Entrevista a João França, rector de la UPEC"L’alegria és revolucionària"

La Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya va néixer l'any 2004 com un fòrum de debat tranversal que aplega en la reflexió a totes les esquerres catalanes, des de la CUP al PSC passant per ERC o els Comuns, i nombroses entitats i moviments socials. João França hi està vinculat des del 2012 i ara ocupa el càrrec de rector després que amb el vintè aniversari rellevés a Jordi Serrano, figura fundacional i clau en el manteniment de la UPEC. França va començar portant la comunicació de la UPEC i després es va incorporar a la junta directiva. L’antic rector havia promogut durant anys la incorporació de diferents mirades i generacions a la UPEC, i fa dos anys França va agafar el relleu de Serrano com a rector, i alhora, com a president de l’entitat que l'organitza.

La UPEC es va crear fa més de vint anys amb l'objectiu de forjar un espai de trobada entre la diversitat de les esquerres catalanes, amb la idea que més enllà de les diferències que pugui haver-hi entre elles, es necessiten espais de diàleg i de trobada. Un projecte popular que cada any realitza jornades de debats, reflexions i anàlisi, tres dies de trobades i esdeveniments relacionats amb l’actualitat i un fil conductor triat. "En defensa de l’alegria", és el títol que retrata la temàtica central d’aquest any; i es debatrà sobre com l’alegria és un motor de canvi i transformació revolucionària. Del 2 al 4 de juliol es duran a terme conferències i taules rodones centrades en l’alegria com a element de connexió, parlant des de l’humor i la política, a l’habitatge i el treball. 

En el programa d'aquesta nova edició de la UPEC –que es pot consultar aquí- hi prendran part Jodi Dean, Belén Gopegui, Mauro Entrialgo, Jordi Serrano, Berta Prieto, Oriol Nel·lo, Gemma Herrero, Sandra Ezquerra o Joaquín Pérez Rey, entre d'altres. A més de dirigents i representants de tots els partits d'esquerres de Catalunya. 

La politòloga nord-americana, Jodi Dean, autora de Camarada: Assaig sobre la pertinença política, serà l'encarregada de la conferència inaugural. Les jornades es clouran amb l’entrega dels premis de la UPEC a una persona i un col·lectiu que treballen per la defensa dels valors de la llibertat, la pau i la igualtat. Enguany, els guardons recauen en el Festival Internacional de Pallassos de Cornellà i en els dibuixants i artistes Carlos Azagra i Encarna Revuelta. El cartell d’aquesta edició és obra de la dissenyadora Paula R. Zapata. 

Amb quina idea bàsica va néixer la UPEC?

La UPEC no només tenia l’objectiu de ser un espai de diàleg entre les esquerres, sinó que era la idea de crear una universitat popular. No som un projecte acadèmic, tot i que ens interessa i convidem molt a representants del coneixement acadèmic, però la idea és fer ser un espai per a tots els públics, no només per públics experts, sinó per a tothom. Per a tots aquells que pugui trobar útil el tipus de debats, reflexions i anàlisis que es creïn des d'aquest espai. I llavors, a la jornada, normalment, combinem gent amb perfil acadèmic amb ponents especialistes en la seva matèria des d'un altre àmbit, des del seu activisme, des de l'àmbit del sindicalisme, com diferents formes d'acció que entenem que també generen coneixement i que és important posar-ho sobre la taula i compartir-ho.

Un dels objectius és diversificar els públics i les temàtiques. Mitjançant quines accions aconseguiu aquest fi?

Hi ha una part del públic que és un públic molt fidel a la UPEC, que porta des de l'any 2005, quan es va celebrar la primera jornada -després de la fundació al novembre de 2004-, venint a totes les edicions perquè creuen molt en l'espai. Tot i aquest públic fidel, hi ha hagut una aposta, que va començar amb molt convenciment en Jordi Serrano quan estava al capdavant de la universitat, de buscar de rejovenir i portar altres perspectives. Hi ha una cerca de diversitat de temes, perfils i abordatges, una mica amb aquesta idea de representar diferents punts de vista i atraure a públics diversos.

