"Aquest és l’únic lloc on es pot fer esport en tot Barcelona, com vols que no estigui així de ple", es pregunta en veu alta en Raphael. L’accent el delata, és francès. Som al túnel de la Foixarda, a Montjuïc, un dissabte de febrer. Amb gimnasos, pavellons i piscines amb clares restriccions, aquest espai públic amb milers de preses per practicar-hi escalada és talment l’excepció de la norma imperant. Hi ha unes 200 persones, en aparent convivència. Unes escales, les altres vigilen, hi ha qui espera en cadires plegables de camping. L’estampa és pròpia d’aquesta peculiar realitat a Barcelona, però també indicativa de l’actual moment d’eclosió (boom, si es prefereix el vocabulari anglòfon) de l’escalada esportiva. En aquest país i arreu del món. Un estudi americà identificava al final del 2020 l’escalada com el segon esport que més creixia en percentatge de practicants a nivell general i el primer entre les dones.

L’escalada enganxa, creix i mobilitza milers de persones a Catalunya. Mirem d’esbrinar què hi troba tanta gent en una disciplina que va emancipar-se ja fa lustres de l’alpinisme i que ha convertit les parets de roca a l’aire lliure i els rocòdroms preparats, amb les seves vies naturals o efímeres en una passió cada cop més estesa. "La pandèmia ha reforçat la tendència a l’alça de l’escalada perquè la gent ara fa més esport", raona August Jutglar, un dels socis de Bulder Planet, un dels rocòdroms més importants de la província, a Mataró.

No només són els espais naturals, també són aquests equipaments els que noten cada cop més demanda. Per què? "El rocòdrom és per a tothom, no només per escaladors. Són llocs d’oci esportiu on només necessites peus de gat i magnesi per començar i passar-ho bé", assegura Jutglar.

Toti Valés és escalador, exseleccionador estatal i ha fet tots els papers de l’auca en la vessant de l’escalada esportiva. Assegura que hi ha diferents factors que ajuden a entendre la febre per la disciplina. "Catalunya és un paradís per un escalador, dels millors llocs per practicar l’escalada esportiva per les zones que hi ha".

Valés ha assistit al llarg de les últimes tres dècades al propi naixement de l’escalada com a esport i al naixement del nou àmbit dels rocòdroms. "Abans eren espais d’entrenament, una eina i ara són una fi en sí mateixos, amb l’esport que s’h practica cada cop més diferenciat de l’escalada en roca", explica. Per a ell l’escalada enganxa per diverses raons: "La sensació de risc és molt alta i en canvi és més segur que anar en bicicleta. Fa 40 anys que escalo i encara tinc un punt de por. Per altra banda és meditació en moviment, t’absorbeix. Quan escales, ets tu i el moment i prou, no hi ha res més".

El mataroní Toni Roy va substituir Valés al capdavant de la selecció espanyola d’escalada, que va arribar a ser primera potència mundial fa anys. Ara és el seleccionador de la Xina. Es troba immers en la preparació dels Jocs Olímpics de Tòquio, en els quals l’escalada debuta com a disciplina en la gran cicle de les cinc anelles, amb tot el que suposarà.

Roy té la difícil missió de liderar el seu equip als Jocs que es disputen a l’actual primera potència mundial i gran rival regional, el Japó. Té clar que "el debut olímpic donarà a conèixer l’esport a gent que encara no l’ha descobert. Sobretot en societats o països on està poc estès. Li donarà visibilitat i de cara a la gent jove, ajudarà a motivar la part competitiva de l’escalada", que serà la següent conseqüència de l’actual boom de pràctica més amateur. Escalada d’oci i escalada esportiva, rocòdrom i roca són diferents expressions d’una mateixa roda que no para de girar i créixer.

Per a Roy l’altra clau de l’eclosió de l’escalada té una explicació fins i tot sociològica: "té molta part social perquè comparteixes estones i afició, fas comunitat, és molt amigable. En la societat individualista i estressant on vivim, tenir un punt de trobada amb gent amb què t’identifiques fa una mica de tribu. Socialitzes, et relaciones i això ajuda molt". En aquest sentit aprecia que "els darrers anys ha aparegut un nou perfil d’escalador. Abans l’escalador era una persona molt més de muntanya i nòmada. Avui en dia és gent urbanita, que va al rocòdrom perquè és més divertit que anar al gimnàs a aixecar peses", raona el seleccionador xinès.

Aquest és el perfil que es pot apreciar al túnel de la Foixarda, a altres Clímbats privats o equipaments públics i en zones de roca, a l’aire lliure, que amb els nous practicants, la tendència a la pràctica esportiva a l’aire lliure i les xarxes socials s’han fins i tot massificat. És la moda.