Público
Público
Entrevista a Adrià Pujol

"L’única manera que tenim de parar és dormint, drogant-nos, embriagant-nos, morint o jugant"

L’escriptor i traductor Adrià Pujol ha publicat 'Els llocs on ha dormit Jonàs' (Empúries). Amb ell parlem de les noves paternitats, del discurs heteropatriarcal i també de la cultura de l’algoritme

L'escriptor Adrià Pujol durant l'entrevista amb el seu llibre.
L'escriptor Adrià Pujol durant l'entrevista amb el seu llibre.

El protagonista de la nova novel·la d'Adrià Pujol 'Els llocs on ha dormit Jonàs' (Empúries) aparentment és un pare entregat i marit devot, però per no rebentar la trama direm que fora de casa fa tot el que pot i que té certa tirada per enfilar-se cap a l'abisme. En Jonàs és un creador de videojocs que s'ajusta als dictàmens del discurs heteropatriarcal i que segurament no caurà bé a bona part de la comunitat lectora. Però precisament crear un tipus com ell és el repte que es va fixar l'autor a l'hora d'aixecar aquesta novel·la.

Adrià Pujol (Begur, 1974) diu que va entrar al gremi dels traductors per la porta del darrere havent traduït Perec pel seu compte, i que en guanyar el Serra d'Or de traducció li van arribar encàrrecs. Entre d'altres ha traduït al català a Boris Vian i ara s'ocupa de Michon. S'ho llegeix tot, "des del prospecte del Frenadol fins a l'Ulisses". Assegura que li interessa tot i té un munt de llibres començats encara que sovint no els acaba. No és un lector de tauleta de nit. Ell llegeix ficció per veure què hi pot pescar, i per plaer llegeix assajos en francès dels anys seixanta i setanta. I sí, a Pla hi torna sovint sense importar-li el títol perquè el transporta immediatament "al mig d'un plat de peix, a una trifulga política o dins un núvol".

Autor de la 'Guia sentimental de l'Empordanet', 'Picadura de Barcelona', 'Míster Folch' o 'L'embús', per citar-ne només alguns, Adrià Pujol ha demostrat que domina els mecanismes literaris i la llengua catalana. Potser per això, en aquesta ocasió el seu protagonista fill d'Argelers, comença parlant un rossellonès que va perdent al ritme que es va desvinculant de la seva infància.

D’on surt en Jonàs, com el va conèixer?

Des que tinc memòria que hi ha homes així, és un arquetip de senyoro tan habitual! jo crec que va a la baixa en els discursos que no en la realitat i aquí està el problema, és un tipus d’home que dels relats que ara anem fent va desapareixent, però el món real n’és ple. Homes així a patades.

I perquè li va venir de gust convertir-lo en el protagonista d’una novel·la?

"Ara és més difícil fabricar un Jonàs que fa 25 anys quan eren aplaudits i hi eren a les novel·les catalanes, quan als Sant Jordis sortien tot de senyoros escrivint"

Perquè és complicat, és difícil. Literàriament, ara és més difícil fabricar un Jonàs que fa vint-i-cinc anys que eren aplaudits. Fa vint-i-cinc anys hi eren a les novel·les catalanes, quan als Sant Jordis sortien tot de senyoros escrivint, parlo dels que ara tenen uns seixanta i ja pujant amunt és un desastre… L’arquetip de Jonàs protagonitzava la majoria d’històries de la literatura catalana i occidental, i en canvi ara que ja no, era un repte. De fet més d’un conegut m’ha dit vols dir que ara toca, i sí, perquè és literari. Abans eren celebrats, i ara, almenys és el que he intentat jo, ni el celebro ni l’acabo de condemnar el deixo suelto. Ell ja és com és des del primer paràgraf. De vegades n’hem parlat amb la Bel Olid. La Bel sol dir personatges així ja no calen, i jo li dic, qui decideix què cal?

Però encara hi ha un personatge més esperpèntic, el relacions públiques del congrés de telefonia mòbil. Aquest ja ho té tot: beu, es droga, es relaciona amb prostitutes…

És un trucu (l’accent de l’autor delata que malgrat viure físicament a Barcelona no ha deixat l’Empordà). Si en Jonàs ja és detestable li havia de fabricar algú encara més detestable. I aquest personatge del relacions públiques està basat en algú que conec, no puc dir qui hi és, però…

Un personatge que deixa anar frases del tipus "les ties sempre seran les ties".

Sí, tipiquíssim! Per fer-lo no em vaig haver d’inventar de res. Me’ls trobo a tot arreu, aquest tipus de tio no ha desaparegut. Fins i tot te’ls trobes fent discursos súperguais, però per darrere, segueixen igual, estan amagats, camuflats.

