ELECCIONS 21D Arrimadas era l'anti-sistema

Ha explotat. El consens catalanista que havia dominat Catalunya des de la fi del franquisme ha estat rebentat pel fill no desitjat del Procés. Els convergents i els republicans van batallar –sota el somriure maquiavèlic de les aliances– per ser el Gran Partit de Catalunya. I una part de Catalunya que havien ignorat ha sortit a votar a, potser, la primera dona que podria presidir la Generalitat. Arrimadas porta una espasa contra l'establishment polític –convergent i socialista, el catalanisme de mínims– que havia dominat Catalunya. Una espasa que s'alimenta de l'altre cara del Procés, de l'altre cara de la propaganda. Ningú esperava que pogués guanyar Trump, ningú esperava –fins fa res– que pogués guanyar Arrimadas. Els consensos exploten.

I de cop, comença sonar una espècie de tablao mesclat amb música èpica, gairebé de Juego de Tronos. L'himne de batalla d'Arrimadas. La guanyadora de les eleccions surt amb un somriure absolutament emocionat, rodejada d'altres caps del partit. Rivera resta totalment secundari.