Quan amb disset anys va llegir allò de la idea del "trabajo gustoso" i del comunisme poètic de Juan Ramon Jiménez va pensar que aquesta era la qüestió, i es va proposar molt seriosament dominar les eines de la seva vocació de ser escriptor. Eduard Márquez (Barcelona, 1960) malgrat que té bona part dels seus llibres descatalogats, té obra traduïda a l'alemany, anglès, castellà, francès, italià, portuguès i turc.

Afortunadament, l'editora Eugènia Broggi ha rescatat de l'oblit El silenci dels arbres, una novel·la que es va publicar fa gairebé vint anys i que és absolutament vigent ara que torna haver-hi guerra a Europa i l'OTAN es fa forta. El silenci dels arbres, publicada a l'Altra Editorial, és una novel·la breu construïda amb una precisió i una delicadesa que la fan commovedora, i que parla de tres coses: de la importància de crear mons salvadors, de la importància de retrobar-se amb la pròpia història i de l'enorme importància de ser feliç mitjançant la vocació.

Però, pels lectors d'Eduard Márquez hi ha una altra bona notícia, a la tardor, l'Altra editorial en català i Navona en castellà publicaran 1969 una obra que segurament reconfirmarà, si és que encara cal, que Márquez és un dels escriptors més sòlids de la narrativa catalana.

Com porta això de retrobar-se amb un text que va escriure fa més de vint anys?

Per a mi ha estat extraordinari i emotiu retrobar-me amb el llibre. Ja no soc jo, però quan en el procés d'edició m'arriben un bon dia les galerades i el vaig llegir va ser un impacte. Em va trasbalsar! Feia molt que no el llegia sencer i hi havia fragments que no recordava de res. M'agrada, si no no l'hauria reeditat. I vaig pensar que estàvem en el camí correcte de la defensa de la reedició, la defensa del catàleg, de l'autor i de la relació amb l'editor. Vaig tenir la immensa sort de començar sota la protecció d'en Jaume Vallcorba i això vol dir un editor a l'antiga, he tingut la Montse Ingla pels meus llibres infantils a Cruïlla, una altra editora a l'antiga en el bon sentit de la paraula, i per a mi, l'Eugènia Broggi és el mateix, és algú que entén que som un equip i que ens necessitem mútuament.

En certa manera, recuperar una novel·la descatalogada és tota una declaració d’intencions de la política editorial d’Eugènia Broggi, oi?

Penso que el que ha fet l'Eugènia és un cop de puny a la taula. Fixa't que darrerament s'ha reeditat Sergi Pàmies, Club Editor ha dit que repescarà el Jesús Moncada i apareixem nosaltres. I en aquest sentit amb l'Eugènia la proposta era anem a canviar l'estratègia editorial perquè cal recuperar obres i donar nova vida a segons quins llibres, cal replantejar-se com s'està editant i per què. Crec que està desapareixent la política d'autor, i l'editor que confia en un autor i el protegeix i l'acompanya. I recuperar aquesta novel·la era apostar per aquest camí.

I després de llegir 'El silenci dels arbres', text absolutament vigent, és inevitable pensar que no n’aprenem…

No sembla que n’aprenem, no. Quan sento setge, corredor humanitari, i coses així t’adones que és el nostre destí, que no n’aprenem. Sense anar més lluny, no hem après res de la pandèmia. Fa dos anys ho havíem de refundar tot, el capitalisme, els aeroports, Barcelona… havíem de refundar la vida en general, i no hem fet res!, estem allà on estàvem i crec que pitjor. I en el cas d’Ucraïna no tinc cap motiu per pensar que això no pugui durar anys com el setge de Sarajevo. Som com som i fa molta pena que no siguem capaços d’aprendre dels nostres errors, que no siguem capaços d’aprendre de la nostra història.

En el seu cas com ha viscut l’etapa més dura de la pandèmia?

