Público
Público

Compromís, entre el tacticisme i l’autodefinició

La formació valencianista, que té l'orígen en una coalició de coalicions, afronta l'any vinent el repte de mantenir el gran poder institucional assolit a les eleccions municipals i autonòmiques de 2015. Radiografiem les seves famílies, els reptes que té i l'aposta per repetir les coalicions de progrés després dels propers comicis.

Publicidad
Media: 5
Votos: 1

Mònica Oltra, vicepresident de Compromís i dirigent més coneguda de Compromís.  / Juan Carlos Cardenas - EFE

Era la nit del quart diumenge de maig de 2015. Somriures, abraçades i felicitat desbordada ameraven la celebració de Compromís tan bon punt va avançar l’escrutini. La formació valencianista, amb Mónica Oltra al capdavant, passava de 6 a 19 diputats, dinamitava totes les enquestes prèvies i se situava com la clau d’un nou temps polític al País Valencià. No debades, Compromís assumiria setmanes després la responsabilitat d’un govern en coalició amb el PSPV-PSOE i amb el suport parlamentari de Podem, i aconseguiria ostentar parcel·les tan simbòliques com l’alcaldia de la ciutat de València, on va ser la marca més votada de les esquerres.

Vora quatre anys després, la coalició afronta l’horitzó electoral amb la motxilla d’una legislatura que, si més no, ha allunyat l’herència reputacional deixada pel PP. Cap dels cataclismes que profetitzaven els altaveus de la dreta i el conservadorisme s’ha acomplert: ni s’han cremat esglésies ni s’ha acabat amb les falles. El cert, però, és que l’acció de govern de Compromís com a soci minoritari en binomi amb el PSPV ha esdevingut especialment calculada, sense ganes d’ofendre ningú i és potser aquesta ambigüitat o aquest electoralisme el que ha fet que la coalició no trobe ressentiments notables a les enquestes.

“No hi ha remor de canvi. Les perspectives electorals a Espanya ho diuen: un govern ha de cabrejar perquè la gent el vulga canviar; i el govern del Botànic no ha cabrejat”, sosté Ricard Chulià, secretari de Comunicació de Compromís a Torrent, a l’Horta Sud. Chulià percep paral·lelismes entre la conjuntura actual i la situació el 2007 a l’estat espanyol, on la dreta aleshores mostrava un enuig monumental però les capes menys ideologitzades —aquelles que poden votar qualsevol cosa i fer canviar un govern— no s’havien encomanat d’aquesta irritació.

Compromís ha estat especialment tebi  davant el trepig de la democràcia produït a Catalunya

Només una variable escaparia d’aquesta equació: l’agressivitat covada pel nacionalisme espanyol amb el procés a Catalunya com a rerefons podria ser marcada de manera explícita sobre la coalició. De fet, així ho corroboren els discursos del PP i Ciutadans, que han capitalitzat per inèrcia les furibundes crítiques als minsos avanços assolits en educació i política lingüística, amb l’objectiu de revifar l’anticatalanisme i intoxicar el viatge de la legislatura. Tanmateix, l’alarmisme amb què la dreta vol guanyar adeptes no troba compatibilitats amb la realitat: Compromís ha estat especialment tebi —i sospitosament silenciós— davant el trepig de la democràcia produït a l’altra banda del Sénia. Les declaracions d’Oltra qüestionant els presidents Puigdemont i Torra han estat considerades com a errònies en algunes famílies del projecte cooperatiu.

No només Catalunya. També la iniciativa estrella de la legislatura en matèria educativa, la del plurilingüisme, ha entonat desacords i decepcions entre les bases. Les entitats que treballen per la dignificació del valencià, entre les quals conviuen militants de la coalició, han titllat aquesta política d’insuficient i fins i tot regressiva respecte del model del PP. Tampoc s’han posat els fonaments per a una socialment demandada llei d’igualtat lingüística ni s’albira en aquest tram final de cicle legislatiu l’aprovació del requisit de la capacitació lingüística dins la llei de la funció pública. A tot això, s’hi suma l’adopció sense embuts, per part d’una bona collita dels líders de la coalició, dels símbols i la nomenclatura imposats durant l’etapa de la transició als despatxos de Madrid.

La contrapartida a aquest tacticisme, doncs, visibilitza un lleu desgrat més intern que no pas entre els votants. “La gent a qui més hem defraudat és la més ideologitzada des dels nostres valors. És preocupant internament perquè això et dificulta tindre uns activistes més encoratjats”, reconeix Chulià.

