MEMÒRIA HISTÒRICA Rojos i condemnats, els casos que la reforma de la Llei de Memòria Històrica podria reparar

Gairebé 43 anys després de la mort del dictador, ja s'ha aprovat el decret que permetrà exhumar-ne les restes. El Govern de Pedro Sánchez ha complert la seva promesa de tirar la mesura endavant en un temps rècord. Però encara no és clar que la demanda d'ERC i el PDeCAT perquè s'anul·lin els judicis franquistes, restaurant la memòria de les seves gairebé 80.000 víctimes, acabi materialitzant-se.

Lluís Companys, el president (afusellat el 1940)

Sens dubte el nom del president de la Generalitat Lluís Companys ha estat un dels que més s'ha fet sentir des de l'anunci de la possible anul·lació dels judicis. Companys, que va liderar el govern català durant la Guerra Civil des d'Esquerra Republicana de Catalunya, havia arribat a proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola l'any 1934. Quan el bàndol nacional va arribar a Barcelona el 1939, Companys es va exiliar a França juntament amb altres membres del govern. Poc més d'un any més tard la Gestapo el va detenir a la Bretanya francesa, on treballava per al govern català a l'exili. El 3 d'octubre va ser sotmès a un judici sumaríssim sense garanties processals i el van afusellar 12 dies després. Les seves últimes paraules van ser "Per Catalunya!".

Salvador Puig Antich i el curiós cas de Heinz Ches

La mort del jove anarquista Salvador Puig Antich és una de les més recordades per aquells qui revisen els judicis franquistes. Fins i tot es va fer una pel·lícula, Salvador (Manuel Huerga, 2006), que narra com Puig Antich va caure en un parany de la guàrdia civil el setembre de 1973, se'l va acusar de matar a trets al policia Francisco Anguas i se'l condemnava a mort a principis de 1974 després d'un procés judicial ple d'incongruències. Va ser una de les dues últimes víctimes que morien condemnades pel franquisme amb el mètode medieval del garrot vil. La seva família ha intentat revocar la seva sentència per tots els mètodes possibles, però la justícia espanyola sempre s'ha negat a revisar-lo. El 2013 les germanes Puig Antich van portar el cas a la justícia argentina, i el 2014 van rebre el suport institucional de l'Ajuntament de Barcelona.

Les roges perilloses que van morir al Camp de la Bota

Víctimes d'afusellaments després de judicis més que dubtosos, disset dones van morir al Camp de la Bota just acabada la Guerra Civil. Es tracta de casos de judicis sumaríssims que amb el temps s'han demostrat pràcticament aleatoris i la majoria d'ells sense ni cap ni peus.

Miguel Hernández, el poeta (presó d'Alacant, 1942)

Comunista i ateu, el poeta d'Oriola es va allistar al bàndol republicà durant la Guerra Civil. Traït dues vegades va acabar dues vegades a la presó, la segona el van condemnar a mort. Intel·lectuals de reputació que el coneixien van aconseguir commutar la sentència per 30 anys de presó, però ja al primer hi va emmalaltir. A Miguel Hernández se li va oferir penicil·lina a canvi d'abjurar del seu ateisme, però va refusar i va acabar morint a la presó d'Alacant dos anys després d'haver estat condemnat.

Mentre Puig Antich i Georg Michael Welzel van ser les dues últimes víctimes que el franquisme va executar mitjançant el garrot vil, el 27 de setembre de 1975 van morir a Cerdanyola del Vallès, Burgos i Madrid els últims condemnats a mort per la dictadura. Van morir afusellats.

Julián Grimau i Julián Besteiro

Julián Grimau militava al Partit Comunista Espanyol (PCE) i després de la Guerra Civil es va veure obligat a marxar a l'exili. A principis de la dècada dels 60 va tornar a Espanya per organitzar el seu partit des de la clandestinitat. I el van detenir. Va ser jutjat sense cap garantia el 1963, torturat i condemnat a mort. Fins i tot el Papa Joan XXIII va demanar la commutació de la seva pena per anys de presó, però Grimau va ser afusellat a Madrid el mateix 1963.