Cultura“No hi ha militància vers el cinema en català”

La directora de cinema Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980) desprèn un sentit comú molt allunyat a l’excentricitat que s’associa a la gent que fa pel·lícules. Es va donar a conèixer amb La plaga i en aquest film ja va deixar clar que té una manera fer pròpia. Ella no troba indispensable treballar amb actors coneguts (malgrat que a El Viatge de la Marta ho ha fet amb Sergi López) i considera que la realitat sempre supera les invencions de la ment més brillant. Neus Ballús és el primer membre de la seva família que ha pogut estudiar a la universitat i potser per això tots els seus treballs plantegen relacions entre persones que pertanyen a entorns i circumstàncies molt diferents.

Va començar fent informatius i documentals. Per què va fugir del periodisme?

Vaig fugir del periodisme, primer perquè no era la meva vocació i, segon, pels ritmes. Tenia la sensació d’apropar-me als personatges, de robar-los alguna cosa i marxar ràpidament. També volia fugir de de la fugacitat, volia que les coses tinguessin certa permanència. Quan treballava de periodista sobretot vaig aprendre a aproximar-me a la gent; quan tens temps molt curts les teves habilitats s’han de depurar molt per aconseguir el que necessites i això em va ajudar molt. Crec que potser no m’hagués posat a dirigir a ‘no actors’ i a apropar-me a realitats molt reals sinó hagués passat pel periodisme.

Com treballa amb aquest actors que es poden considerar ‘no actors’?

Com treballa amb aquest actors que es poden considerar ‘no actors’?

És molt intuïtiu com els trio i els dirigeixo. El més peculiar és que de vegades trio els personatges i després busco quina és la història. És una mica al revés de la metodologia més clàssica de la ficció. Amb el primer curt va ser diferent, perquè primer era l’entorn i el guió, però després de fer el càsting vaig reescriure el guió per adaptar-lo a les persones que havia trobat. Per això trigo tant de temps en acabar un projecte, perquè ajusto el que tinc al cap amb el que trobo. És com una cosa d’anar i venir que suposa més temps, però per mi és fascinant treballar amb gent que no ha estat mai al cinema perquè vol dir que tenen una experiència vital prèvia en qualsevol altre àmbit i que tot això ho aprenc i això m’agrada.

Així que la realitat és la seva principal font d’inspiració?

Jo vinc del documental, aleshores la meva font informativa més evident és la meva pròpia experiència encara que després la transformi. O l’experiència de gent propera. Normalment el que em desperta la curiositat és quant tinc la sensació de que hi ha alguna cosa i que ho haig de perseguir. La realitat és tan rica que supera la ment més brillant. Després, quan treballes en cinema, hi ha tot l’element visual, l’atmosfera, una cosa més construïda si vols, però a nivell de contingut per mi la realitat és la base, és molt complexa, no hi ha blancs, ni negres.

També és una gran lectora, oi?

Des que soc mare llegeixo menys, però sí m’agrada molt llegir. De fet en alguna època llegia més que no mirava pel·lícules. M’agraden molt les novel·les clàssiques amb nivell de profunditat en la psicologia dels personatges, i això el cinema no t’ho permet perquè el temps és molt curt i has de crear una intuïció i un misteri, però la literatura realment pot entrar a la psicologia d’algú. I llegir també em relaxa molt quan no vull escriure. Perquè si miro pel·lícules maquino. Ara estic amb un llibre de l’Andrés Caicedo, un escriptor que vivia a Colòmbia i es va suïcidar molt jove. El vaig descobrir quan vaig viatjar a Perú amb 20 anys. I ara una amiga m’ha portat tots els contes i els estic llegint una altra vegada.

Tinc entès que no somiava amb ser directora de cinema, però s’imagina ara fent una altra cosa?

Ara ja no m’imagino fent res més. No sé què faria. M’agraden altres professions dins el cinema. En una altra vida seria directora de càsting de carrer perquè m’agrada molt mirar la gent i crec que tinc certa intuïció per trobar persones que poden funcionar en una pel·lícula. Tot el que m’agradaria està vinculat al cinema, també produir, però no em dona la vida…

Com s’ho fa per aconseguir el finançament per tirar endavant cada projecte?