Enric Morera, president de Les Corts valencianes i líder del BLOC. EFE

Coalició de coalicions

Tanmateix, en el seu afany d’esdevenir una opció política majoritària en un País Valencià històricament fragmentat per la qüestió nacional, Compromís ha mantingut un perfil molt baix des del seu naixement pel que fa a les apel·lacions als símbols o la identitat. En el seu full de ruta, efectivament, es dibuixa la convicció de deslligar-se de les velles inèrcies del fusterianisme i reinventar l’estratègia del valencianisme, que passa per posar al centre el benestar de l’individu social. És la fórmula que es va traduir en èxit electoral el 2015, amb la complicitat també d’un escenari polític on el PP ja no podia combatre l’evidència de la seua trama delictiva.

Compromís ha mantingut un perfil molt baix des del seu naixement pel que fa a les apel·lacions als símbols o la identitat

Des de la seua fundació el 2010, la coalició ha transitat per una via de creixement pel que fa a representació institucional. Present actualment a les Corts (19 diputats), al Congrés (4 diputats), al Senat (2 senadors) i al Parlament Europeu (1 europarlamentari) i amb una vuitantena d’alcaldies arreu del País Valencià, Compromís ha consolidat el seu segell, abans inclús del fenomen Podem, i s’ha convertit en un actor polític decisiu en una fins no fa massa vida política segrestada pel bipartidisme.

Compromís és una coalició on conviuen diverses famílies de l’esquerra valenciana. Les tres branques principals són el Bloc Nacionalista Valencià (BLOC), Iniciativa del Poble Valencià (Iniciativa) i VerdsEquo (Verds). Al seu torn, cada marca aixopluga diferents procedències, corrents i sensibilitats, cosa que fa de Compromís una coalició de coalicions.

Les seves tres branques principals són el Bloc Nacionalista Valencià, Iniciativa del Poble Valencià i VerdsEquo 

El BLOC es va fundar el 1998 després de la unió d’Unitat del Poble Valencià, el Partit Nacionalista Valencià i Nacionalistes d’Alcoi. Compromís ha suposat el marc des del qual el nacionalisme valencià impulsat pel BLOC ha començat a recollir fruits, incapaç abans d’aconseguir representació parlamentària, entre altres motius, per l’alta barrera electoral del 5% marcada pel sistema electoral valencià, tot i una presència gens menyspreable d’alcaldies a ciutats mitjanes del país. Per la seua banda, Iniciativa naix el 2007 i deu el seu origen a una escissió d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV). Recentment s’ha conegut la irrupció d’un corrent intern que demana més protagonisme per a les bases. VerdsEquo, la tercera pota, és resultat de les transformacions de l’ecologisme al País Valencià.

Segons dades de la mateixa formació, el BLOC és la família majoritària i representa el 59% de la militància de Compromís, seguit d’Iniciativa (18%) —d’on prové el gran actiu polític de Compromís, la vicepresidenta Mónica Oltra—, Verds (5%), els adherits (15%) i altres partits locals (3%). La situació dels adherits, coneguts com Gent de Compromís, és la més delicada a hores d’ara, ja que en reiterades ocasions han denunciat el poc pes que se’ls atribueix, per la qual cosa reclamen el reconeixement d’aquesta branca en les dinàmiques nacionals del projecte.

Obediència valenciana

És Compromís un partit nacionalista? Sobiranista? Està a favor de la construcció dels Països Catalans? O advoca pel federalisme a l’Estat? És la veu dels valencians per a la defensa dels interessos propis? És tot això alhora? “Compromís és una coalició de mínims en la qual tots els partits estan d’acord en què necessitem més autogovern. I que l’autogovern és un valor positiu. A partir d’ací, no estem en una conjuntura en què això puga ser una font de disputa substantiva entre les forces que componen Compromís”, diu Chulià.

El que és evident és que Compromís és, ara per ara, l’única força no sucursalista que al País Valencià gaudeix de representació institucional. Una força d’estricta obediència valenciana que s’ha revelat necessària per a delatar les contradiccions del PSPV-PSOE, companys de coalició al govern de la Generalitat, molt especialment des de l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa. “Era inaudit fins a hui; s’ha aconseguit molt més del que s’ha aconseguit mai. Ara bé, encara continuem estant molt lluny del que podria ser un BNG o una Esquerra”, remarca Chulià.

