Ha existit un feixisme a la catalana?

Universitat Pompeu Fabra, nou del matí. A la sala Mercè Rodoreda -seients per unes quaranta persones, la majoria professors, alguns estudiants- s'hi ha conjugat la pura actualitat i l'exploració acadèmica. A l'entrada de la sala es ven un nou llibre: El catalanisme davant el feixisme 1919-2018 (Editorial Gregal). Es publica en un moment cridaner: aquest mateix dimecres, el diari El País treia un article del catedràtic Juan Francisco Fuentes que relacionava el nacionalisme català dels 30 amb Hitler i Mussolini, i criticava les ''amistades peligrosas'' -els germans Badia, Josep Dencàs, Daniel Cardona- del president Joaquim Torra. No és el primer article que ha aparegut sobre el tema, ni serà l'últim. Des de certs sectors es planteja l'Esquerra Republicana de Macià com un proto-feixisme a la catalana. Des d'altres, s'argumenta que el catalanisme és intrínsecament anti-feixista, immune a l'extrema dreta. Treiem-nos els tòpics: posem-hi llum.

Comencen les conferències. Enric Ucelay, un dels grans experts sobre el catalanisme durant la primera meitat del segle XX, trenca el gel: "No hi ha hagut un moviment feixista català; si de cas, podem parlar de certes personalitats o grupuscles sense organització, d'una desena de persones". Ucelay teoritza sobre el feixisme: és un "elitisme popular" i una moda durant els anys 30, que molta gent assumirà arreu d'Europa. No té necessitat d'un Estat ja existent: les "nacionalitats" es poden sumar a aquest moviment totalitari per formar-ne un de nou, amb aquestes característiques.

Apareix en pantalla la foto de la polèmica: una panoràmica de les joventuts de Esquerra Republicana i Estat Català, les JEREC, desfilant uniformades i de manera militar davant Montjuïc, als anys 30. Eren feixistes?

El pes del context

És el torn d'Arnau Gonzàlez, que entra de cap a la pregunta: "Hi ha hagut feixistes catalanistes? Sí. La societat catalana, com qualsevol altra, no està 'immunitzada'. Però no hi ha hagut un moviment feixista catalanista, format per grups consistents, amb centenars de militants, que s'hagi definit com a tal".

Però si hi ha individus que eren catalanistes i feixistes, per què no s'han organitzat com a tals? La resposta que dona Gonzàlez és diversa. Per una banda, afirma, ha estat el nacionalisme espanyol qui ha "monopolitzat" aquest moviment polític, justament perquè tenia una "visió clara de l'Estat". El catalanisme, per contra, no ha aspirat a un estat independent de manera realista fins fa poc: el feixisme necessita monopolitzar l'estat, no ho pot fer-ho "només en una regió o autonomia".

Però el motiu més important, segons Gonzàlez, és el context. El feixisme no va trobar un espai dintre del catalanisme durant les diverses etapes del segle XX. No perquè el catalanisme fos intrínsecament anti-feixista, sinó perquè aquesta opció era la necessària en diversos moments cronològics. "Als anys 20, per exemple, Mussolini dóna suport a Primo de Rivera: Macià no podria haver anat a buscar ajuda a la Itàlia feixista, ja que aquesta estava aliada amb el seu enemic. Per això, qui li donaran suport seran els antifeixistes italians", explica Gonzàlez.

La Segona República serà un moment similar. El nou règim impulsa la idea d'una nova democràcia en contraposició a l'anterior dictadura monàrquica: apostar per un moviment totalitari de dretes era remar en contra de la situació. En plena eufòria democràtica, recolzar el feixisme hauria estat negar la validesa de la democràcia.

