Público
Público

Lluís Llach, combat contra el silenci

El cantant empordanès emociona, amb el seu retorn dalt de l'escenari, un Sant Jordi ple de gom a gom, en un concert per impulsar la plataforma Debat Constituent

Lluís Llach, al piano, en un moment del concert.
Lluís Llach, al piano, en un moment del concert. Paco Peris

Si m'heu de fer callar/Que sigui ara,/Ara que puc dir no,/I res teniu per a comprar-me.

Aires de revolta, d’insubmissió, l’art al servei de la protesta, de la presa de consciència, com sempre, com si el temps no donés resposta al clam combatiu d’un músic que no ha deixat mai de somiar, de creure que tot és possible, que sap que el compromís i l’amor són poderoses eines transformadores. Cantar per ser lliures, cantar per fer un món millor, més just i amable. La passió al servei d’una causa existencial que travessa l’artista al llarg de la seva vida, com un impuls creatiu i de supervivència. Així és ell, despullat, sincer, fràgil, però convençut, compromès i tossudament alçat.

Les cançons disposades com un relat de vida, de la revolució i la ràbia, passant per la decepció fins a l’esperança. "Volia no parlar gaire, però és que no hi ha manera"

Lluís Llach, de nou dalt d’un escenari, 14 anys més tard, viu amb intensitat tot el que fa. Davant de 16.000 espectadores que omplien el Palau Sant Jordi, el músic de Verges va demostrar de nou, que malgrat els seus 73 anys continua sent un dels grans de la música popular del nostre país. Amb una veu potent i precisa, va desgranar bona part del seu millor repertori, en un ordre no gens innocent. Les cançons disposades com un relat de vida, de la revolució i la ràbia, passant per la decepció fins a l’esperança. Res no era casual, ahir vam veure un Lluís Llach feliç, modest com sempre però enrabiat, com la seva gallineta llegendària que encara viu esclavitzada. "Volia no parlar gaire, però és que no hi ha manera", va dir. I és que Llach no és només un artista, és un catalitzador d’emocions i de lluites compartides. Se’l veia conciliador, transversal però convençut del que deia, més de 50 anys demostrant el seu ferm ideari personal l’avalen, parlant davant d’una part de les personalitats públiques del país. Sap que pot dir el que vol però va ser políticament correcte i moderat. Volia sumar, no volia separar. El recital d’ahir estava replet de simbologies. Ell dalt l’escenari, navegant per paisatges sensibles, transmetent emocions vitals i subversives, i a baix els representants dels governs, mirant, observant potser amb recel, com l’art és capaç de superar les constriccions polítiques, l’immobilisme prudent, la lògica i la raó.

"La gent hem d'expressar com ens agradaria que fos el món per poder pressionar els polítics i la gent que lidera les quotes de poder"

Molts artistes convidats al concert que va tenir moments memorables. Particularment estel·lars van ser quan, acompanyat per Joan Dausà, van cantar plegats I si canto trist, o quan amb Joan Reig al piano es van marcar un antològic Jorn dels miserables amb ritmes de blues, o quan va cantar Invencibles amb els Catarres, la Marta Carrasco, el Natxo Tarrés... Instants que tots els que omplíem el recinte barcelonès sabíem que eren irrepetibles, únics. Sembla mentida i no deixa de ser dolorós també saber que bona part de les seves cançons tenen, ara també, molta vigència. Cinc dècades més tard sembla com si tot estigui encara en construcció, és com escoltar la història de llums i ombres del país, els anhels insatisfets i les esperances vitals. Llach no vol deixar de lluitar, no ha deixat de fer-ho mai i per això és un dels impulsors de la plataforma Debat Constituent, un espai de procés participatiu transversal i nacional per construir la futura Constitució Catalana. "La gent hem d'expressar com ens agradaria que fos el món per poder pressionar els polítics i la gent que lidera les quotes de poder. Hem de sortir al carrer perquè si no el temporal se'ns emportarà" diu.

L'escenari del concert que va protagonitzar Lluís Llach aquest dissabte.
L'escenari del concert que va protagonitzar Lluís Llach aquest dissabte. Paco Peris

El concert reviu emocions passades, carregades de nostàlgia, Un País petit apoteòsic, Abril 74, Venim del Nord, venim del Sud… i L’estaca. Aquí Llach mirant les primeres files i tot el Palau Sant Jordi, interpel·la el públic: "Ara us toca cantar. La veu la teniu vosaltres, no ho oblideu mai". Vol que tots siguin actors de la cançó, com a metàfora del moviment transversal que vol impulsar, per alliberar la gent, tombant l’estaca que es resisteix a caure... Un Llach imprescindible davant d’un públic entregat, incondicional, reconfortat i motivat per les paraules del mestre, content de tornar-lo a tenir a prop. I Joan Dausà li pregunta: "Lluís, segur que no tornes?"

El món sensible de Llach ho impregna tot, la seva música vessa poesia per salvar les ànimes de la foscor, buscant mons invisibles on es poden trobar respostes sanadores. És com un gurú espiritual que fa servir l’art per convertir les frustracions en esperances, per crear utopies on ara només trobem desil·lusió, trencant el silenci per convertir-lo en passió. Ell ha tornat per fer-nos creure que tot és factible, que l’amor pot transfigurar la vida quan la mires amb altres ulls.

Posar el cor i l’ànima per assolir els objectius vitals, sense cadenes, per això segurament molts es van sentir al·ludits quan van sentir paraules visionàries escrites fa 43 anys: "No és això, ni paraules de pau amb garrots, ni el comerç que es fa amb els nostres drets, nous barrots sota forma de lleis. I ens diran que ara cal esperar, i esperem, ben segur que esperem, és l’espera dels que no ens aturarem fins que no calgui dir no és això".