La plaga la vam produir nosaltres directament cosa que em va donar molta experiència perquè ara sé el que puc demanar i el que no, i llavors entens moltes coses i em facilita molt la relació amb els productors executius, no demano impossibles, no soc capriciosa, toco bastant de peus a terra i això ajuda. Per sort ara se n’ocupa de cada projecte la producció executiva. Fan el pressupost, el dimensionen, en busquen la viabilitat al mercat i busquen les fonts de finançament.

Es veu fent cinema fora de Catalunya?

El meu arrelament amb la realitat fa que vulgui rodar el que passa aquí i en català, tot i que això comporta certes dificultats. I també la meva peculiar manera de treballar sense actors coneguts. Però és que m’agrada el procés d’introduir algú a l’ofici tot i que sé que també és una dificultat per fer que les pel·lícules es venguin. No descarto trepitjar tots els terrenys possibles. Aquesta manera artesanal de fer té un públic tan reduït que limita molt l’impacte del que vols explicar i al final tu el que vols és que la gent vegi el que fas. Els festivals son un mon a part, i és on a mi m’ha anat millor, però vull que la gent vagi al cinema a veure les meves pel·lícules. I es clar, a les sales competeixes amb tots els Joker que hi hagi en el moment, i a banda no pots competir amb els aparells de màrqueting que tenen aquestes superproduccions. A més hi ha un canvi d’hàbits brutal, la gent no va a les sales.

Es sentiria còmoda fent produccions per plataformes digitals?

Depèn de les condicions de treball, no només econòmicament sinó de llibertat. Però estem en una indústria on s’ha de produir l’encaix entre el que tu vols fer i el que la gent demanda. I és molt pervers el que la gent demanda. És complicat. I a més, el públic no va a veure pel·lícules en català, això és així. I a més a més, després per exhibir-la fora l’has de subtitular i tot resulta més difícil. Llegim en català, però no hi ha militància vers el cinema en català.

La preocupació per les desigualtats socials és una de les seves dèries. Aquesta qüestió sempre està present als seus treballs, per què?

És una preocupació ètica tant personal com creativa. Sempre m’ha interessat veure si dos persones d’entorns molt diferents s’entenen o no, si s’ajuden o empatitzen. I això apareix a La plaga, apareix a El Viatge de la Marta i també en el que estic fent ara.

En quina nova pel·lícula està treballant?

Es diu Sis dies corrents i explica la història de tres lampistes reals. I son sis dies a la seva vida. Un d’ells és en Pep, un català que és a punt de jubilar-se, després hi ha el Valero que parla castellà i entra a l’empresa en Moja per substituir en Pep. I la pel·lícula se centra en la setmana de trànsit. Això és el que estic muntant ara.

Com ho fa per defugir els tòpics?

Doncs observant a la gent, tots som complexos. Tu escrius el guió i et sembla una cosa de clixés, però et poses a rodar i es desmunta tot perquè tothom és molt complex i té moltes capes. Per trobar aquests tres lampistes em vaig instal·lar a la seu del gremi d’instal·ladors que tenen aules amb aixetes, vàters..., on aprenen fent pràctiques.

Com se li va acudir la idea? 

El company de ma mare és lampista i des de petita he escoltat històries. “He anat a casa de la senyora Maria i…”, és gent que té un accés a la intimitat de moltes cases i amb moltes històries per explicar, i em vaig posar a investigar.

Encara troba a faltar històries explicades per dones?

No estem en una situació de normalitat. Aquests ‘Gaudí’ han sigut molt paritaris i es produeix un efecte fals com si tot estigués normalitzat. Però si mirem les xifres, les dones no estem al 40% de la producció. Estem al 20%, i és curiós perquè els projectes liderats per dones son ben valorats, crec que passen tants filtres abans de fer-se que tenen qualitat. Estic a diverses associacions i fem una vigilància constant fent de ‘poli malo’. Hi ha molts factors implicats, falten referents. Quan jo estudiava no hi havia dones enlloc. La sensació és que si baixem la guàrdia la paritat es perdrà, i necessitem més dones prenent decisions, en tots els àmbits.