Memòria històrica Les últimes víctimes de la tortura de la comissaria de Via Laietana: “Els atacs a la placa memorial continuaran”

El van obligar a mirar a través de l'obertura que permetia veure l'interior de la sala de tortures. L'havien tret d'un calabós adjacent perquè volien que veiés el que seguirien fent si no els proporcionava més informació sobre les organitzacions antifeixistes del moment: els anys setanta. Li van col·locar els ulls davant d'aquell tros de vidre rectangular i ho va veure: a l’altre cantó, un grup d'homes apallissava el cos esquifit de la seva germana, que com ell tot just havia fet els 17 anys i també havia estat detinguda arran dels incidents en una manifestació antifeixista on havien col·laborat com a membres de la Jove Guàrdia Roja del partit comunista. Ell encara recorda la duresa de l’escena, que tenia el seu cos jove adolorit per les pallisses que rebia aquells dies, que les manilles li estrenyien els canells. L’enumeració de les tortures és macabra: cops de puny a l’estómac que els aturaven la respiració, pallisses un cop els havien penjat de llocs inversemblants, passar hores a la gatzoneta amb els canells emmanillats darrere els genolls...

Però l’alarma que van provocar els atacs a les redaccions dels diaris de la ciutat contrasta amb la naturalitat amb què van rebre la notícia les víctimes consultades per aquest diari que van ser torturades a pocs metres de la placa. Per Whatsapp, al telenotícies, per la ràdio. S’ho esperaven.

Carles Vallejo, president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme. Marc Font.

Més enllà d’aquests d’atacs més o menys inesperats perpetrats per grups d’extrema dreta, però, les víctimes consultades conviuen amb un dolor més silenciós: el desconeixement generalitzat de la ciutadania sobre aquesta etapa de la història. “El pitjor és la indiferència d’una part de la societat, que abans no volia saber què passava pel terror que causava el règim i que ara no sap què passava per una manca de consciència democràtica”, es queixa Vallejo. “El que dol és veure que la gent no sap què ens va passar a nosaltres i a tants d’altres allà dins: s’ha d’explicar què va passar aquí i qui va promoure-ho”, afirma Maribel Ferrándiz mentre recorda que ella i el seu germà van estar-se als calabossos de Via Laietana 32 dies fins que els van tancar a la presó, que llavors era un “alliberament”. Les tortures físiques i psicològiques que patien els presos polítics que eren traslladats al soterrani d’aquesta comissaria podien allargar-se setmanes i les exercien diversos membres de la político-social seguint la tècnica del policia bo i el policia dolent.

"El pitjor és la indiferència d’una part de la societat, que abans no volia saber què passava pel terror que causava el règim i que ara no sap què passava per una manca de consciència democràtica"

Antonio González (el nom real de Billy el Niño) és segurament el nom que més ha transcendit d’aquesta repressió brutal que Franco va exercir fins als seus últims dies, però no era l’únic. A l’edifici de Via Laietana –parets amb rajoles de ceràmica blanques, olor a brutor i un únic esglaó de ciment– altres membres de la policia franquista van practicar tot tipus de tortura contra la dissidència sindical i política del règim. Els relats de les víctimes recorden que molts, així com passava amb Billy el Niño, eren joveníssims. "Per camuflar-se vestien com nosaltres: allà veies entrar un xaval que creies que era un company de la facultat i era un torturador”, explica Vallejo.

Els germans Josep i Maribel Ferrándiz, torturats a Via Laietana durant la dictadura. LAIA SERÓ

Un museu de la tortura

Però la placa de la vorera de la comissaria catalana no assenyala noms. Molts creuen que per visibilitzar aquest episodi de la història recent espanyola cal més que un faristol al mig del carrer. Des de l’associació d’expresos polítics ja fa anys que demanen que el cos de la Policia Nacional sigui “traslladat” a un altre lloc i que s’elabori un projecte de museïtzació de l’edifici per convertir la comissaria de Via Laietana en “un centre memorial i documental dedicat a difondre el coneixement i la memòria sobre la tortura”. També ho reclamen altres entitats com l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya, que fa poques setmanes van signar plegades un Change.org precisament perquè el 43 de Via Laietana esdevingui un centre de memòria contra la impunitat.

Reposar la placa “tant com calgui”

L’important, coincideixen tots ells, és que el consistori reposi el faristol tantes vegades com sigui necessari. “La millor manera de fer pedagogia és ser perseverants”, apunta Vallejo. Però caldrà estar atents els propers mesos per veure si es compleix aquesta perseverança. El govern actual de la ciutat ja ha manifestat el seu compromís de reparar tots els danys que es produeixin. La mateixa alcaldessa Colau ja va anunciar-ho després del primer atac: “Ara que un grup feixista l’ha atacat, encara amb més convicció i respecte el tornarem a posar. Tants cops com calgui”, va publicar a Facebook.