Público
Público
ENTREVISTA A SEBASTIÀ ALZAMORA

"El poder judicial al servei de l'extrema dreta és molt difícil d’aturar des del poder executiu i legislatiu"

Parlem amb l’escriptor Sebastià Alzamora sobre la seva darrera novel·la 'Reis del món' (Proa), però també sobre llibertat, diàleg i poder. L'obra la protagonitzen dos mallorquins universals: Joan March i Joan Mascaró. 

L'escriptor Sebastià Alzamora. LÍDIA PENELO
L'escriptor Sebastià Alzamora. LÍDIA PENELO

Alguna cosa tindrà Mallorca que hi han nascut i s’hi han afincat personatges de magnitud universal. I dos d’ells, Joan Mascaró i Joan March protagonitzen la darrera novel·la de l’escriptor Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972).
La recerca de la llibertat i l’estupidesa humana són els temes fonamentals de Reis del Món (Proa), però també el diàleg i la voluntat d’entesa entre dos personatges contraposats.

Pels que es preguntin si el títol de la novel·la té alguna a veure amb la cançó de Joan Dausà, batejada de la mateixa manera, la resposta és no. El perquè del títol triat, pel que també és poeta i articulista, correspon a un vers del Tao. Els referents que tenia Sebastià Alzamora per construir aquest llibre han estat Stefan Zweig i Thomas Mann, entre d’altres autors centreeuropeus. Reis del món té gairebé 600 pàgines, i segurament és fins al moment la novel·la més ambiciosa de Sebastià Alzamora. Una obra que en condensar tantes ànsies de llibertat i diàleg connecta rabiosament amb l’actualitat.

Era conscient d’estar escrivint una obra tan ambiciosa?

No t’ho planteges per endavant fer una novel·la ambiciosa però jo ja veia que la cosa seria de recorregut llarg només pels personatges, quan vaig decidir que volia fer un llibre sobre ells vaig veure que se’m girava feina. I el que comença a ser interessant és el moment en què tu mateix t’impliques amb dos personatges històrics i et poses al seu cervell; però ells també t’ajuden a explicar-te coses teves i es crea una convivència molt curiosa i bonica que ha durat cinc anys. M’ho he passat bé, he arribat a sentir-me una mica desbordat perquè tenia tal volum d’informació que havia de posar ordre i concert i la feina era donar-li coherència narrativa.

I fer-los parlar…

D’en Mascaró tinc idea perquè hi ha enregistraments i els seus textos, però d’en March no hi ha res perquè la seva divisa era la discreció No es deixava entrevistar, no es deixava fotografiar… i segurament no li faria cap gràcia ser protagonista d’una novel·la.

Curiosament fins ara no hi havia cap novel·la sobre ells. Com els va descobrir?

Jo era admirador de Mascaró de feia molts anys, i d’en Joan March n’he sentit a parlar tota la vida perquè a Mallorca és un referent popular conegut com "en verga", el mal nom de la familia. És fàcil imaginar coses però no crec que els hi posessin aquest nom en sentit sexual. Quan ell va nèixer feia generacions que casa seva era "can verga". I en verga va ser molt famòs i és protagonista de dites com "dur més negoci que en verga", etc. D’entrada tenia un coneixement d’ells i sabia que els dos eren de Santa Margalida, el que no sabia era que havien estat bons amics siguent tan diferents com eren. I després varen venir més coses que em van dur a fer la novel·la.

Com quines?

"En March tenia la dita que 'tothom té un preu' i si calia subornar algú, ho feia"

Doncs un parell d’anècdotes que van ser el detonant i que estan ficcionades a la novel·la. En Joan March va voler que en Mascaró treballés per ell, però en Mascaró l’amistat sí li concedia però hi mantenia una distància prudencial. En March no estava acostumat a que li diessin que no, ell tenia una dita: "tothom té un preu" i pràcticament ningú li va desementir, si calia subornar algú, ho feia. Però en Mascaró va ser una de les poques excepcions que es va trobar a la vida. I va arribar un moment que cansat de pregar-lo li va dir "et dono el que vulguis però treballa per a mi"; i no era una bravata, materialment podia fer-ho. En aquella trobada, també hi havia l’Emili Tramullas, que era el director de la Banca March, no era un qualsevol, i en Mascaró per escapolir-se va dir "mirau, només hi hauria una cosa que voldria, m’agradaria fumar un d’aquests puros que fumau vos".

En March fumava uns puros que eren l’hòstia, els hi feien a mà a l’Havana expressament per a ell, i no convidava mai a fumar ningú. I en March es gira cap a en Tramullas i li diu que vagi immediatament a buscar la caixa de puros. I en Treamullas hi va anar com si fos un criat. En Mascaró va agafar el puro li va donar les gràcies però no va acceptar la proposta. I sé que després en Mascaró va explicar que estava content perquè sinó s’hagués convertit en un Tramullas. I en Mascaró el que volia era protegir la seva llibertat.

I és aquesta recerca de llibertat el pols que fa avançar la novel·la, oi?

Exactament. La llibertat és un dels temes fonamentals de la novel·la. La llibertat per en March és el poder, ser ric. Però tal com jo ho veig, per a ell els diners no són la finalitat, són l’instrument. Durant la República el van fotre a la presó una mica bastant per una operació política, com per dir "mireu com som d’esquerres ens carreguem el gran magnat del contraband del tabac". Era un intocable i el van fer passar pel tub. Ell no suportava que li volguessin tallar les ales. I de la presó en va sortir quan li va donar la gana, amb el director obrint-li la porta i uns cotxes que l’esperaven per portar-lo cap a Gibraltar on va donar una roda de premsa davant periodistes de tot el món i es va presentar com a pres polític del govern d’Espanya. Òbviament no era comunista, però tampoc republicà, ni franquista.

