La gentrificació es menja la cultura de base a Barcelona: "La creació està aïllada"

Els lloguers a Barcelona han pujat un 70% en 10 anys i això provoca una crisi d'habitatge sense precedents. Lluny d'afectar només les llars, la gentrificació també afecta la cultura, des de teatres i centres culturals fins a comerços com llibreries, que es veuen expulsats dels llocs on han arrelat, abocats a trasllats cap a altres barris o, fins i tot, al tancament.

Les pressions immobiliàries han afectat des de fa anys espais culturals emblemàtics de la capital catalana, com l'Antic Teatre, situat al barri Gòtic, o la Sala Beckett, des del 2016 instal·lada al Poblenou després de veure's obligada a marxar de Gràcia.

Fa cinc anys que l'Antic Teatre lluita per l'expropiació del seu espai, que s'iniciarà el 2025

L'única manera de sobreviure que han trobat algunes sales independents és instal·lant-se en edificis comprats per l'Ajuntament, que han hagut de rehabilitar i adaptar per la seva activitat. És el cas de la Beckett, que va anar a l'edifici d'una antiga cooperativa, i també d'altres equipaments com La Caldera de Les Corts, ara ubicada en uns antics cinemes també adquirits pel consistori. Aquests dos espais formen part de la Xarxa de Fàbriques de Creació de Barcelona, juntament amb d'altres.

Altres espais no han pogut continuar, i en els últims anys, per exemple, han tancat per la pujada del preu del lloguer el Club Cronopios del Raval, el Club Capitol de la Rambla o llibreries històriques com Antiquària Farré, al Gòtic.

L'Antic Teatre, apunt de l'expropiació definitiva

L'Antic Teatre, situat des de fa més de dues dècades al carrer Verdaguer i Callís, a Ciutat Vella, porta anys lluitant contra una dinàmica que l'ha estat apunt d'expulsar. El 2019, la propietat de l'espai els va comunicar un augment del lloguer que no podien assumir i això va desembocar en una campanya popular que finalment va aconseguir el compromís de l'Ajuntament d'expropiar el local per poder garantir-ne la continuïtat.

Ara, tot aquest procés es recull en el curtmetratge documental Salvar l'Antic Teatre, de la revista Contracultural. Aquesta producció posa el focus en la "destrucció progressiva" dels espais culturals comunitaris i com la pressió immobiliària "posa en risc la diversitat cultural" de Barcelona, expliquen fonts de Contracultural.

Ver vídeo

El documental arriba en el moment en què l'expropiació ja està començant. Segons han pogut saber des de l'Antic Teatre, s'inclourà en els pressupostos municipals de 2025: "Es farà sí o sí. Encara que el propietari no hi estigui d'acord i hi hagi al·legacions, sabem que en un temps determinat s'executarà i s'acabarà". Així ho explica a Públic Semolina Tomic, artista i fundadora de l'espai.

Es tracta d'un pas que va iniciar el govern liderat per Ada Colau, que no es va veure afectat pel canvi de govern de l'any passat perquè ja estava blindat. Tot i això, Tomic lamenta manca de "predisposició política" per part de l'actual equip del PSC. "Ara el que estem lluitant és pel projecte, per la gestió, perquè no estem salvant només l'espai sinó el projecte d'art contemporani que recolzem", explica.

I és que un dels dubtes que presenta el fet que l'Ajuntament sigui el propietari de l'edifici és els canvis que això pot comportar el projecte, ja que a vegades implica obrir un concurs públic o cedir la seva gestió a fundacions o consorcis.

La ubicació de l'Antic el converteix en un espai insòlit: "El valor de l'Antic al Gòtic és brutal, perquè al centre [de la ciutat] està tot orientat cap al turisme. Hi ha una manca d'espais comunitaris que treballin amb el barri, amb els veïns", afirma la seva fundadora.

El cas de la Beckett, expulsada de Gràcia per Núñez i Navarro

La Sala Beckett és un altre dels escenaris emblemàtics de cultura independent que ja fa temps que es va veure expulsada del lloc on havia estat més de 25 anys, al barri de Gràcia. El 2016 es va traslladar definitivament al Poblenou, en un edifici que havia estat d'una cooperativa i que havia comprat l'Ajuntament.

Des de 1989, la Beckett havia estat en un local propietat de Núñez i Navarro, que el 2006 els va notificar que els triplicaven el preu del lloguer. Tot i anar a judici, el van perdre i en aquest procés l'Ajuntament els va oferir anar-se'n a l'edifici actual, al Poblenou, que s'havia de reformar.

"A finals dels 80, era possible que una companyia de teatre independent com Teatro Fronterizo obrís una seu a Gràcia, però ara això és literalment impossible", lamenta el director de la Beckett, Toni Casares. Amb el trasllat a un altre barri, explica, han estat especialment curosos amb no convertir-se ells mateixos en un agent gentrificador, entrant en relació amb l'escena cultural i centres educatius per arrelar-se.

