ENTREVISTA Edwy Plenel: Sense periodisme "puc ser portat a votar pel meu pitjor enemic"

Edwy Plenel va saber veure a Internet eines per construir a França una empresa periodístic#a singular, sense publicitat i rendible, que molts voldrien imitar.

Utilitza molt sovint el verb “inventar”, un concepte que fa servir sovint, tant pel que és nou en periodisme, a Internet, com per la innovació a diferents aspectes de la vida política.

Ell va inventar Mediapart, un diari que viu estrictament de les subscripcions

El cert és que ell va ser fa nou anys l'"inventor" de Mediapart, una publicació basada en l’aprofitament a fons de les eines digitals, indiscutiblement exitosa. Un diari sense espais publicitaris, que viu estrictament de les subscripcions. 150.000 abonats diu que tenen.

Percepció sobre l’estat actual dels mitjans de comunicació

Plenel és un periodista d’esquerres, de llarga trajectòria i de referència, que constata que “la vella industria mediàtica es troba en qüestió pel fet que els ciutadans s’han convertit ells mateixos en productors d'informació, són ells mateixos difusors d'opinió, i desestabilitzen el poder dels antics mitjans”.

Edwy Plenel

I diu que “avui es lliura una batalla que consisteix en defensar la necessitat de la producció d'informació independent, seriosa, d’investigació, treballada, al cor del debat públic. Si no lliurem aquesta batalla, ens trobarem davant el risc que els poders polítics, regressius, antidemocràtics es recolzin sobre l’agitació de les opinions del digital per imposar-se”. “Si no hi ha més que opinions, la meva opinió contra la teva..., això es pot convertir en el meu prejudici contra el teu, la meva creença contra la teva, el meu origen contra el teu, la meva religió contra la teva religió, la meva identitat contra la teva identitat, i en aquesta situació correm el risc de la guerra de tots contra tots”.

Explica que els mitjans tradicionals es troben “fragilitzats”, que “són presa d’interessos econòmics que treuen profit de la seva fragilitat per prendre'ls en possessió i reduir la independència dels treballadors de la informació, que són els periodistes”.

"Avui a França els mitjans privats es troben sota control dels comerciants d'armes, d'industrials de la telefonia, de la construcció"

Pensa que el conjunt d'aquests mitjans, “espanyols, francesos o americans, es troba en confrontació amb la regressió de l'autonomia de les redaccions, amb el control econòmic per part d'accionistes exteriors a l'ofici d’informar”.

Periodistes en el camp de batalla

Això significa, segons ell, que avui l’àmbit de la informació “és un camp de batalla en el qual els periodistes han de fer-se responsables i no poden simplement queixar-se per estar en la precarietat, o a l'atur o de la regressió de la seva llibertat editorial. Si es posen simplement en la queixa i la protesta, el públic no els anirà a prestar socors”.

Cap a on anem?

“No preveig el futur” ens diu quan li plantegem que els canvis es produeixen a molta velocitat, que sembla que els grans mitjans de comunicació de masses desapareixen i que si per ell resulta previsible la configuració d’un nou model, un nou paradigma comunicatiu.

"Els que guanyaran, les avantguardes que trobaran les solucions, seran les que uneixin la modernitat amb el millor de la tradició"

“Quan hi ha moments de trastorn, és erroni pensar que la tecnologia, la revolució industrial per si mateixa, cridarà nous continguts i noves maneres de fer”.

"És erroni pensar que la tecnologia, la revolució industrial per si mateixa, cridarà nous continguts i noves maneres de fer”

I per reforçar l’argument, el periodista enllaça amb un exemple artístic. No qualsevol. “En el gran moment del trastorn produït per la revolució industrial precedent, que va ser a la vegada un moment de creació i de desastre, ja que va portar dues guerres mundials, hi va haver avantguardes artístiques. Aquí mateix, a Barcelona, es pot anar a visitar l'inici ... per veure l'aprenentatge del jove Picasso. Es pot entendre Picasso veient el que va fer quan el seu pare el feia treballar. Ell revisita tota la tradició i després es submergeix en la modernitat, destrueix les formes aparents, inventa noves formes, amb el diàleg amb el món, amb les primeres arts, amb l'art africà, però de fet ho fa utilitzant totes les armes de la tradició pictòrica, y això que mostra Picasso, el que mostra el surrealisme, el que mostren totes les avantguardes artístiques d'aquell moment és que van revolucionar la nostra manera de veure”.

