NOVA POLÍTICA Els moviments socials resisteixen al sud de Catalunya

El Camp de Tarragona és l’exemple d’una convivència entre els moviments socials i la política institucional que difereix de la majoria del territori català.

Després de sis anys d’aquesta fita avui en fa sis anys i d’haver vist l’eclosió i l’arrelament de propostes que van plantar llavor en el context del 15M, com ara Barcelona en Comú o Podem, o l’auge de forces de base municipalista com la CUP, sembla que en el moment actual els aires de transformació han posat el fre i els moviments socials tenen un ritme molt més baix del que tenien al carrer en èpoques anteriors.

Deslocalització al mapa

Durant el període del 15M del 2011 i els moments posteriors, milers de persones es van congregar als carrers i a les places del sud de Catalunya. El sumatori de forces va aixecar els ànims als diversos sectors de les lluites tarragonines i alhora es va posar sobre la taula la possibilitat de fer un front comú entre els moviments participants en les acampades i els partits polítics d’esquerres transformadores per tal d’explorar objectius compartits i fer força de cara a uns comicis pròxims. Així, la Plataforma Unitària de Tarragona és capaç de posar en aquell moment en línia a tots els moviments socials per defensar els drets públics però, tal com lamenta Collado, “es passa de convocatòries amb més de 10.000 persones al carrer a enfonsar-se tot per unes eleccions”. Després de les acampades en si hi va haver, tal i comenta Suanes, alguns pics d’ebullició al carrer: les vagues generals del 2012 i 2014; però va ser el començament d’una davallada.

Concentració contra les retallades a  Tarragona

Tot i ser realitats completament diferents, Barcelona i Tarragona es troben en un moment similar des del punt de vista de la potència mobilitzadora perquè ha caigut als dos nuclis de població. Jordi Mir apunta dues possibles raons: la desmobilització després del fet puntual del 15M i el pas de la política de carrer a la institucional, deixant només una fracció del moviment social en actiu. En el cas tarragoní, el moviment veïnal ha estat històricament potser el més afectat per aquests canvis d’espais provocats per una necessitat de canvi polític. Subratlla Suanes que el moment més fort de la lluita veïnal va ser durant la dècada dels 70 i els 80, abans que els líders de l’estructura fossin captats pels partits tradicionals. “Sempre que s’abandona el carrer i es passa a la lluita institucional, es desmobilitza una part de la població”, sentencia.

2015, any clau

Els experts coincideixen en què ja l’any 2012 va ser determinant en el canvi de tendència per fer transitar els ànims dels carrers a l’interior de les institucions. La CUP accedia per primera vegada a un espai de poder no municipal obtenint una representació de tres diputats al Parlament i fent trontollar el sistema de partits que hi havia hagut fins llavors, ja que la ideologia i la manera de fer política de la formació novella incorporava part del missatge sorgit de les places. A més, un percentatge dels seus vots va venir d’aquells que es van sentir interpel·lats per canviar les coses i es mostraven disconformes amb la situació. Tot plegat va descol·locar la majoria d’actors polítics a escala global i va generar reticències entre el sector polític i contradiccions a l’interior de la mateixa CUP.

Aquest fet, al sud Catalunya també es reprodueix i arriba un punt en el qual “els governs relacionen tot allò que es mou més enllà de les institucions amb la CUP”, segons diu Collado. “Són les forces més tradicionals les que reforcen la imatge de creixement de la CUP, generant el missatge que ho volen acaparar tot”, afegeix. Comenta el mateix Collado que el 15M “va aconseguir mobilitzar a molta gent que fins llavors no estava polititzada” però cal tenir present, com rebat Suanes, que “els col·lectius dels moviments socials que hi ha avui en dia a la demarcació són els que existien ja abans de les acampades” tot i reconèixer que “la mobilització pel procés independentista ha tancat algunes lluites i debats i ha monopolitzat l’acció”.

Així, després de la pràctica desaparició de l’espai que actualment forma Catalunya en Comú al sud català, als comicis del 24 de maig de 2015, tant a Reus com a Tarragona, la CUP va obtenir sis i dos regidors respectivament a les dues ciutats més grans en nombre d’habitants del Camp, creixent de manera molt notable respecte a l’anterior convocatòria. En canvi, si es desplaça el focus cap a municipis de dimensions una mica més petites com ara Valls o Vila-seca, els resultats canvien. En aquests dos municipis l’espai dels Comuns després del 15M va ser capaç de crear els blocs de Compromís per Valls i Vila-seca en Comú guanyant espai polític i fent que la candidatura anticapitalista de la CUP repetís els mateixos resultats.

Lluites pròpies

Un dels col·lectius que ja tenia recorregut previ al 15M és la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Aquest col·lectiu representa un rara avis per la zona perquè quan es crea el 2009 en l’àmbit català, també arriba a la demarcació amb una assemblea a la ciutat de Tarragona, que actua de nucli vertebrador de la zona.

El moviment s’ha convertit en un espai de solució de situacions personals en detriment de les situacions globals. En aquesta conjuntura es traça una línia de diferència i així com a la província de Barcelona s’intenta mantenir el discurs de defensa dels drets socials, a Tarragona s’opta per donar solucions cas a cas, passant de ser un actor de denúncia social a ser una estructura de suport mutu.

Aquesta necessitat de construir alternatives no va quallar suficientment al marc d’influència de Tarragona. Actualment, lamenta Collado, les propostes s’emmirallen amb les alternatives vingudes de Barcelona perquè el 15M no va ser capaç de pensar alternatives en el camp econòmic.