JOCS DEL MEDITERRANI Tarragona 2018: els Jocs dels despropòsits

Fa dos anys s'iniciava el compte enrere per a la celebració dels Jocs del Mediterrani de 2017. Tarragona acollia competicions esportives de segona fila per testar la seva capacitat organitzativa i centenars de voluntaris ajudaven a fer possible les competicions. Els problemes econòmics, llavors, ja eren una realitat, amb una incapacitat manifesta per trobar patrocinis privats que cobrissin el pressupost anunciat inicialment i amb un retard en les inversions públiques que va afectar de forma directa l'Estat espanyol, incapaç d'executar la inversió que s'havia compromès a fer (nou milions d'euros per fer viable el pressupost operatiu i tres més per a completar el centre aquàtic de Campclar). El desgavell econòmic va ser el principal responsable d'una decisió insòlita en la història de les grans competicions esportives internacionals: el comitè dels Jocs Mediterranis decidia ajornar un any la cita i tota la campanya feta des de 2011 per projectar la marca "Tarragona 2017" s'havia de refer de zero camí de "Tarragona 2018". A més de coincidir en les dates amb un altre esdeveniment esportiu imbatible, el Mundial de futbol.

Els Jocs del Mediterrani van començar amb mal peu i no han redreçat el vol. Els organitzadors han topat constantment amb les crítiques al projecte, també a la sala de plens de l'Ajuntament, on mai hi ha hagut un posicionament unànime favorable als Jocs. En les dues darreres setmanes els despropòsits han anat creixent en múltiples fronts i Tarragona 2018 ha estat notícia constantment per les pífies i ha tingut moltes dificultats per posar en valor el seu programa esportiu. De la mateixa manera que pràcticament tothom va veure com Mireia Belmonte decidia penjar una medalla a una companya de podi per un error greu de protocol, poca gent sap que la badalonina s'ha convertit en l'esportista més llorejada dels Jocs amb cinc podis (dos ors i tres plates) malgrat no gaudir d'un bon moment de forma. Després d'una cerimònia de clausura que tampoc va saber omplir el Nou Estadi, és moment de fer balanç. Què ha fallat a Tarragona 2018?

El plantejament dels Jocs: grans infraestructures i poc teixit real

Les inversions de la Generalitat de Catalunya o de l'Estat espanyol per fer possible un pavelló amb 5.000 localitats o un centre aquàtic modern a la nova zona urbanitzada de "l'anella mediterrània" han perpetuat el model de gran esdeveniment que busca deixar un llegat a la ciutat en forma d'instal·lacions de primera fila per al futur. Malauradament, aquest llegat està en entredit i a Tarragona tothom dubta de quin ús acabaran tenint les instal·lacions inaugurades a corre-cuita pocs dies abans dels Jocs malgrat anar amb un any de retard. A més, no totes les instal·lacions han agradat a tothom: la pista d'atletisme ha estat criticada per haver estat dissenyada desobeint els consells dels atletes, amb una recta principal amb el vent en contra que no ha ajudat els esportistes a millorar les seves marques.

Paracaigudistes de l'exèrcit espanyol durant la cerimònia inaugural. / Tarragona 2018.

Pavellons buits i un sistema de venda d'entrades obsolet

El primer toc d'alarma va arribar el dia de la inauguració. Mentre poques hores abans l'alcalde Ballesteros explicava que ja s'havien venut pràcticament totes les entrades, l'aspecte de les grades del Nou Estadi era desolador, amb molts seients buits que van convertir-se en el primer acte de descrèdit per als responsables dels Jocs. Si els Jocs eren incapaços d'omplir un estadi en una cerimònia inaugural, què passaria durant les competicions? A més, el mitjà tarragoní Porta Enrera, un dels que ha seguit amb més intensitat les mancances dels Jocs en els darrers anys, va destapar el repartiment d'entrades entre col·lectius espanyolistes que contrastaven amb la manca d'entrades ofertes a clubs, federacions esportives o a la mateixa Secretaria General de l'Esport de la Generalitat de Catalunya. Una decisió sorprenent i que refermava allò que ja havien viscut els clubs del Camp de Tarragona prèviament: els Jocs volien lluir-se arreu d'Espanya però donaven l'esquena a la gent que promou la pràctica esportiva durant tot l'any.

