Fiscalitat Els impostos ambientals han d'estar en mans dels municipis per canviar comportaments i no només per recaptar

Qui contamina, paga. Aquest és el principi que hauria de regir la política de tributació ambiental de les administracions. La fiscalitat verda, que inicialment té com a objectiu canviar les conductes a favor de les bones pràctiques ambientals, encara està lluny d’aconseguir aquests propòsits. En realitat, els impostos en aquest àmbit no haurien d’estar vinculats a la recaptació o al seu destí. De fet, la tributació ambiental s’ha d’entendre com un mitjà per gravar els comportaments que contaminin o utilitzin recursos naturals de forma indiscriminada. En els casos contraris, la normativa tindria l’obligació de premiar amb beneficis fiscals les bones pràctiques. Però els principis redistributius topen amb la realitat administrativa, que impedeix els ajuntaments decidir sobre els impostos ambientals i el tipus de fiscalitat que voldrien aplicar, i perpetua un sistema uniforme de pagament, en el qual no es tributa en funció de l’ús del servei.

Davant d’aquesta realitat, el president del Consell General d’Economistes d’Espanya, Valentí Pich, admet que “cal abordar la qüestió ambiental amb un enfocament sensat i lògic, que en tot moment implica una reforma del sistema de finançament autonòmic i local”. Segons precisa, “la fiscalitat ara només serveix per recaptar i ha deixat de banda la seva missió de modificar comportaments”. En l’informe La Fiscalitat ambiental a Espanya, situació actual i tendències, l’entitat reconeix que existeixen determinats impostos, com el cànon de l’aigua o la generació de residus, que Catalunya recapta bastant per sobre de la mitjana estatal.

Cap a una fiscalitat distributiva

Una de les solucions la proposa la Plataforma per una Fiscalitat Justa. El seu portaveu, Xavier Casanovas, comenta la necessitat que qualsevol reforma del finançament ha de contemplar que “la llei serveixi per conscienciar, no només per recaptar, i que la fiscalitat es distribueixi entre les diferents administracions perquè municipis i comunitats autònomes disposin de més capacitat normativa”.

La taxa de residus, la gran oportunitat

“En contra del que es pugui creure, l’ecotaxa, l’impost sobre el turisme, no és un tribut ambiental, ja que el seu objectiu no és reduir l’activitat turística, sinó destinar els diners recaptats a diferents serveis, entre ells alguns de sostenibilitat”. Aquest exemple el posa Ignasi Puig, doctor en Ciències Ambientals per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i fundador d’ENT Environment& Management, una consultoria dedicada a la innovació ambiental. En canvi, Puig reivindica els impostos sobre els hidrocarburs, el de matriculació i el de circulació de vehicles com a fórmules per gravar l’impacte ambiental.