 L’alegria és revolucionària. És a dir, quan tenim més potencial per transformar les coses és quan ho fem juntes i ho fem amb energia  

Aquest any, l'edició s’anomena 'En defensa de l'alegria'. Per què han triat aquesta temàtica i què significa?

La proposta de parlar de la defensa de l'alegria va sortir una mica ja en els últims dies de la darrera edició. L'any passat vam centrar les jornades en la qüestió del futur, i una idea que anava sortint era l'alegria, com una de les coses que ens permetia imaginar aquest futur. L'alegria no és la felicitat, són coses diferents. Ara mateix tenim un model de consum i de comunicació que ens imposa la felicitat. L'alegria és una altra cosa, és allò que ens permet afectar i ser afectades per allò que ens envolta.

​Llavors, per tant, és allò que ens connecta i que ens permet fer coses conjuntament. Quan estem juntes tenim més força per transformar el món que ens envolta. Vivim temps que són foscos, tenim una crisi ecosocial que ens fa difícil confiar en el futur, i que sembla que ens estiguem abocant nosaltres mateixos a l'abisme. Estem veient la retransmissió en directe d'un genocidi, i la inacció política davant d'això, i l'avenç de discursos d'extrema dreta, de la censura, del control social… Tot això ens preocupa, i quan diem de defensar l'alegria no volem dir fer veure que això no existeix. L’aposta és militar en l'alegria, en el sentit de confiar que si no és amb aquesta alegria difícilment podrem transformar allò que ens preocupa, allò que ens envolta. L’alegria és revolucionària. És a dir, quan tenim més potencial per transformar les coses és quan ho fem juntes i ho fem amb energia.

Quina creu que és la funció que ha de tenir la UPEC en un moment com l’actual de crisi social i polític?

La UPEC ha de ser, o vol ser, un espai de reflexió i trobada que ens permeti anar imaginant altres possibilitats i el canvi que volem. Hi ha sectors conservadors que tenen moltes estructures dedicades al pensament i a la reflexió, a la promoció de determinades idees. I des de les esquerres segurament no tenim tanta força i tanta estructura com per dedicar-nos a tot això. Jo no aspiro a què la UPEC sigui qui tingui el protagonisme d'aquesta batalla, sinó que és una aportació modesta, però també amb bagatge, en aquest sentit. De generar un espai que pugui promoure les idees de les propostes de les esquerres i que pugui fer-ho d'una manera compartida. No tothom estarà d'acord en tot, però el que segur que necessitem és compartir i tenir clar què és allò que tenim en comú, i com podem remar conjuntament cap a allò que compartim.

 La UPEC és un espai de resistència però és important no quedar-nos només en això.  Volem ser un espai de proposta i construcció

Creu que la UPEC és un espai de resistència?

Sí, jo crec que és un espai de resistència. Un company, quan plantejàvem la presentació d'aquesta edició deia: defensar l'alegria és contracultural. Perquè el discurs que s'està fent cada cop és més hegemònic, ja que és el discurs conservador; cada cop més antifeminista o masclista, cada cop més racista, cada cop més contrari a la immigració i cada cop més contrari en general a la garantia de drets… O sigui, la UPEC és clarament un espai de resistència en aquest sentit, de batallar i donar la batalla contra determinades idees, però per nosaltres el que és important és no quedar-nos només en la resistència. És a dir, és un espai de resistència, perquè estem defensant aquestes idees en un context en què van a contracorrent, i que trobem més necessari que mai defensar aquest títol de proposta, però a la vegada és un espai que no és només resistència, sinó que vol ser un espai de proposta i construcció. Perquè si estem només en la resistència, el nostre marge d'acció és limitat, i si no, caiem en el marc del conservadorisme.