Vaig poder viure la pandèmia des d'una condició absolutament privilegiada i no se m'acudiria queixar-me. Jo ja treballava a casa, no em vaig haver de tancar, la meva companya va poder treballar des de casa, del meu entorn ningú va morir i ningú va caure malalt, no vam haver de patir la pressió de tenir nens tancats a casa, i a casa ja no hi ha avis, per això dic això del privilegi. Vaig treballar com mai perquè la pressió social va desaparèixer de cop, i això si li saps treure rendiment és una meravella. Venia d'una etapa d'aturament i vaig poder acabar 1969. Per tant, no se m'acudiria queixar-me.

Parlem de la seva aturada. Quan va publicar 'L’últim dia abans de demà' va dir prou i va tancar una etapa.

Quan publico L’últim dia abans de demà m’adono que ja està, que no té cap sentit continuar plantejant-me l’escriptura com fins llavors, ni creativament ni professionalment. No volia caure en l’anar reproduint les mateixes estratègies narratives, i per això era molt important aturar-me i fer un canvi d’estratègia vital. Els primers quatre anys, fins al 2014 i 2015, van ser uns anys extraordinàriament durs, i em vaig convertir en una persona horrorosa.

Què vol dir que es va convertir en una persona "horrorosa"?

Era una persona amargada, dolguda amb el context literari, estava enfadat amb el món. I després de quatre anys duríssims em vaig adonar que el camí era un altre, i que l’única manera per deixar de ser una persona horrorosa era començant de zero. Que havia d’aprofitar el moment en què ja no em quedava obra perquè els meus llibres estaven pràcticament tots descatalogats menys dos, els tinc a casa en caixes… i davant d’una situació com aquesta et queden dues opcions: o segueixes sent un ésser amargat o canvies totalment la teva mirada i funciones d’una altra manera. I aquí gratitud eterna a un article de l’Enrique de Hériz a El Periódico que es titula Pamplinas, on en un moment diu "hem aconseguit que això estigui ple d’escriptors que no escriuen perquè no poden perquè el context és advers, i ho sé molt bé perquè soc un d’ells" i davant això en lloc de tirar cap a la banda de tot és un desastre, diu que és el gran moment de tornar a començar amb tota l’experiència acumulada, de fer el que ell anomena "la novela salvaje". I per a mi això va ser il·luminador. Vaig posar el comptador a zero, em vaig despreocupar del context, de l’ambient, del que no he obtingut i vaig torna a començar, a llegir a buscar nous camins, i em vaig convertir en un aprenent una altra vegada.

Ja sé que encara no en podem parlar d’aquesta novel·la que sortirà a la tardor, de '1969', però em pot dir si després de tot aquest viatge està satisfet de la manera que ha trobat per explicar-la?

Sí, pensa que és una novel·la que l'he començat tres vegades de zero, l'he avortat tres vegades. Durant el confinament vaig pensar que tenia la solució, però al cap d'uns mesos em vaig adonar que no i a la tercera va la vençuda i vaig trobar l'estratègia narrativa i la novel·la està, 534 pàgines! Ara, ho he trinxat tot, no hi ha narrador, no hi ha personatges en el sentit tradicional, no hi ha peripècia en el sentit tradicional, és a dir, he fet una novel·la deixant de banda tot allò que ensenyo cada dia a l'Ateneu. Era la idea de dur a la novel·la a les seves últimes fronteres. En aquesta novel·la hi he treballat vuit anys.

I com s’ho fa perquè li surtin els números?

Reduint-ho tot molt a zero, visc de manera molt austera. Una de les grans decisions que vaig prendre és que si no em moc, no gasto. Per tant, arribes a un equilibri molt estrany, on et mous el mínim possible perquè no se't giri en contra en forma de despesa. M'he convertit en un franctirador parapetat a darrere d'un grapat de llibres i anar fent, i sobretot intento ser menys horrorós.

Escoltant-lo, em venen un munt de preguntes sobre determinats mecanismes del sistema literari…

Això ens duria a parlar de coses molt complicades... potser ens hem de començar a replantejar el sistema i preguntar-nos perquè permetem que funcioni com funciona. Crec que hauríem de fer un exercici molt gran de reequilibri, de tornar a col·locar les coses al seu lloc. El que està bé, està bé, i el que no, no cal. No podem donar gat per llebre. No podem pujar als altars llibres que evidentment no s'ho mereixen; i a més a més, com tristament hem desmantellat el sistema crític professional i l'hem substituït per un sistema crític amateur que està molt bé, però que fonamentalment basa les seves opinions en criteris personals basats en l'emoció i no en criteris professionals d'estil, de llengua, estructura,... Perquè una cosa és un crític professional que té els coneixements necessaris per valorar la potència formal i conceptual d'un llibre i una altra cosa és que jo pugui dir a nivell personal que un llibre m'ha agradat o emocionat i em faig una foto a la platja.