Contra la informació contínua

En aquest sentit, Plenel es desmarca dels digitals que amunteguen articles, como si fossin blocs, i defensa una jerarquització similar a la premsa de sempre, així com la confecció d’edicions que recorden el paper, tres al dia, per establir cites amb els lectors del seu diari. “Una manera de fer totalment digital que evoca al mateix temps la tradició del periodisme”, diu. ”El que és important avui és portar la batalla de la qualitat, de l'exigència, del valor afegit al cor del que és digital”, insisteix.

“No serveix per a res afegir emocions a les emocions, la indignació a la indignació"

“Què és el que espera el nostre públic?”, es pregunta. I respon: “No serveix per a res afegir emocions o les emocions, la indignació a la indignació. Esperen que fem la nostra feina, que és el que podem aportar de més, elements de comprensió. En quin estat es troba la investigació policial? Han existit fracassos en seguretat? Quins reptes democràtics plantegen els atemptats?”

No els importa que els seus lectors busquin un altre lloc per informar-se sobre el que acaba de passar?

“El públic sap la noticia. No té necessitat de tu per saber sobre ella. La sap per twitter, per facebook, per les boques de tots els altres. Què esperen de tu? Que li donis alguna cosa més, i nosaltres hem funcionat sempre d'aquesta manera i això funciona. Potser fem un Mediapart-Live excepcional... Nosaltres utilitzem totes les armes del digital per fer coses que els altres no fan. I això funciona”, assegura.

No es pot pensar en un altre model de xarxes socials?

“És la massa, és la multitud... Són l'expressió digital de la massa i de la multitud. Nosaltres hem de construir un univers d'opinió pública en aquest univers. Per a mi les xarxes socials només tenen una cara, la de compartir el que se sap... Prenem un exemple. Tenim a Mediapart historiadors que fan cròniques històriques, són professors d'història que s'agafen a l'actualitat per fer cursos d'història, en 20, 40, 60 tuits ... tot depén del contingut que es fiqui dins. Sobre twitter es pot fer una universitat popular, també sobre facebook".

Velocitat dels canvis i polítiques a curt termini

“El que és problemàtic” en l’àmbit de periodisme, segons Edwy Plenel, “és que els que tenen els diners treballen a curt termini, busquen rendibilitat immediata, busquen amb massa presses el resultat. Avui, davant el que és digital, aquesta gent ens haurien de donar els mitjans als periodistes de dur a terme batalles durant cinc o deu anys.

Un nou internacionalisme

“Hi ha una internacional anònima dels diners, de les finances, de les potències financeres”, que operen sense fronteres, utilitzen paradisos fiscals i imposen la seva llei, denuncia el director de Mediapart quan se li pregunta per les esquerres europees que sovint semblen nostàlgiques de models polítics i econòmics del passat.

El periodista Edwy Plenel a Barcelona

Es pronuncia d’aquesta manera per assenyalar l’oportunitat d’una resposta supranacional: “Tenim davant nostre el repte de construir un nou internacionalisme, perquè la resposta només es pot donar a aquest nivell, no pot ser més que al nivell de l'inter-nació. No és la negació de les nacions, ni de les identitats, ni de les sobiranies. És la idea per a que aquesta sobirania sigui la del progrés, de l'emancipació, de la llibertat, d'igualtat, de fraternitat, cal que el que sigui construït es faci en la interdependència i en la solidaritat ...”.

Estem a Barcelona i el repte que planteja Catalunya en el concert de les nacions europees era inevitable des de l’inici de la conversa:

“El meu punt de vista, encara que estic lluny, és si tindrem la capacitat de fer que Catalunya sigui el laboratori per inventar una Europa-arxipèlag i ja no una Europa-continent. Un poeta que jo estimo molt, Édouard Glissant, oposava la lògica uniformitzadora, dominadora dels continents, que sovint neguen la diversitat, la pluralitat, que és una lògica de les potències, a la lògica dels arxipèlags, que vinculen els conjunts més fràgils entre si”.

"El desig de sobirania que es manifesta a Catalunya és una bona noticia si va acompanyada d'una invenció democràtica"

El que es planteja Catalunya, segons ell, "pel desig de bona part de la població de tenir sobirania política, és una qüestió que interpel·la el model dels estats-nació sobre el que hem construit Europa". "Aquest model té una forma històrica que com totes les formes històriques no és necessàriament eterna".

França davant del "xoc de trens" entre Catalunya i Espanya 

"A França, tant a la dreta com a l'esquerra hi ha una cultura encara molt uniformadora... una lògica d'Estats-nació uniformitzadora, centralitzadora, vertical, poc preocupada per la diversitat dels pobles, cultures, religions, regions. França, en aquest moment polític, té majoritàriament un problema amb el que és plural", explica el periodista francès.