Entrevista a Iman Hammouri"Israel mai aconseguirà eliminar el poble i la causa palestina"

Iman Hammouri (Palestina, 1969) té una dilatada trajectoria en la defensa dels drets socials i culturals a Palestina. És activista i directora del Popular Art Centre, amb seu a Ramal·lah, la capital administrativa Cisjordània i on té la seu l'Autoritat Nacional Palestina (ANP). El Popular Art Centre, fundat el 1987 —any que comença la primera Intifada—, promou l'intercanvi entre les persones palestines i la comunitat internacional mitjançant l'art i la cultura. La seva missió és preservar l'herència cultural i la identitat palestines com a eines de resistència contra l'ocupació israeliana.

Hammouri, que també és cofundadora de la Palestinian Performing Arts Network, ha passat uns dies a Barcelona en el marc del Mondiacult, la gran cimera internacional de la UNESCO sobre polítiques culturals. El Popular Art Centre ha participat aquesta setmana en diverses activitats en defensa dels drets culturals de la població palestina, entre elles la taula rodona 'Cultura contra genocidi', celebrada dimarts al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). La xerrada formava part del programa de l'Àgora Cívica, el fòrum de debat ciutadà del Mondiacult.

Sobre la seva relació amb Catalunya, el Popular Art Centre col·labora des de fa temps amb l'Associació Catalana per la Pau (ACP), l'ONG que treballa per a millorar les condicions de vida de les poblacions més desfavorides i per construir societats més justes. Ambdues entitats han tirat endavant diverses iniciatives, com el projecte adreçat a joves d'entre 13 i 16 anys que pateixen els efectes psicològics i traumàtics a la Franja de Gaza. Públic entrevista Hammouri a l'hotel on s'ha allotjat a Barcelona per conèixer la realitat cultural a Palestina i la seva perspectiva com a activista.

Dimecres al vespre les forces israelianes van interceptar els vaixells de la Flotilla i van detenir els seus tripulants. És una nova violació del dret internacional per part d'Israel?

Sens dubte. Ni tan sols eren en aigües israelianes, ni en les que ells reclamen com a pròpies. Els vaixells eren de camí cap a Gaza. És una nova violació del dret internacional. A més, la Flotilla era un moviment pacífic que volia trencar el bloqueig i la fam imposada als palestins per l'ocupació israeliana, i també posar fi al genocidi.

Què significava la Flotilla per al poble palestí?

Per als palestins, era esperança. La veien gairebé com un rescat, hi posaven moltes expectatives. Fins i tot els joves de Gaza —fa poc es va difondre un vídeo on se'ls veia cantant per la Flotilla— la rebien amb esperança i entusiasme. Voldrien més iniciatives com aquesta. 

La Flotilla té un impacte real com a acte de solidaritat, i això és exactament el que els palestins esperen. Veien que la gent que hi participava estava disposada a sacrificar-se: sabien que podien ser ferits per l'ocupació israeliana, arrestats, deportats o patir danys físics. I, malgrat això, decidien venir. Era una autèntica acció de solidaritat.

Per al poble palestí, la Flotilla era esperança i una autèntica acció de solidaritat

Dimarts va participar a la conferència Cultura contra el genocidi al CCCB, dins l'Àgora Cívica del Mondiacult. Com va ser l'experiència?

Va ser una experiència molt bona. Va ser interessant veure com tanta gent va venir a la xerrada, amb ganes d'aprendre més sobre el que passa a Palestina i sobre com els artistes i les organitzacions culturals continuem treballant en una situació política tan tensa i sota totes les mesures repressives de l'ocupació israeliana.

També va ser interessant escoltar el músic Alguer Miquel [cantant del ja disolt grup català Txarango] parlant sobre la seva experiència i com pensava que havia de ser la solidaritat. Per a mi, va ser una oportunitat per fer una crida a una solidaritat real i efectiva, com la de la Flotilla, però en el món de l'art i la cultura.

Vostè ha dit que la gent tenia ganes d'aprendre. Malgrat que cada dia rebem fotos i vídeos del que passa allà, creu que la gent n'és realment conscient?

De fet, no. És bo que les xarxes socials hagin trascendit els mitjans tradicionals, que sempre volien controlar la història i amagar la realitat i el patiment dels palestins. No obstant això, és impossible veure el dia a dia de la gent al carrer. El món no coneix el sentiment de passar els punts de control diàriament. Com ens tracten i ens humilien. De camí a l'aeroport per venir a Barcelona, podia veure com els treballadors palestins eren esposats i com els tapaven els ulls.

El reconegut coreògraf belga Alain Platel va visitar Gaza l'any 2002 perquè volia col·laborar amb nosaltres al Popular Art Center. Però no va poder arribar-hi perquè l'exèrcit israelià no el va deixar. Aleshores vam decidir portar-lo a diversos camps de refugiats prop de Ramal·lah i Jerusalem. Va ser testimoni del racisme i, quan va tornar a casa seva, va escriure un article. Per això és importantíssim que la gent, els parlamentaris, vinguin per observar la realitat amb els seus ulls.

Què pensa del pla de Trump per a Gaza?

És una peça més del pla de colonització de Palestina. Des del 1948, volen eliminar el poble palestí i acabar amb la causa palestina. Però no ho han aconseguit i mai ho aconseguiran. Amb tot, si la solidaritat internacional hagués començat des de l'inici de la segona Intifada, potser ara ja podríem haver estat alliberats. El conflicte va començar amb la Declaració Balfour [1917], escrita per l'estat colonitzador britànic. L'ONU la va reconèixer, així que ara hauria de ser ella qui ho solucionés. Els governs europeus només han reaccionat perquè la gent ha sortit al carrer i s'ha manifestat. La ciutadania té la força per marcar la diferència, com s'ha vist a Itàlia.