"No em vaig haver d’inventar de res. Me'ls trobo a tot arreu, aquest tipus de tio no ha desaparegut"

El nom de Jonàs, el dormir i el ventre són elements que configuren la novel·la, què significa tot això per vostè?

Jo ja no em puc deslligar de la meva professió, sóc antropòleg; i el ventre segueix sent el símbol més universal de punta a punta del globus i de la història. El ventre pot ser de la balena, pot ser matern, pot ser una cova o pot ser una pantalla oculta. El ventre pot ser el lloc on amagar-se i l’aire lliure el lloc on anar a fer mal. I això connecta amb un discurs heteropatriarcal molt heavy que diu que si ets un senyor, tens 50 anys i no triomfes ets un desgraciat, ets un merda. I això no els excusa, però ha fet mal a molts homes, i això els hi van transmetre els pares… Nosaltres en teoria hem vingut al món a superar el pare, i ara un tio que a 45 anys no supera al pare el trobes destrossat. I en Jonàs és molt així.

Fins i tot convida al lector a pensar que pot ser un assassí.

Sí, i això em recorda quan fèiem el Crims amb el Carles Porta, hi vaig estar dos anys a la ràdio. I la pregunta que ens fèiem al final de cada programa és "per què matem?", i la resposta sempre era perquè hi ha un context que ho legitima. L’assassí no és un boig que no sap com és el món, l’assassí té un relat fet a mida que el justifica i quan mata a dones vol dir que s’ho pot arribar a justificar a ell mateix, per tant res de boig. I aquest Jonàs el mateix, ha crescut en un lloc on l’abús és normal.

No sé si és que com a pare arrossega molta son, però la idea de fugir de la vida dormint apareix a tot el llibre.

Les nostres filles tenen 8 i 13 anys, diguéssim que fa poquet que dormim. La son és un altre universal. A tota la literatura universal quan hi ha gent dormint és per fugir. Em sembla que és Hamlet que diu "voldria dormir i dormir i a poder ser somiar". És aquesta necessitat de parar, perquè la vida és difícil, de vegades, i l’única manera que tenim de parar és dormint, drogant-nos, embriagant-nos, morint o jugant… per què els jubilats juguen com psicòpates al dòmino?, per no haver de pensar tot el dia que estan acabats. Evasió total. I eh!, és llenguatge fred, no jutjo, és la teoria del joc de primer d’antropologia. Per què les dones grans fan ganxet? És el mateix, per fugir. I l’altra fugida és dormir. Però tenint en compte que la gent gran dorm molt poc, com t’evadeixes del teu cos espatllat, doncs fent ganxet, jugant al dòmino…

"A tota la literatura universal quan hi ha gent dormint és per fugir"

També ha aprofitat per qüestionar les noves paternitats i maternitats. En Jonàs va de molt modern, però en el fons pensa que el model social actual és una estafa perquè ens obliga a fer tots els papers de l’auca.

Hi ha una cosa molt senzilla. Que no m’he hagut de documentar perquè és el que he viscut, tot això de les noves masculinitats, les noves paternitats, les noves maternitats i fins i tot les noves infàncies, perquè fins i tot els nens d’ara tampoc són tractats com quan jo era petit, és diferent i més a ciutat. Llavors me'n foto una mica. El personatge és molt hipòcrita, ell de cara al públic va de bon pare, però quan veu un pagès es mor d’enveja i pensa "que bé que viu aquest paio i no com jo que estic passejant un cotxet i no he dormit". I veu que aquell, més arcaic, representa el model d’abans, el que manava que les dones de casa ho fan tot i tu ho fas tot a fora.

S’hi sent còmode amb les noves paternitats i la manera com ara pugem la canalla?

Home… és molt guai, no? Si la gent és feliç amb les noves maneres de fer hem avançat, però si no ho és tenim un problema. Com a ciutadà conec parelles modernes fantàstiques i felices amb fills on ella està més a casa i viceversa. A mi m’agrada molt. La meva companya, doctora en antropologia, en bona part va sacrificar la seva carrera acadèmica perquè vam tenir la primera filla. Però la decisió està presa i és conscient. Però ara mira enrere i està bé, té el que vol. Jo he sacrificat moltes merdes per estar cada dia a l’escola, i a la piscina, i aquí i allà, però no em queixaré perquè podria no fer-ho. I després sembla que en els nous models la queixa està prohibida, i si tu estàs fins als ovaris d’estar al parc aquell dia en concret, ho pots dir, no passa res.

