Público
Público
PATRIMONI

La febre del totxo no es va endur el Xalet de l’Eixample

La modernista Casa Golferichs estava condemnada a desaparèixer per fer-hi un altre anodí bloc de pisos, però la reivindicació ciutadana va obligar a preservar-la, i ara acull un centre cívic

Interior de la Casa Golferichs.
Interior de la Casa Golferichs. Montse Giralt

La Casa Golferichs ja fa temps que va superar el segle d’existència, i ara passa els dies més aviat en un pla discret, però és la protagonista d’una de les primeres victòries del moviment veïnal de Barcelona quan el franquisme encara cuejava. Popularment se n’anomena el Xalet, i està situada al xamfrà de l’Eixample que hi ha entre la Gran Via (número 491) i el carrer de Viladomat. Es manté dreta per la intensa reivindicació ciutadana dels anys setanta i vuitanta, que va fer que passés a mans de l’Ajuntament, evitant així que es tirés a terra per fer-hi un altre anodí bloc de pisos de l’Eixample, com pretenia Núñez i Navarro, que era propietat de Josep Lluís Núñez, el qual en aquella mateixa època va començar a presidir el Barça. Avui dia la casa la comparteixen una fundació i un centre cívic que té centenars d’usuaris.

Bé Cultural d’Interès Local

La febre constructora que quasi va fer desaparèixer el Xalet s’hi percep encara ara: a la planta baixa hi ha una sala amb un gran forat rectangular al sostre. Els arquitectes Pere Joan Ravellat i Carme Ribas van dirigir la restauració de l’edifici i se’l van trobar molt malmès. Ja s’havia començat a tirar a terra. "Es conserva un dels forats enderrocats per la promotora com a testimoni de la barbàrie", expressa Ravellat en un àudio difós durant la recent 48H OpenHouse Barcelona. La Casa Golferichs està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local, però no ho estava quan els veïns la reivindicaven, així que van arribar a ocupar-la un cap de setmana per salvar-la, rememora l’activista veïnal Trini Capdevila, de l’Associació de Veïnes i Veïns de l’Esquerra de l’Eixample, que va lluitar amb l’entitat veïnal de Sant Antoni. Capdevila va acabar detinguda, si bé l’única conseqüència va ser la preservació del Xalet, fet que va ser possible també per la tasca del Col·legi d’Arquitectes i la difusió a la premsa.

La Casa Golferichs es va salvar gràcies a la mobilització veïnal. Josep Lluís Núñez pretenia fer-hi un anodí bloc de pisos

Joan Bordetas, de l’Associació de Veïns de Sant Antoni, subratlla la importància d’aquella victòria veïnal, "la primera cosa que s’assolia" per part d’una generació que s’havia atrevit a mobilitzar-se amb el franquisme encara ben viu –ell ara té 69 anys, i Capdevila, 73–. "Es tractava de salvar l’edifici", subratlla Capdevila, ja que, "a part del valor arquitectònic, Núñez i Navarro s’estava carregant tots els xamfrans de l’Eixample". El constructor va denunciar l’ocupació i havien d’anar a judici, però al cap de tres setmanes va retirar la denúncia. Un altre moment àlgid va ser empaperar els carrers amb uns cartells que emulaven la campanya de Núñez per presidir el Barça. Ell es dirigia al soci per dir-li que "La clau la tens tu", per obrir el club blaugrana, mentre que els veïns i veïnes van utilitzar el lema per dirigir-se a Núñez i dir-li que ell la tenia per obrir el Xalet a la ciutadania.

Una ‘rara avis’ a l’Eixample

L’edifici és obra de l’arquitecte modernista Joan Rubió i Bellver (Reus, 1870-Barcelona, 1952). Li va encarregar Macari Golferichs, que era un comerciant de fustes exòtiques, cosa que es deixa notar amb "un tractament de la fusta excepcional", destaca Ravellat. Es nota en detalls com els sostres enteixinats i les finestres. La coberta, amb ceràmica i fusta, és una altra singularitat de la casa, la qual "és d’una tipologia molt bonica i una mica insòlita a l’Eixample", afegeix, pel fet de ser un xalet que deixa un espai per al jardí. Després de ser residència dels Golferichs, acabada la Guerra Civil va ser cedida a les Dominiques de la Presentació, que la van convertir en una escola religiosa per a nenes, i això ha ajudat a fer que fos "molt estimada al barri", sobretot entre les que hi van estudiar, diu Capdevila.

