeiro (Argentina, 1960), una de les escriptores argentines més traduïdes, és una dona amb un discurs polític potent, tal com va demostrar fa uns mesos en un enèrgic discurs al Senat argentí a favor de la despenalització de l'avortament, a qui preocupa "i molt" el viratge que està donant el món cap a la dreta més absurda, però que també es reconeix optimista en tant que "la vida es regeix per cicles".

Reconeix que excepte Betibú (Alfaguara, 2011), una de les seves novel·les que ha estat portada al cinema, com també ho ha estat Las viudas de los jueves (Premi Clarín de Novel·la 2005), quan ha d'escriure un llibre, no ho fa mai amb consciència d'estar escrivint novel·la negra: "simplement pren la forma de novel·la negra". Ha visitat Barcelona per rebre el Premi Pepe Carvalho i participar a la BCNegra.

Acaba de rebre el Premi Pepe Carvalho de Novel·la Negra, com veu l'estat del gènere?

La novel·la negra interessa i entretén la gent, és un gènere popular, en el sentit més ampli de la paraula, i sempre ha tingut èxit, però sí que és cert que en aquests moments vivim un moment de reivindicació. El negre, a més, és un concepte literari molt ampli que comprèn des de les novel·les d'enigma tradicionals fins a les novel·les de Chandler, Simenon o Hammet, les de Benjamin Black o les de Lemaitre. Dins de la novel·la negra hi ha de tot.

És fàcil escriure novel·la negra?

Com a tots els gèneres, es fa bona novel·la negra i mala novel·la negra, però sí que és un gènere en el qual si hi ha una bona trama i uns bons personatges pot sortir quelcom amb cara i ulls. Fixa't que a les plataformes digitals, la majoria de continguts que inclouen trames criminals tenen molt èxit. Les històries que expliquen la violència en diferents parts del món agraden al públic i no és massa difícil trobar una història que se sostingui.

"La base del suspens és el passat que torna, no el crim", assegurava fa uns anys en una entrevista. Què ha de tenir una bona novel·la negra?

Tot i que el gènere ha expandit els seus límits i és complicat parlar de quelcom en concret, penso que és clau dosificar el suspens: l'escriptor ha de saber quina informació dona i quina no i treballar en base a això. Una bona novel·la negra ha de mantenir la tensió dramàtica i fer un tractament exquisit dels personatges. De fet, a mi, el que més m'interessa de les novel·les són els personatges, entendre'ls.

Vostè ha assistit a molts tallers literaris, un tema sobre el qual hi ha molt debat. Als Estats Units són molt populars, però hi ha un sector que diu que no serveixen per a res.

Els escriptors no podem viure dels llibres que publiquem i a l'Argentina hi ha grans escriptors i escriptores que s'han passat la vida ensenyant a escriure. Molts d'ells, a més de ser excel·lents escriptors, són excel·lents professors, com Sacomano o Abelardo Castillo, per posar dos exemples. Amb els grans escriptors s'aprèn molt, però també és cert que hi ha una sèrie de tallers literaris que estan destinats a què la gent hi vagi a passar l'estona.

Als Estats Units, grans escriptors i escriptores han sortit de màsters d'escriptura creativa.

"Què fan els grans mestres? Indicar les lectures més apropiades per a l'escriptor assistent al taller. Al cap i a la fi, només s'aprèn a escriure llegint"

A l'Argentina no hi ha aquests tipus d'estudis, tot està més enfocat a la crítica literària. No crec que cap taller pugui formar cap escriptor que no arribi amb una base sòlida. A més, aquesta base s'ha d anar polint amb lectures. Què fan els grans mestres? Indicar les lectures més apropiades per a l'escriptor assistent al taller. Al cap i a la fi, només s'aprèn a escriure llegint. Jo vaig escriure Las viudas de los jueves quan estava al taller de Guillermo Sacomano, qui en un moment determinat em va recomanar la lectura d'El temps perdut de Proust. I ho va encertar.

Acaba de publicar un recull de contes, el primer. D'on surten? Alguns podrien ser l'inici de novel·les.

Aquests contes els vaig començar a escriure fa un temps, quan anava a tallers literaris, on em demanaven textos breus per llegir a classe. Fa molts anys que escric contes però el meu cap sempre treballa en mode novel·la: he hagut de fer un esforç per reduir la idea a una anècdota que pugui prendre la forma de conte. És possible que sí, que si hagués deixat el meu cap treballant, d'alguns d'aquests contes en sortissin novel·les.

És interessant la capacitat que té, en poques pàgines, de crear personatges amb una personalitat molt marcada que són ràpidament identificables per a lector. En pocs paràgrafs aconsegueix que el lector empatitzi amb ells.