I els escamots de Dencàs o les JEREC, no ho serien?: "D'uniformats com els feixistes hi havia per tota Europa, de diferents ideologies. Els escamots, fins i tot, fan accions semblants a les dels feixistes: pallisses a periodistes, assaltar seus de revistes, boicotejar vagues… però, malgrat això, es declaren anti-feixistes. Potser eren feixistes i no ho deien? No ho sabem. El que sabem és que, en aquell context, era impossible declarar-se feixista. Tothom utilitzava 'feixista' com a insult: es deia 'feixista' a la CNT, a la Lliga, a Esquerra...".

La ''connexió'' més polèmica entre l'ERC del moment i el feixisme italià va ser el conseller Josep Dencàs. El 1934 es va reunir amb el vicecònsol italià a Barcelona, i va declarar-se partidari del feixisme -segons les anotacions que el consolat va fer d'aquella reunió-. Això sí: avisava que encara faltarien molts anys per a que algú es pogués declarar obertament feixista a Catalunya. L'objectiu era trobar suports internacionals per a una Catalunya independent -segons assegurava Dencàs- de caire feixista. Oportunisme tàctic o sinceritat ideològica? Sigui com sigui, la Itàlia feixista -malgrat l'interès que els ''escamots'' li va generar- no volia una Espanya implosionada, sinó unida, on trobarien un fort aliat.

Resumint: res d'això va prosperar. "No hi va haver escenaris propicis, no hi va haver espais històrics possibles. Racisme i supremacisme hi ha hagut arreu, però es fa difícil parlar que ha existit o existeix un catalanisme feixista", sentencia Gonzàlez.

Neo-feixismes a la Catalunya actual?

Pausa per fer el cafè. Algunes persones fullegen el llibre, d'altres parlen amb els conferenciants. Tornem a la sala i saltem unes dècades endavant: parla Xavier Casals, expert en extrema dreta des de finals del franquisme fins l'actualitat. Va haver-hi temptatives catalanistes neofeixistes o neonazis després de la mort de Franco?

"Un primer experiment és CEDADE, un partit neo-nazi nascut a Barcelona que va intentar encabir el catalanisme, a finals dels 70", explica Casals. CEDADE, molt minoritària, propugnava una Europa de la raça ària, i va establir connexions internacionals importants. Una d'elles eren els grecs d'Alba Daurada. CEDADE va impulsar la creació del Partit Nacional-Socialista Català, que va fer accions com penjar esvàstiques a l'Arc de Triomf o a l'obelisc de la Diagonal de Barcelona.

Una altra tentativa, nascuda de l'independentisme català, va ser el grupuscle "Nosaltres sols!", a principis dels 80. Propugnaven un separatisme militarista que evolucionà cap a la ultradreta. Les seves paraules contra la immigració auguraven una espècie de "protolepenisme". La seva campanya més famosa va ser contra els "xarnegos", de retòrica xenòfoba.

"El cas més important, però, ha estat Plataforma per Catalunya (PxC). Una extrema dreta nascuda a Vic, que parlava en català, no qüestionava l'autonomisme i, el més important, va crear un nou eix: el dels 'autòctons', els 'de casa', contra els 'foranis'. Va ser un moviment on hi confluïen moltes sensibilitats", explica Casals.

La xenofòbia de PxC va aconseguir, en part, superar la divisió entre extrema dreta espanyolista i extrema dreta catalanista, posant el punt de mira en la immigració musulmana. Va aconseguir una presència important a Vic i a ciutats de gran població com Hospitalet de Llobregat.

"El 2015 però, van tenir una gran davallada: per una banda, la direcció va expulsar a Josep Anglada; en segon lloc, el Procés va posar l'eix nacional per davant de l'eix autòctons-foranis; i, en tercer lloc, tant l'independentisme com l'espanyolisme necessita ara mateix una gran quantitat de gent que vagi a votar, vingui d'on vingui, per aturar els altres. Ningú utilitzarà un discurs excloent", assegura Casals.

Acaba la sessió. Algun dels presents pregunta pel futur de VOX. Casals es nega a donar pronòstics i respostes contundents. Les xerrades no han anat d'això. S'ha pogut parlar de temes polèmics sense cridòria i demagògia. A fora de la universitat està plovent.