L'asteroide més proper i el meteorit més valuós

Només 3.000 quilòmetres van separar a un petit asteroide de la superfície de l'Oceà Índic a mitjans d'aquest mes, quan va aconseguir esquivar a tota velocitat el planeta sense desintegrar-se en fregar l'atmosfera. És la distància en línia recta entre Barcelona i Moscou, per posar un exemple, i menys de la centèsima part del que separa l'òrbita de la Lluna del centre de la Terra. L'asteroide, d'entre 3 i 6 metres de diàmetre, es va convertir aquest dia, el 16 d'agost, en el més pròxim observat mai, gràcies a un programa de detecció d'objectes pròxims a la Terra finançat per la NASA.

Aquest asteroide, anomenat 2020 QG, va tenir més "sort" que un altre, probablement una mica més gran, que l'abril de l'any passat va impactar i els seus fragments van regar Aguas Zarcas, una localitat de Costa Rica. Així, la sort va ser per als estudiosos d'aquests cossos celestes i per aquells que van recollir fragments, que s'estan venent a un preu superior al de l'or.

Per la seva composició, aquest meteorit d'Aguas Zarcas es considera ja el més valuós també per a la ciència, juntament amb el de Murchison, que va caure el 1969 sobre aquesta localitat australiana, segons recopila ara la revista Science. Del de Murchison es van recollir 100 quilograms en fragments, mentre que els d'Aguas Zarcas sumen uns 30 quilograms.

Els asteroides petits són molt, molt nombrosos i molts els que impacten amb el planeta sense conseqüències al llarg d'un any, fragmentant-se en entrar en l'atmosfera i produint els fenòmens anomenats bòlids. No obstant això, són molt pocs els que s'han detectat fins ara abans de l'impacte, i el d'Aguas Zarcas no es va detectar. Es calcula que també són molt pocs el que passen cada any tan a prop de la Terra sense desintegrar-se.

La NASA i altres institucions estan buscant asteroides grans, de més de 140 metres de diàmetre, que poden arribar a causar grans danys en xocar amb la Terra, per encàrrec del Congrés dels Estats Units. En aquest cas, el 2020 QG es va detectar quan ja s'allunyava, després de corbar-se la seva trajectòria per l'atracció gravitatòria terrestre. "És tot un assoliment trobar aquests diminuts asteroides molt pròxims, perquè passen molt ràpidament", explica Paul Chodas, director del programa de cerca al Jet Propulsion Laboratory (JPL). En aquest cas la velocitat va ser de 12,3 quilòmetres per segon. "Habitualment només es pot observar durant un curt temps, dos dies abans o l'endemà passat de la màxima aproximació, quan és prou brillant però no està tan a prop que no el pugui detectar un telescopi per la seva alta velocitat", afegeix Chodas.

Tant Aguas Zarcas com Murchison són una mena de meteorits anomenats condrites carbòniques, rics en carboni i els més antics i fascinants, considerades restes de la primera època del Sistema Solar. En les seves petites esferes vidriades estan els aminoàcids lligats a la vida, així com molts altres compostos orgànics, com ara nucleòtids que formen part dels gens o l'ARN. En els últims 50 anys s'han identificat gairebé un centenar d'aminoàcids als fragments de Murchison, la qual cosa ha consolidat la hipòtesi que la vida va poder sorgir a la Terra pel bombardeig de meteorits, que també van poder aportar aigua.

L'arribada d'Aguas Zarcas revolucionarà el sector de la recerca d'aquestes roques celestes perquè es poden aplicar ràpidament noves tècniques als fragments, evitar la seva contaminació (que sempre és un factor polèmic) i segurament detectar coses inesperades. L'antiguitat de la roca fragmentada és d'almenys 4.500 milions d'anys. "Si hagués d'iniciar una col·lecció de meteorits i només pogués seleccionar dos, triaria Murchison i Aguas Zarcas", declara a Science Philipp Heck, conservador de la col·lecció de meteorits del famós Museu Field de Chicago.

No obstant això, la protecció de meteorits quasi no està regulada, i el que va succeir a Costa Rica és un exemple. Compradors comercials estrangers van aparèixer en massa i van licitar pels trossos majors fins a sobrepassar el preu de l'or, la qual cosa va portar a la població a buscar-los per tot arreu. Els científics de Costa Rica també tenen alguns fragments i esperen que els deixin estudiar més que ja estiguin en mans privades, la qual cosa inclou museus, sobretot dels Estats Units.

Així, mentre un petit cos del Sistema Solar a penes ha estat albirat fregant la Terra i passarà aviat a l'oblit, un altre similar i amb una trajectòria gairebé igual s'ha convertit en objecte de desig i ho continuarà sent durant molt de temps. Coses de la mecànica celeste.