A finals dels vuitanta, un cop va ser de l’Ajuntament i rehabilitada, la Golferichs es va estrenar com a ludoteca i espai lúdic de circ. També hi arribaria la Fundació Carles Pi i Sunyer, que fa estudis sobre l’àmbit de govern local i l’autonòmic. Això no ha estat mai gaire ben vist pels veïns que van reivindicar que l’edifici tingués un ús públic i ciutadà. La Golferichs també va acollir durant anys l’Espai Francesc Català-Roca, de fotografia, ara ubicat al carrer de Llançà.

Un centre per estimular a pensar

La majoria d’activitats de l’actual centre cívic –que és municipal però gestionat per l’empresa Calaix de Cultura– es fan en un altre edifici més modern construït a la mateixa finca, si bé des de l’inici de la pandèmia les presencials són mínimes. A més del que es pugui imaginar en un centre cívic
–cuina, pilates, pintura, conferències, concerts i exposicions–, aquí l’accent es posa a fomentar el pensament crític, diu la directora, Cati Sánchez.

A la Golferichs s’hi pot tractar des de la història dels Estats Units per entendre l’ascens de Donald Trump fins a un curs sobre fites científiques, com ara la física quàntica. "Es tracta de destruir els nostres murs i descobrir que som capaços de llegir el món si ens donen unes pautes", ressalta Sánchez, i això té els seus beneficis: "És interessant saber llegir el món per prendre decisions que ens impliquen". Abans de la pandèmia hi havia unes 2.000 inscripcions –més les de conferències i concerts– i ara en són unes 900. La mitjana d’edat és de 65 anys, en part perquè la gent gran sol tenir més temps lliure; els més joves ho veuen "com a centre per a iaios" i els de mitjana edat estan ocupats en la feina o la criança.

Preocupa la bretxa i la pobresa digital que s’evidencien en el centre amb la pandèmia

Capdevila, que durant el mandat anterior va ser regidora d’ERC a l’Ajuntament, lamenta que els centres cívics "s’hagin convertit en acadèmies de cursets a preu de carrer". En la seva opinió, haurien de tenir un rol més pròxim a un ateneu, i que fossin un lloc de trobada on els socis tinguessin veu i vot. Bordetas creu que haurien de saber atendre les necessitats de la nova crisi que s’acosta i actuar "com a element de cohesió social". Demana una activitat "que afavoreixi que la gent que està sola i té problemes es pugui trobar i tenir el suport anímic que l’ajudi a tirar endavant", ja que, referint-se als cursos, "oferir un servei a la gent que ho pot pagar està molt bé, sempre que el que no ho pot pagar tingui alguna altra cosa".

En el centre cívic no amaguen la preocupació pel moment, començant per la manca de preparació per a l’online. "No som tècnics audiovisuals, no tots els centres tenen tècnics de so ni som informàtics", recalca la directora de la Golferichs. Més enllà d’això, hi ha la por que alguns usuaris es quedin enrere perquè no saben connectar-se a una sessió en línia o no poden pagar-se l’internet. L’Ajuntament diu que està mirant com resoldre-ho i pròximament es farà el seguiment a través dels mateixos centres cívics. De cara al futur, Sánchez diu que han vist que "les coses es poden fer online, però serà una extensió de la presencialitat", ja que és insubstituïble com a espai de socialització. També creu que cal dotar el projecte de "coherència cultural". Això significa que activitats amb demanda que es programaven "per necessitat econòmica", com els balls de saló, potser és millor que les ofereixi una entitat, però no el centre cívic directament.

Lluita veïnal mig clandestina

L’Associació de Veïnes i Veïns de l’Esquerra de l’Eixample va començar la lluita per salvar el Xalet amb algun contratemps. "Va ser l’última associació de veïns que es va legalitzar, perquè Rodolfo Martín Villa, que era el governador de Barcelona, no ens volia legalitzar pel nostre nom, possiblement perquè duia la paraula esquerra", rememora l’activista Trini Capdevila. Així que durant un temps els seus membres van haver de funcionar sota l’empara d’una altra entitat, Amics de la Ciutat, on suposadament actuaven com a vocalia de cultura.