No debades, la presència de Compromís en l’esfera política valenciana no sembla que haja servit d’incentiu per crear noves estructures que consoliden un marc de partits de mentalitat valenciana. La tradició sucursalista continua impregnant les dinàmiques polítiques valencianes, lluny de l’afirmació pròpia. Al si de Compromís, aquesta circumstància s’ha visibilitzat en els estira-i-arronsa entre el BLOC i Iniciativa quan s’ha plantejat anar a les eleccions de la mà de Podem. Per a alguns militants de la coalició, aquesta aliança desdibuixa el perfil propi de Compromís i espanyolitza la política valenciana.

Cap al Botànic II

Conservar o ampliar la majoria d’esquerres a les Corts, eixa és la qüestió de cara a 2019. I ja s’ha començat a treballar al si de la formació enmig d’un clima que, des del passat 9 d’Octubre, fa olor de precampanya. El globus sonda sobre un possible avançament electoral per part del president Ximo Puig que s’ha instal·lat sobre l’esfera política valenciana els darrers mesos, la insinuació dels socialistes de considerar la suma amb Ciutadans com una opció per a 2019 si l’aritmètica ho permet i la decisió dels de Puig de no acudir a la manifestació reivindicativa del 9 d’Octubre il·lustren escenificacions de baixa intensitat en què el soci majoritari del govern pretén marcar terreny i prendre el seu espai davant la propera contesa electoral.

Compromís valora positivament el conjunt de la legislatura i incideix en la importància de revalidar una majoria de forces progressistes

Compromís, malgrat les tensions pròpies que es donen en tot pacte de govern i sabedors que l’efecte Pedro Sánchez ha donat ales al PSPV-PSOE en les enquestes, valora positivament el conjunt de la legislatura i incideix en la importància de revalidar una majoria de forces progressistes. “Hui dia estem abocats a governar de forma coalicional, i ací ho hem entès molt ràpid. Els acords i les coalicions no formaven part de la cultura política valenciana ni espanyola fa poc temps. Estàvem acostumats a majories absolutes que sovint eren pitjor perquè al final és pitjor que governe una sola família d’un partit que no un partit en coalició”, expressa Vicent Martínez, cap de campanya del BLOC al País Valencià.

A la ciutat de València, on el govern està format per tres forces (Compromís, PSPV-PSOE i València en Comú), arriben a la mateixa conclusió. “Hem trencat el mite que un govern tripartit o plural està abocat a baralles i inestabilitat. Tenim posicionaments diferents però sempre arribem a punts intermedis”, raona Amadeu Mezquida, secretari del grup municipal dels valencianistes al consistori i director de l'estratègia de la coalició al cap i casal.

Joan Baldoví, diputat de Compromís al Congrés i el polític milllor valorat pel CIS. / EFE

No debades, a diferència del que passa al País Valencià —on el marge entre l’esquerra i la dreta és més ample—, a València la diferència se’n va només d’un regidor. “Fer la lectura que la ciutat ja està guanyada seria un error. Ací es confronten de nou dos models: el canvi d’aquesta legislatura amb Joan Ribó al capdavant o el model anterior de la dreta. S’haurà de votar tenint en compte aquesta dicotomia si es vol continuar apuntalant el canvi”, subratlla Mezquida. El pes històric que València ha exercit sobre la seua àrea metropolitana fixa el focus electoral en un ajuntament on el PSPV va obtindre uns resultats nefastos el 2015 però podria remuntar, tal com apunten algunes enquestes, de la mà de la seua candidata Sandra Gómez.

Amb la maquinària electoral a punt d’esclatar, Compromís afronta la possibilitat de repetir com a actor clau en la conformació d’un govern alternatiu a la dreta del PP i Ciutadans. No depèn només d’ell i el repte és majúscul: la coalició haurà de mesurar els equilibris entre, d’una banda, el seu tacticisme per seguir rendibilitzant un vot plural i, de l’altra, la fidelitat als seus principis d’adhesió a la construcció nacional del País Valencià en què s’inspira la part majoritària de la formació. Però també té el deute pendent de guanyar pes específic a Madrid on, malgrat la visibilització de Joan Baldoví —el líder polític millor valorat segons el CIS—, encara no s’ha aconseguit situar el problema valencià en l’agenda política estatal. Un problema d’infrafinançament i infrainversió que fa del País Valencià el territori més maltractat de l’Estat i que s’agreuja sense cap eixida a curt termini.