Així que Joan March no va ser un home de Franco?

"En March partia de la idea que l’ésser humà és estúpid i es mata. En Mascaró pensava que el que ens fa lliures és el coneixement, que ens dona l'oportunitat de sobreposar-nos a la estupidesa humana"

Particularment en Franco li semblava un ésser crec que bastant repugnant, i tot allò del franquisme i dels capellans i els militars li devia fer un repelús tremendo, l’únic és que ell davant d’una guerra veu una oportunitat de negoci. I aquí apareix l’altre tema de la novel·la que és l’estupidesa humana. En March partia de la idea que l’ésser humà és estúpid i es mata. En Mascaró pensava que el que ens fa lliures és el coneixement i que el coneixement ens fa responsables dels altres i ens dona l'oportunitat de sobreposar-nos a la estupidesa humana. En March gairebé és un nihilista, en Mascaró dona una esperança que podem superar-nos i no ser tan mesquins.

Li ha acabat caient simpàtic Joan March?

No diré que m’ha acabat caient bé, però l’he acabat entenent. No em cau bé, però té la seducció dels personatges que circulen per altres camins, no funciona amb els criteris morals dels altres. Ara, una cosa que no m’agrada d’ell és que no té empatia, no té amors ni odis, és d’una fredor absoluta excepte, em fa la impresisó, amb en Mascaró. A en Joan Mascaró li tenia una estimació com de germà gran, i un respecte enorme.

A 'Reis del món' també hi ha molta poesia, com el Baghavad Gita o Santa Teresa. Aquí és on ha deixat anar la seva vena de poeta?

En Mascaró era un gran lector de poesia i com a narrador m’ho posa en safata, però he intentat no farcir la novel·la excessivament per no fer-la pedant ni pesada. I la poesia apareix perquè forma part d’ell.

El fill de Joan Mascaró, Martí Mascaró demanava diners pels carres de Palma.  Hi va arribar a establir una relació?

No hi va haver ocasió. No se m’acudia com abordar-lo, pensava que probablement m’engegaria si hi hagués anat i li hagués dit que volia fer una novel·la sobre el seu pare. Vaig saber tot el que sé d’ell a través de gent que el va tractar molt intensament, amics seus molt propers. Va morir quan feia relativament poc que m’havia posat amb la novel·la, el desembre del 2016. En Martí Mascaró és una altre personatge a la recerca de la seva llibertat. Tal com jo el veig, no deixava de ser una imatge molt semblant del seu pare però duta a l’extrem. Va ser jove al maig del 68, de la primavera de Praga, de les revoltes de Berkeley i tot això li arriba al Regne Unit i quan va a la universitat entra en contacte amb l’extrema esquerra estudiantil i ell s’hi enganxa els dits. Les drogues i l’alcohol el van inutilitzar i no se’l va poder recuperar. I feia aquesta cosa de demanar pels carrers de Palma però ell tenia diners, no ho necessitava.

Ho interpreto una mica com allò de la làmpara de Diogènes, que buscava la reacció dels altres. Tenia un màrqueting boníssim com a captaire, tenia un posat desvalgut però a la vegada era molt elegant. "Una ajudeta per favor", et deia. Justament era una època que jo vivia al centre de Palma i me'l trobava sovint però va ser més tard que em van explicar qui era.

Com a novel·ilsta ha estat molt actiu, i com articulista tampoc s’atura. En un dels seus darrers articles diu “s'acaben un govern i una legislatura, una altra cosa és que s'acabi una etapa”.

El merder és de tal magnitud. Això que se’n diu la judicialització de la política, és la bàrbarie de la política i el trencar l’estat de dret i la democràcia. I esclar, una vegada s’ha posat en marxa és molt difícil d’aturar. El poder judicial és independent dels altres i si decideix utilitzar aquesta independència de forma perversa en favor d’una idea política després és molt dificíl d’aturar des de les altres institucions. És a dir, el poder judicial al servei del nacionalisme espanyol d’extrema dreta que és el que estem veient, és molt difícil d’aturar des del poder executiu i legislatiu. Per què a pesar que el poder judicial està actuant de manera perversa és independent.

I l’independentisme, com el veu?

"Els Monty Python devien venir aquí de vacances, perquè sembla que facin un retrat de l'independentisme amb 'La Vida de Brian'"

El comportament dels partits és enormement decebor, per banda de tots. Però no crec que s’acabi una etapa perquè a pesar que no es puguin suportar és molt probable que es necessitin per tornar a sumar. O sigui que la síndrome de La Vida de Brian continua; allò del Front Popular de Judea i el Front Judaic Popular. "Odiem els romans, però per sobre de tot odiem el Front Popular de Judea" i són així. Els Monty Python devien venir aquí de vacances perquè sembla que facin un retrat de l’independentisme o del catalanisme, digue-ho com vulguis. En tot cas, són moviments que neixen contra un sistema injust i que si es perden és per bregues internes, perquè van molt lligats a la mesquinesa humana. En contraposició, dins el mateix independentisme crec que els presos i la presa que van anar al Parlament van donar un exemple de dignitat absoluta, i encara més subratllat per l’exemple d’indignitat de Ciutadans i del PP. I així estem.