O sigui que aposta per reequilibrar el sistema editorial?

Si no reequilibrem això, continuarem immersos en un aiguabarreig en el qual no distingim entre un bon llibre i un mal llibre, on tot val. Cal reequilibrar les coses i s'hauria de poder dir i que no passi res. Durant molts anys a la universitat vaig tenir un gran mestre, José Manuel Blecua pare, que deia sempre una frase meravellosa "ai Eduardo, una cosa es escribir poemas y otra muy diferente escribir poesía". Una cosa és escriure novel·les i una altra cosa és fer literatura, les dues activitats han de conviure perquè el mercat ho necessita, i la novel·la de consum i la literatura haurien de conviure i enriquir-se mútuament, això seria positiu. El problema és quan ja no es discerneix una cosa de l'altra, i si això es reposicionés una mica, otro gallo nos cantara.

I el preocupa l’ús del català i el seu futur?

Clar que em preocupa, és la meva llengua, és el meu vehicle. Però com en el cas de la literatura, potser ens falta una mica d'autocrítica, potser tot això està passant per culpa nostra, potser no hem aconseguit fer-ho estimable, i que es vegi com una eina pròpia de convivència i d'expressió. De vegades quan sento parlar de la literatura o de la llengua, sovint tinc la sensació que tendim a responsabilitzar els altres, i penso que alguna cosa devem estar fent malament com a país si no aconseguim que la gent estableixi vincles afectius amb la llengua del país on viu. Cada vegada tinc més clar que devem tenir alguna responsabilitat i hauríem de fer un esforç per reformular coses, ja fa molt temps que penso que com a país ens hauríem d'aturar. Estaria molt bé una aturada general per dir què som, on soc i on vull anar, i penso que ens estalviaríem molta tonteria. I la pandèmia era un gran moment per mirar-nos les coses des de posicions diferents i entendre els perquès, i trobo a faltar aquest exercici, ens falta pensar què volem ser i com podem funcionar d'una altra manera, perquè està clar que així no anem bé.

Entesos, per acabar tornem a 'El silenci dels arbres', d’on surt la idea d’escriure sobre un territori assetjat per la guerra?

D'un llibre, de L'agulla Daurada de la Montserrat Roig. Un amic meu fa 23 anys em va donar un parell de fotocòpies de L'Agulla Daurada de la Roig i em diu mira aquí tens una novel·la per tu, i en aquelles dues pàgines la Montserrat Roig explicava que al museu de l'Hermitage durant el setge de Leningrad a la Segona Guerra Mundial el van buidar, però van continuar fent visites guiades i vaig pensar que bèstia. Aquelles dues pàgines van ser un trasbals, i vaig pensar jo vull escriure sobre algú que enmig de la devastació explica coses. Aquest és el moll de l'os, com la capacitat que tenim enorme de crear i la capacitat salvadora d'allò que creem i la capacitat que tenim de generar universos que ens il·luminen i que ens salven del dolor i de la pena, i que ens fan més suportable l'existència. A aquesta capacitat per a mi era molt important poder-li dedicar un llibre.

A més a més, a aquesta idea bàsica de la capacitat d'inventar mons que ens protegeixen i ens salven, s'hi van afegir dues altres obsessions meves: la memòria, què sabem de nosaltres, què sabem dels nostres pares, d'allò que ens ha precedit i dels buits que queden, i d'allò que no sabem. I l'altre tema essencial és perquè fem el que fem, com vivim i com desenvolupem allò que volem fer. Penso que molt sovint vivim parapetats en situacions que ens impedeixen ser el que volem ser, crec que és molt important poder trencar amb aquestes sinergies i fer amb la teva vida el que volies, perquè si no és molt difícil ser feliç.