"Si la gent és feliç amb les noves maneres de fer hem avançat, però si no ho és tenim un problema"

A banda del pes de la càrrega familiar, en Jonàs també té reflexions del tipus "sense hipoteques s’és més artista", hi està d’acord?

Aquesta frase la veig cada dia en gent que m’envolta, colles que conec, gent de la meva edat, de 46 anys, que encara viuen com si en tinguessin 20, però clar ni fills, ni parella, ni lloguer, i clar són superartistes i amb una mentalitat de vint anys, per ells tot és guai, van en patinet, tenen epifanies a cada cantonada, tot és l’hòstia, el món és una aventura. I home amb aquesta edat no sé si fan una mica el ridícul, però clar són superartistes. Però jo no els hi envejo, al llibre no hi ha ressentiment cap a aquest tipus de gent, al contrari, tinc una mica de pietat, perquè penso que s’estan perdent tantes coses… Després també hi ha la crisi d’aquests senyoros de 65 que en volen tornar a tenir 20 i la imatge és grotesca.

I per anar tractant tots aquests temes va construir en Jonàs, un creador de videojocs. Per què els videojocs?

El vaig fer creador de videojocs perquè m’interessava parlar del procés creatiu com a tots els escriptors i escriptores d’ara, però com que ja hi ha mil novel·les a cada minut sobre escriptors vaig voler fer un altre tipus de creador que em permetés seguir parlant del que m’agrada, però que no sigui algú que està escrivint una novel·la amb els seus problemes de primer món, que es blogueja i ha d’anar al supermercat i no pot escriure… Prou! Per això vaig fer un creador de videojocs. Ara hi ha moltes escriptores que fan novel·les on les protagonistes són escriptores…

"Vivim al dictat de la computació" diu en un moment en Jonàs. El món dels videojocs li permet tractar el poder dels algoritmes, el preocupa?

Em preocupa zero, jo em deixo portar. Sempre poso el mateix exemple de la gent preocupada per la petjada digital que es queixa perquè ens tenen controlats, i què? Si en el fons no els preocupa, és com un discurs automatitzat, no vivim a la Xina, eh? No hi ha reconeixement facial… i si tant t’emprenya llença el mòbil, perquè tot no pot ser. És que estic en un embús, doncs ves en metro. I de fet jo apago el mòbil. I n’he volgut parlar perquè és apassionant com deleguem tantes decisions a un algoritme, obrim el Google Maps, busquem un restaurant, etc, etc. La delegació que hem fet és interessantíssima, els semàfors, els horaris del CAP, les polítiques d’intervenció social es basen en algoritmes, en estadístiques computades per algoritmes. I ho trobo interessant. La meva filla de 13 s’ha aficionat a una aplicació del Bershka que fa que t’emprovis la roba virtualment, i quan arriba a la botiga ja té la samarreta. Això és cultura algorítmica. És dolent? Ja veurem, no sé dir-ho.

"Em preocupa zero el poder dels algoritmes, jo em deixo portar"

Malgrat haver estudiat la carrera d’antropòleg els llibres sempre l’han envoltat.

El pare és de Palafrugell, corrector de Josep Pla, a casa hi havia molta cultura lectora i bibliòfila. I el pare comprava una quantitat de llibres a Barcelona que anaven arribant a carretades, i així va anar. Els meus pares van comprar els llibres no els van heretar de cap avi. De la cosa planiana me’n vaig adonar tard, cap a la trentena, perquè Pla fins aleshores havia sigut un amigatxo del pare, no gaire divertit, força brut, amb aquella caspa de no dutxar-se com tants a Palafrugell.

El meu pare era pobre i es va fer així mateix quan va tornar del camp de concentració d’Argelers, i la meva mare una pubilla barcelonina amb cultura i carrera, però també es va haver de comprar els llibres. I jo neixo en un lloc on ja hi són. I m’agrada molt això que s’haguessin de comprar ells llibres, està bé.

Per guanyar-se les garrofes combina la docència amb la traducció. Com s’organitza per escriure ficció?

Havent sopat, cap a les onze de la nit fins a les tres de la matinada, depèn… Els caps de setmana i durant l’estiu no escric.

Ah, no?

Ni em passa pel cap per fer-ho, tinc dues filles, són tres mesos de vacances. Ara són més grans i potser podré fer-ho, però no crec. La majoria d’escriptors van al revés, escriuen els diumenges i a l’estiu, però jo no, ho faig de dilluns a divendres i de nit. Ho faig quan tothom dorm. Si portes tot el dia traduint i fent classes i articles, estàs escalfadíssim i quan et fots a fer ficció xiiiu! No és tan difícil.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?