Casares: "Una ciutat sense una cultura connectada amb la quotidianitat és una ciutat morta"

El tancament i desaparició d'aquests espais culturals de base suposa una pèrdua per a la ciutat. Casares ho veu "simptomàtic" del que està passant a la capital, on els projectes creatius culturals independents tenen molts dificultats per "trobar espais propis" o, si ho fan, ha de ser a la perifèria. "El centre no permet aquest tipus d'activitat", reafirma el director.

Tot això reverteix en la dinàmica cultural de Barcelona: "La creació viu en una bombolla relativament aïllada del dia a dia de la ciutat, de la quotidianitat. No hi ha petits teatres, llocs culturals vius, al centre. O hi ha grans equipaments, museus, o coses merament comercials".

I tot plegat té efectes sobre el model de ciutat en general: "Una ciutat sense una cultura viva connectada amb la quotidianitat és una ciutat morta", apunta Casares. A aquesta problemàtica s'hi suma l'expulsió del veïnat: "Un barri on hi viu poquíssima gent i només hi ha turistes o expats comporta problemes d'inseguretat", insisteix el director.

Un model de ciutat que no aposta per una cultura comunitària i de base

La fundadora de l'Antic, Semolina Tomic, també carrega contra un model de ciutat que s'orienta a "l'art d'entreteniment, comercial i per a turistes". "La cultura no pot ser només entreteniment, sinó que la ciutadania la pugui practicar, pugui cantar, pintar, ballar... Això dignifica la vida de les persones i això és el que tenim a l'Antic com a projecte".

Tant Tomic com Casares incideixen que la cultura de base no està prou protegida a Barcelona i això dificulta l'existència dels projectes independents. "El teatre i les arts en general tenen bona salut quan el sector de base està garantit i pot treballar amb dignitat. Sense base és difícil que hi hagi una cultura viva", afirma Casares.

La protecció de l'ús cultural d'un edifici seria una manera de blindar la cultura davant l'especulació

La protecció de l'ús cultural d'un edifici, com es fa a París, seria una manera de blindar la cultura davant l'especulació, per evitar que un teatre es compri per a fer-hi un hotel, per exemple, apunta Casares. Indirectament, els alts preus dels lloguers i, fins i tot, de les habitacions d'hotel, provoquen grans dificultats perquè la creació cultural circuli per ciutats diferents, perquè les sales mitjanes no poden pagar l'allotjament a les companyies visitants.

"A nivell europeu estem aconseguint ciutats que són bombolles culturalment. L'única globalitat que hi ha és la del gran capital", sosté Casares. Els grans festivals o les produccions comercials es converteixen així en l'única manera de conèixer espectacles fets fora de Catalunya, tancant la porta un cop més a la cultura independent.

Més pressupost pels espais de base

Per a Casares i Tomic, a Barcelona s'ha promogut un model cultural molt allunyat de la ciutadania. La fundadora de l'Antic apunta que hi ha un model "neoliberal" en què els recursos econòmics van a parar a fundacions o consorcis que gestionen equipaments públics, com en el cas del Palau de la Música, el CCCB, el MACBA o el Museu Picasso, entre d'altres. "No hi ha auditories ni transparència de la despesa pública en cultura", critica.

A més del repartiment "desigual" dels recursos, lamenta que les subvencions pels espais petits requereixen d'una burocràcia que en dificulta molt l'accés: "La ciutadania té dret als espais públics, que són nostres, els paguem nosaltres, però els recursos no arriben a la cultura de base".

En els últims anys, la compra d'edificis com el que alberga el teatre Tantarantana o el del Molino, aquest per més de sis milions d'euros, ha generat debat pel fet que es decideixin prioritzar uns espais davant d'altres sense que quedi clar el criteri ni el projecte que després s'hi vol promoure.

Tomic: "Els recursos no arriben a la cultura de base"

D'altra banda, hi ha equipaments municipals gestionats públicament, com el cas del TNC, l'Auditori o el Mercat de les Flors, però tant la fundadora de l'Antic com el director de la Beckett insisteixen en la necessitat d'espais "oberts, accessibles i domèstics": "A Barcelona s'han fet catedrals solemnes on l'usuari se sent diminut, com si la cultura fos una cosa per sobre d'ell, i això és un concepte molt decimonònic, lluny del que permet una cultura propera", insisteix Casares.

El director de la Beckett apunta que la cultura es tracta d'una "capacitat intrínseca i innata de la condició humana" i la funció dels poders públics és "permetre el seu desenvolupament creatiu", fet que difereix de "garantir-ne l'accés".

"Els pressupostos públics per a la cultura continuen sent irrisoris comparats amb altres sectors. La indústria automobilística està subvencionada, i ningú diu res", afirma Casares. Tomic titlla de "ridícul" el pressupost que reben els espais de base: "Això comporta una precarietat brutal de les persones que s'hi dediquen, i els espais tanquen o van sobrevivint com poden... No és que no hi hagi diners per la cultura, n'hi ha, però els recursos no arriben, no els volen repartir a la ciutadania".

"Això és el neoliberalisme, un projecte totalment individualista que no vol que la gent es trobi, sinó que es quedin a casa consumint", conclou l'artista.