Lagarder Danciu: "Les escoles paies no tenen en compte la idiosincràsia gitana"

La primera vegada que el Lagarder Danciu va plantar cara al sistema tenia 9 anys. Va agafar un tren direcció Bucarest i es va presentar davant del ministre romanès d’educació: volia explicar-li que l’aleshores director del seu orfenat era pedòfil i va aconseguir explicar-l’hi. "Sempre utilitzo l’etiqueta de gitano romanès per responsabilitat, perquè soc conscient que som pocs i que he de fer-la servir per esclafar els estereotips", em diu. Gitano romanès, homosexual, sense sostre.

"Fins els 23 anys vaig viure a Romania renegant de la meva orientació sexual i la meva identitat cultural gitana. Llavors vaig decidir: 'vull ser això'”

Lagarder Danciu va créixer a l’orfenat de Ciresarii, que en romanès vol dir 'cireres'. Quan ell va entrar-hi als vuitanta, el centre es deia 'llar de nens abandonats'. "La meva mare em va abandonar a l’hospital perquè el meu pare estava empresonat. Ell era rebel, inconformista. Mai no havia anat a l’escola, però tenia aquella resistència. Va ser una baralla, però la policia ja el tenia fitxat per desobeir constantment. A la comunitat on vivien ell i la meva mare obligaven els gitanos a treballar pel règim i ell s’hi negava. Sempre mirava de llaurar la rebel·lia entre els gitanos: hauria pogut ser un gran líder[...] De molt petit em van educar en la negació de la meva cultura. I en un moment donat jo mateix la vaig adoptar". Una i altra vegada Lagarder Danciu parla d’una professora, la dona que el va motivar a estudiar i arribar a la universitat. A Sin Techo explica com ell va ser l’únic dels dotze fills de la seva mare que va acabar en un orfenat, També va ser l’únic que va estudiar.

"Fins els 23 anys vaig viure a Romania renegant de la meva orientació sexual i la meva identitat cultural gitana. Llavors vaig decidir: 'vull ser això'”. Danciu va arribar a l’estat amb el que ell anomena la tercera onada de migració romanesa a Espanya, la dels pobres i els gitanos. Em diu que s’escriu poc sobre l’explotació dels immigrants als camps espanyols, una experiència que ell va viure durant un any i mig a Aracena, Huelva. "A Aracena vaig conèixer una altra professora que em va ajudar a homologar el títol i a aprendre castellà. Vaig preparar oposicions per treballar en l’ensenyament a Andalusia. Vaig començar a treballar per l’ONG Unión Romaní, i allà vaig veure amb profunditat què són les ONGs".

A Sevilla, Danciu va exercir durant cinc anys com a professor de gitanos espanyols. Li pregunto per l’experiència i m’explica que va treballar a les 3000 viviendas, la comunitat més gran de gitanos. "Sortia a les 7 de casa per despertar els nens i endur-me’ls a escola, perquè els seus pares anaven d’un mercat a l’altre. Ho feia perquè pensava i segueixo pensant que l’escola és fonamental. Podíem veure’m com a exemple, i venien amb mi a l’escola. Els primers anys, el que em va impactar més va ser constatar que ells mateixos han acceptat les aules segregacionistes, que volien anar a les aules dels gitanos. Jo em preguntava, però què estem fent?".

"El gitano és com el farcit de la societat espanyola: és el que ens fa riure, el que té gràcia

Danciu va sentir que el seu rol al centre era anecdòtic i folclòric i que la seva lluita per la igualtat d’oportunitats dels gitanos a l’escola era pràcticament estèril. "El gitano és com el farcit de la societat espanyola: és el que ens fa riure, el que té gràcia", em diu. Així va començar la seva guerra amb la conselleria d’educació, a la qual acusa de segregar l’alumnat gitano. "Les escoles paies no tenen en compte la idiosincràsia gitana ni la seva faceta cultural. Els currículums escolars no estan adaptats, i d’aquí ve la meva lluita perquè el poble gitnao arribi a l’escola, perquè és la nostra revolució. Jo veig que, encara que tinguis capacitat i siguis crític, les teves idees no hi caben pel simple fet de ser gitano. Però jo no em rendeixo".