Manuel Sacristán: cartografia d'un intel·lectual disruptiu

El passat 5 de setembre es va celebrar un dels actes per commemorar el centenari del naixement de Manuel Sacristán Luzón, considerat un dels referents cabdals de l'esquerra marxista, del qual Comunistes de Catalunya, la Fundació Neus Català i l'Espai Marx, entre d'altres, n'han glossat la prolífica obra. No sols en el camp de la metodologia científica, la sociologia i la teoria política, cosa que el van convertir en una de les figures més influents de l'esquerra del segle XX. També la seva militància política, sempre a caball de l'exigència i les discrepàncies amb els seus, el situen com un personatge únic i singular.

Tot i la seva desaparició física el 1985, amb 59 anys, just quan la Transició començava a marcar el pas, els seus escrits continuent sent una font obligada per a les noves generacions, captivades per la lucidesa amb què defensava els seus postulats, com per la mateixa esquerra, que a través d'ell, pot revisar críticament les contradiccions d'una ideologia que Marx, Engels, Lenin o Gramsci van formular a principis del segle passat.

Entre l'humanisme, el rigor i l'ètica

Són moltes les facetes per les quals Manuel Sacristán pot ser reconegut. Nascut a Madrid, va estudiar dret i filosofia a Barcelona i passaria gran part de la seva vida a Catalunya. La seva biografia ja és una mostra del seu compromís insubornable amb els principis de la llibertat i la justícia social, una vegada va renunciar a fer carrera a Alemanya per mantenir-se en el combat ideològic dins d'una Espanya que perseguia la dissidència organitzada.

Així ho assenyala el doctor en Humanitats i professor universitari Jordi Mir, per a qui "treballar en els barris on s'aplegava la immigració provinent dels anys 50 i 60, va fer que no pogués completar la seva obra, i encara que era la persona ideal per assolir una càtedra a la universitat, en coherència amb els seus principis va triar el camí més dificil".

La seva biografia ja és una mostra del seu compromís insubornable amb els principis de la llibertat i la justícia social

En el seu període a la universitat, Sacristán va forjar les bases d'un pensament amarat d'ètica, rigor i una gran dosi d'humanisme. Valors que descansen tant en la seva recerca acadèmica com en la seva activitat dins del moviment contestarari de l'època. Així queda palès en el Manifest per una universitat democràtica, del qual ell va ser impulsor i que va ser llegit el 9 de març de 1966 en el convent dels caputxins de Sarrià per presentar el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB).

Pensament vigent

Segons Mir, el Manifest reflecteix la voluntat de convertir la institució acadèmica en una àgora democràtica que, en lloc d'estar reservada a les classes econòmicament altres i limitar-se al coneixement pel coneixement, permetés la participació del conjunt de la població, tant en l'organització de les activitats, com la presa de decisions en els òrgans de govern, garantint així la llibertat d'ensenyança, investigació, expressió i associació. Però no només, "també advocava perquè fos un espai destinat a aportar solucions davant la manca d'accés a un habitatge i una educació dignes i altres necessitats que avui son plenament vigents".

Tenia la voluntat de convertir la institució acadèmica en una àgora democràtica

La mirada de Sacristán respecte al paper de la universitat acabarà tenyint la resta de sectors on acabarà participant, en els quals projectarà un pensament emancipador que beu de referents del marxisme però allunyat de qualsevol ortodòxia. De fet, com recorda Mir, el filòsof es va oposar a la invasió de Praga per part dels tancs del Pacte de Varsòvia l'agost de 1968, per acabar abraçant la causa del pacifisme de tradició gandhiana. "Si bé admet que en determinats contextos la violència pot ser alliberadora, es mostra partidari que, per assolir un escenari més just i democràtic, calia defensar pràctiques basades en la no-violència", apunta.

També, fruit de les seves reflexions, Sacristán trobarà en l'ecologisme una de les lluites sobre les quals farà més pedagogia. En consonància amb les crítiques que havia formulat el marxista alemany Wolfgang Harich, adverteix que el sistema de producció capitalista duia inexorablement a l'explotació de la biosfera, la contaminació i la desaparició de les espècies. Pacifismo, ecología y política alternativa (1987) és un dels assajos on condensa aquesta mirada.

De la mateixa manera que, a força d'aprendre dels grups de dones dels anys 70 i de la seva companya, la hispanista italiana Giulia Adinolfi, incorpora tesis antipatriarcals que després s'han consolidat, alhora que s'aliena amb els postulats de Lenin per reivindica l'autodeterminació dels pobles. No és estrany, en aquest sentit, que estigués implicat en col·lectiu tan diversos com la Federació d'Ensenyament de CCOO, el Comitè Antinuclear de Catalunya (CANC) o en les campanyes contra la permanència d'Espanya a l'OTAN.

Un llegat modern i contemporani 

L'empremta de Manuel Sacristán travessa tants aspectes com plural és la societat. Comunistes de Catalunya n'agafa sobretot el marxisme ecològic, el mateix que farà el PSUC-Viu, hereu del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), en el qual l'intel·lectual madrileny va ser membre del Comitè Central i el Comitè Executiu entre els anys 1965 i el 1969. En aquest cas, en recull la seva doble perspectiva de la igualtat i el respecte per la natura, uns aspecte que Sacristán va desgranar a Quaderns de cultura catalana i Nous Horitzons i més endavant, després de deixar la militància, en les revistes Materials i Mientras Tanto.

Les seves crítiques a la deriva del moviment comunista i del socialisme real el van apartar de l'activisme orgànic

També el PCE, en la seva última edició de Cuadernos de Bandera i a través del llibre Clásicos del pensamiento crítico (Editorial Catarata), recopila alguns dels seus apunts sobre política alternativa i la crítica que feia a la deriva del moviment comunista i del socialisme real. Unes discrepàncies que van apartar Sacristán de l'activisme orgànic per acabar abraçant els ideals llibertaris. "Com deia l'historiador Josep Fontana, ell i Francisco Fernández Buey havien de ser els líders naturals d'aquesta esquerra que desitjaven, però que les seves maneres d'articular-se i funcionar impedien que ho fossin", comenta Jordi Mir.

Pel professor d'Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra, aquestes circumstàncies han fet de Sacristán un personatge singular que, a través de rellegir els clàssics, modulava unes propostes molt matisades: "Pensava les coses des d'un gran rigor, apel·lant a l'esquerra a continuar aprofundint les interseccions entre l'ecologia, el feminisme, el socialisme i la lluita per la pau".

A criteri de Mir, el seu nivell d'exigència el contraposava sovint amb l'immobilisme que han conduït l'esquerra a no saber respondre davant d'algunes circumstàncies històriques o, el que és pitjor: a no ser prou coherent per resoldre als conflictes que acaparen a la societat. "I és que no acceptava que, en relació amb la crisi civilitzatòria, per exemple, l'esquerra caigués en la contemplació o es cregués que el socialiberalisme ho podria solventar tot: en definitiva, posava en relleu que, si realment es volia transformar la realitat, calia ser coherent i assumir les conseqüències", conclou.