Més enllà del desinterès general, el cert és que l'organització no ho ha posat fàcil, sense tenir cap detall amb familiars ni clubs de disciplines minoritàries, i complicant la vida als aficionats que assistien a les subseus, que no podien comprar les entrades allà mateix, sinó que estaven obligats a anar a Tarragona a fer-ho o bé a fer el tràmit per internet. El desgavell va esclatar més endavant, quan els organitzadors van fer marxa enrere i van començar a repartir invitacions (o directament a obrir les portes a tothom) per accedir a les proves, de manera que els que ja havien comprat entrada patien un greuge comparatiu evident. Malgrat això, situacions tan ridícules com veure un sol aficionat en un partit de waterpolo o una Tàrraco Arena buida en la seva totalitat per seguir el voleibol han afectat greument la imatge d'uns Jocs que han comptat amb un baix seguiment televisiu malgrat els esforços de Teledeporte, Esport 3 o La Xarxa.

Partit de waterpolo amb les grades buides, durant els Jocs del Mediterrani. / Tarragona 2018.

Pífies i errades magnificades

No cal dir que en qualsevol gran esdeveniment esportiu hi ha errors per part de l'organització i pífies imprevistes que queden en anècdotes. A Tarragona 2018, però, els mitjans s'han acabat fixant més en la successió d'infortunis que en la competició esportiva. El cert és que material n'hi ha hagut per donar i per vendre: l'entrega de medalles on Mireia Belmonte decideix actuar davant un protocol incomprensible, l'himne que no va sonar per megafonia al pavelló de bàdminton i que van cantar a viva veu els integrants de la delegació francesa o l'enfonsament de la pista de bàsquet 3x3 en el dia de la seva estrena que va obligar a ajornar un dia la competició. Tots tres casos han corregut com la pólvora per constatar el fracàs dels Jocs. El cert és que sí que hi han passat coses força més greus.

El rei Felip VI, en la cerimònia d'inauguració dels Jocs del Mediterrani. / Tarragona 2018.

L'exèrcit i els discursos

Si la prèvia dels Jocs ja havia ofert un paper protagonista a l'exèrcit espanyol durant les activitats "culturals", la cerimònia d'inauguració va anar més enllà fent portar a tres paracaigudistes del cos militar la bandera dels Jocs que pretén agermanernar els pobles de la mediterrània en la cultura de la pau. Per si no n'hi havia prou, l'exèrcit ha portat el portaavions Juan Carlos I, el més gran de l'armada, al port de Tarragona durant els darrers dies del Jocs per "realçar-los", en una decisió de la que el comitè organitzador se n'ha volgut desentendre sense èxit. Durant tres dies el portaavions ha ofert visites gratuïtes a nens, joves i famílies i ha tret les armes al passeig per mostrar-les a tothom.

Un balanç negatiu

Celebrats en ple mundial de futbol, el cert és que la política i les mancances organitzatives han sobrepassat, de llarg, l'interès esportiu per la competició. Kosovo hi ha debutat amb tres ors, Síria ha presentat una delegació competitiva malgrat les dificultats d'origen, tres tunisians han aprofitat la cita per escapar-se i iniciar les passes per demanar asil polític a França i Itàlia s'ha imposat amb claredat al medaller. S'han batut diversos rècords dels Jocs, diversos campions olímpics i mundials han fet bons els pronòstics i s'han endut l'or a Tarragona (des de Marcus Cooper Walz a Elisa Longo Borghini, passant per Anna Korakaki o Sara Ahmed) i hem viscut duels d'altíssim nivell com la final de waterpolo femení entre Espanya i Itàlia, favorites a l'or de l'europeu de Barcelona que comença el 14 de juliol.