Sempre poso els meus personatges davant d'un abisme; no m'interessa la seva descripció física o psicològica, sinó quines decisions prenen ells quan es troben en una situació límit. A partir d'aquestes decisions que ells prenen, que el lector crea un vincle.

No li dona pudor maltractar així les seves criatures? A 'Elena sabe' (Alfaguara 2007), la seva novel·la més devastadora, posa una mare i una filla en una situació tan límit que dóna angoixa fins i tot continuar llegint fins al final.

"A l'Argentina, va haver-hi un moment en el qual hi havia un rebuig a què la literatura fos transmissora d'emocions: la literatura havia de ser quelcom distanciat, amb aires intel·lectuals"

S'ha de confiar en el lector i pensar que és capaç de suportar-ho tot. Jo he escrit molta dramatúrgia i amb col·legues actors ho hem parlat moltíssimes vegades: la gent vol sortir del teatre i anar a sopar. Es vol que la gent rigui i que surti tranquil·la d'un teatre, d'una novel·la; però en la meva opinió, aquesta no és la funció del teatre, el cinema o la literatura. A l'Argentina, va haver-hi un moment en el qual hi havia un rebuig a què la literatura fos transmissora d'emocions: la literatura havia de ser quelcom distanciat, amb aires intel·lectuals. Molta gent opina que Elena sabe és la meva millor novel·la, molta d'altra em diu que no l'han pogut acabar de llegir.

Per què tant de dolor a 'Elena sabe'?

Volia retratar no només el dolor psíquic sinó també el físic, el dolor del cos malalt d'una dona que pateix Parkinson. La meva mare va estar malalta de Parkinson i em vaig adonar que la gent pel carrer no la mirava. Això ho il·lustra perfectament Susan Sontag a La enfermedad y sus metaforas. Primer parla del càncer i després fa un retrat de la sida. Sontag diu que les persones sanes tendim a treure-li la mirada a la persona malalta: no volem mirar a les persones malaltes perquè pensem que les incomodarem. A Elena sabe volia obligar el lector a mirar en un primeríssim primer pla un cos malalt i que fos el lector que decidís si volia transitar aquest cos o no.

És una crítica brutal a l'individualisme i la societat en la qual vivim. Cossos desvalguts, l'abandonament de l'administració, les càrregues familiars...

Aquesta era la intenció. La novel·la s'havia de titular Los cuerpos de los otros, però en aquell moment es va estrenar una pel·lícula alemanya amb un títol similar i ho vaig canviar. Volia retratar el cos d'una dona malalta apropiat per un sistema de salut, l'Església, els metges. M'interessava explicar com hi ha persones que tenen drets sobre els cossos dels altres. També volia retratar com hi ha cossos malalts que s'aferren a la vida, com feia la meva mare. Davant el drama que amaguen algunes malalties, també hi ha una mirada de supervivència.

Els cossos apropiats... Vostè és argentina i durant el debat de l'avortament va fer una intervenció molt enèrgica al Senat argentí a favor de la despenalització.

"Estem en un context de reaparició d'un discurs polític i retrògrad. En el cas de Llatinoamèrica està relacionat amb l'avançament d'algunes esglésies que han ocupat el lloc de l'estat"

Les lleis s'aproven a través de processos. El procés d'aprovació de la llei de l'avortament en gairebé tots els països ha estat rebutjada en un primer moment. A l'Uruguai, un país que nosaltres des de Llatinoamèrica, mirem com a un model a seguir, el projecte de despenalització de l'avortament també va ser rebutjat en diverses ocasions, també a Irlanda. Nosaltres ens vam entusiasmar, però hem de continuar treballant en aquesta línia. És cert que el context no ens afavoreix, a causa de la reaparició d'un discurs polític retrògrad i violent per part de la dreta, que posa en qüestió els drets de diferents col·lectius: de les dones, la comunitat LGTBI o les comunitats indígenes. És un escenari alarmant, no només a Llatinoamèrica, sinó a tot el món. En el cas de Llatinoamèrica es donen unes condicions particulars relacionades amb l'avançament d'algunes esglésies que han ocupat el lloc de l'estat. Per exemple, l'estat deixa d'assistir a la gent amb pocs ingressos i deixen la tasca en mans de l'Església evangèlica o catòlica, es retira de l'educació i dona subvencions a les escoles religioses i així amb tot. A més, determinats estaments no estan sent responsables amb els seus discursos polítics i públics; i això és molt perillós. Mira què va passar a Ruanda. L'avançament del discurs de l'odi em preocupa, tot i que sé que és un cicle i que la història dona moltes voltes. Fins fa poc hi havia una sèrie de drets que havien estat consensuats per gairebé tothom i ara es comencen a qüestionar. Què ha passat? Hem de buscar l'origen en la falta d'educació. En el cas de l'Argentina, l'educació s'ha degradat moltíssim.