El pla de pau de Trump és només una peça més del pla de colonització de Palestina

La gent al carrer ha forçat polítiques, però la cultura de la pau ha trobat un bon altaveu al Mondiacult. Què ha representat per Palestina participar en aquest esdeveniment?

És molt important formar-ne part. Sempre dic que els discursos culturals tenen fins i tot més impacte que els polítics. Els artistes tenen un gran impacte sobre la gent. I és importantíssim, per exemple, que milers de cantants, ballarins, el que sigui, s'hagin negat a colaborar amb cap institució que sigui còmplice amb el genocidi.

Com ha afectat l'escalada del conflicte i el genocidi dels darrers dos anys al món cultural?

Molts centres culturals, incloent-nos a nosaltres, el Popular Art Center, hem intensificat la feina amb els nostres socis a Gaza. Nosaltres preferim construir aliances, no pas sucursals. Així que tenim socis arreu de Cisjordània, Jerusalem i Gaza. Hem posat més esforços a la Franja amb programes psicosocials per a nens i joves, per tal d'alleugerir els intensos efectes psicològics que pateixen. Els artistes allà han demostrat un compromís i una passió increïbles. Sempre demanen continuar; no volen parar, ni tan sols en situació de desplaçament o sota bombardeigs. Saben que la seva vida diària està en perill i que podrien ser assassinats en qualsevol moment, però, tot i així, continuen treballant en aquests programes a Gaza.

També hem posat èmfasi en donar suport als mateixos artistes. Vam sentir que era la nostra responsabilitat cuidar d'ells i de les seves famílies. Hem donat suport econòmic o els hem ajudat a obtenir els materials que necessitaven per continuar la seva feina. 

Els artistes palestins han estat objectiu d'Israel? L'Estat sionista els percep com una amenaça?

Sí. Una artista va ser empresonada fa molts anys per, simplement, escriure una publicació que deia: "Déu, ajuda'ns". Un altre també va anar a presó per fer una cançó. L'Estat va veure la capacitat que tenia per mobilitzar la població. A Gaza, per suposat, són un objectiu. Molts han estat assassinats. Però no només a la Franja, també a Cisjordània. Fins i tot, els que estaven a l'exili en l'època dels 70-80. El dibuixant Nayi al-Ali va ser assassinat a Londres l'any 1987 per les seves caricatures crítiques. El seu llegat continua viu, perquè els seus dibuixos encara parlen del que passa ara. 

Un dels objectius del Popular Art Centre és preservar la identitat cultural palestina com a forma de resistència. Com ho duen a la pràctica?

Som un dels pocs centres que treballa per preservar l'herència cultural. És una gran responsabilitat perquè Israel l'està intentant esborrar i robar.

Israel està intentant esborrar i robar l'herència cultural de Palestina

Robar?

Sí. Ara fins i tot utilitzen el brodat palestí en la roba dels pilots d'avió, el mateix brodat que jo duc posat. El mateix passa amb la kufia. Van intentar fer-ne una versió blava, però tothom sap que la kufia és palestina, i no se la podien apropiar. També han intentat apropiar-se de la dansa tradicional palestina, el dabke, i incloure-la dins de les seves coreografies i presentar-la com a pròpia. No han aconseguit i no ho aconseguiran mai.

Relacionado con este tema

"El boicot a La Vuelta ha estat un moviment de la gent; cap govern ni partit ens ha citat"

Ona Falcó

Quan es va fundar el nostre centre, l'any 1987, durant la primera Intifada, ja era tot un repte. En aquell moment, els israelians prohibien qualsevol cançó, dansa o dibuix relacionat amb Palestina, fins i tot dibuixar els colors de la bandera. És aleshores quan la síndria es va convertir en un símbol.

Com preserven l'herència cultural?

Vam començar a treballar amb les arts escèniques palestines i vam crear uns cursos per ensenyar els instruments i la música tradicional als joves. Més endavant, vam començar a recollir i arxivar cançons i músiques d'arreu de Palestina. Ara disposem d'unes 220 hores de gravacions. Això és essencial per preservar-les i transmetre-les d'una generació a l'altra.

Actualment, també dirigim una escola de dansa tradicional, amb uns 400 infants matriculats cada any. Des de l'any 2000, sota el lema L'art per a tothom, hem treballat per fer que l'art sigui accessible no només per a qui s'ho pot permetre. Per a nosaltres, l'art no és només per l'art. L'utilitzem com a eina de resistència política, però també de canvi social, per abordar els nostres propis reptes interns i construir una societat democràtica.

Utilitzem l'art com a eina de resistència política, però també de canvi social

Amb l'Associació Catalana per la Pau (ACP), van colaborar en el projecte Som Constructors. Tenen algun altre projecte en marxa?

Estem molt contents i honrats de colaborar amb l'ACP. Compartim una base comuna: una mateixa visió i uns principis similars. Al cap i a la fi, nosaltres també som constructors i agents de canvi. Amb l'ACP vam iniciar el projecte Dream of the Land, una col·laboració entre la dansa palestina i la catalana. L'objectiu era mostrar totes dues cultures i com poden connectar i dialogar entre elles. El nostre objectiu és fer aquesta producció encara més gran i, potser, plantejar-ne una de nova. La col·laboració s'està ampliant i evolucionant, i això ens fa molt feliços.