Público
Público
ENTREVISTA A CARLES PORTA

"Mentre la justícia sigui tan opaca, no és una bona justícia"

Conversem amb Carles Porta, l’artífex de 'Crims', un projecte transmèdia que ha seduït a milers de seguidors. El periodista i escriptor també és l’autor de 'Crims: tot el que llegireu és realitat', el llibre on narra deu casos reals que concentren el costat més fosc de l’espècie humana

El periodista Carles Porta.
El periodista Carles Porta. CEDIDA

El periodista i escriptor Carles Porta (Vila-sana, Pla d'Urgell, 1963) es defineix com un contacontes. A ell el que li agrada és explicar històries i assegura que l’obsessiona la realitat, i per narrar té un mètode: rigor, respecte i ritme narratiu. Aquest pioner del true crime, amb el projecte transmèdia Crims ha captivat a milers de seguidors i ha estat guardonat amb el Premi Ondas al millor Programa de Ràdio i el Premi Nacional de Comunicació el passat 2021. Ara acaba de publicar Crims: tot el que llegireu és real publicat en català per La Campana, i en castellà per Reservoir Books (Crímenes: Diez casos reales). Un llibre on demostra que és un mestre de fer crònica negra i on fa allò que ja s’ha fet tant conegut de "posar llum a la foscor".

Abans de dedicar-se a la crònica negra havia experimentat amb altres gèneres i formats, què li va fer dedicar-se als crims?

"Sempre he tingut al cap que la crònica negra permet grans relats"

La vida m'ha portat per allà on ha volgut. Sempre he tingut al cap que la crònica negra permet grans relats. A mi el que m'agrada de veritat és explicar històries, jo sóc un contacontes de 58 anys. Llavors, la cosa és que sempre veus que la crònica negra té factors narratius molt potents. I no sé si va ser el 2016 que en Roger de Gràcia em va dir de col·laborar al seu programa de ràdio i li vaig dir que sí, si podia explicar crims, perquè ho havia vist en alguns llocs, veia que començava a sortir tot això dels podcasts i vaig pensar mira ho provarem. I feia una secció de 10 minuts, però la feina que feia per documentar-me per aquells 10 minuts era molta, i vaig pensar que potser podia fer un podcast sencer, i mentre preparava allò d'una hora, m'adonava que també podia donar per fer un programa de televisió. I ja havia fet el llibre de Tor, que si ho mires ara va sortir el 2005 i és un llibre de no-ficció, el 30 minuts de Tor és del 1997 i és un true crime. El que passa és que apareixen aquestes modes i definicions, i d'acord, però he seguit les meves intuïcions i la vida m'ha portat per aquests camins.

Matisa molt tres claus: rigor, respecte i ritme narratiu. Com s’ho fa per no caure en la temptació del morbo?

La portada del llibre.
La portada del llibre.

És això, posar-se molt al cap el rigor i el respecte. Aquí hi ha diverses qüestions. Una, on té cadascú la ratlla del morbo, el mateix que l'escala de l'ètica. I sempre ens quedem al graó inferior. Intentem utilitzar molt pocs adjectius, veuràs molt pocs mots com terribles, desastrós, tràgics i coses d'aquestes. Aplicat, per tant, a l'hora de descriure una situació ho intentem fer amb la menor sang possible, i reduir a la mínima expressió els adjectius. Descriure l'escenari del crim perquè s'entengui què va passar, no per recrear-te amb tot el que hi ha allí. Crec que és una qüestió de respecte, si tens respecte per la víctima, i a més pensant que podria ser algú que tu coneixes, com voldries que això fos descrit i no et sentiries ferit, i aquesta és la qüestió.

En aquests casos hi ha sospitosos de manuals i també algun psicòpata. De tots els criminals, els psicòpates són els que li fan més por?

"Tots som una mica psicòpates, hi ha moments de la nostra vida que tots actuem com a psicòpates"

Tots som una mica psicòpates, hi ha moments de la nostra vida que tots actuem com a psicòpates. Per sort a la nostra societat n'hi ha molt pocs que acaben matant, però quantes vegades no et trobes amb algú que semblava bona persona i té una sortida que dius "òstia", o moltíssima gent es converteix en un psicòpata quan entra en un vehicle i es posa a conduir, i ni ells mateixos ho saben. Et converteixes en algú agressiu i d'aquí a ostiar-te amb algú... O si aquella persona tingués una destral o un martell hi ha situacions que acabarien amb barbaritats, ara, per sort, aquests psicòpates que realment fan por, que són els que no empatitzen mai i que tenen aquesta mentalitat que van a fer mal, són molt i molt pocs. A Catalunya, Espanya i Europa tenim un nivell de criminalitat molt baix, el que passa que si focalitzem... nosaltres ara tenim un problema que es diu èxit. I com tenim èxit sembla que tothom ens miri, però hi ha pocs casos. Espanya té 40 milions d'habitants i només hi ha 400 assassinats a l’any.

Home, només… però, com explica que la major part de les assassinades siguin dones?

No és veritat, no és cert. La quantitat més gran de víctimes són homes i a més homes que es barallen. El que passa que darrere dels crims rebuscats i que tenen components narratius més interessants normalment intervenen factors que s'han d'investigar i en els casos d'aquest llibre, apareixen dones, però això no és una estadística, el llibre no vol ser representatiu del que passa al carrer. La quantitat de dones que moren en mans d'assassins rebuscats és infinitesimalment petita, i que duri, perquè com diu aquell anunci de la Generalitat, només que n'hi hagi una, ja són moltes.

Com li va venir la frase de "posar llum a la foscor"?

"La foscor existeix en tant que no té llum, per veure què hi ha dins de la foscor hi has de posar llum"

La frase neix perquè jo volia retratar la part fosca de la nostra societat, i per ensenyar la part fosca li has de posar llum, d'aquí ve la frase "posar llum a la foscor". La foscor existeix en tant que no té llum, per veure què hi ha dins de la foscor hi has de posar llum, i aquest és el concepte, tant real com metafòric. Anem a il·luminar la foscor, anem a relatar les coses fosques de la nostra societat que són també les que ens defineixen. Perquè els crims també soms nosaltres, els crims són part de la nostra història, la part fosca però ho són. Com matem també ens defineix com a col·lectiu, com a societat. I sorprenentment no som tan diversos.

Al llibre diu que Donald Trump és el president dels Estats Units que més presos ha sentenciat amb la pena de mort des del segle XIX.

És la seva manera de mirar el món. Aquest senyor eliminaria a tot aquell que no li agrada. I davant d’això si tu vols eliminar als altres al final és no entendre que un crim o que la presó són un fracàs col·lectiu.

Carles Porta fotografiat a l'estudi de Catalunya Ràsio on ha fet popular el programa 'Crims'.
Carles Porta fotografiat a l'estudi de Catalunya Ràdio on ha fet popular el programa 'Crims'. Curro Palacios Taberner

Com creu que hauria de ser el model penitenciari i de reinserció social?

"Jo vull narrar, vull explicar, el meu objectiu, la meva funció no és resoldre crims, és explicar-los. M’obsessiona la realitat. Intento mirar-la i retratar-la"

No vull tenir opinions perquè no soc un expert. Jo vull narrar, vull explicar, el meu objectiu, la meva funció no és resoldre crims, és explicar-los. M’obsessiona la realitat. Intento mirar-la i retratar-la per compartir aquella experiència que ha viscut una gent. Faig de pont, que crec que és la funció que tenim els periodistes, no pretenc alliçonar, no pretenc opinar, justament per això evitem judicis als relats. No jutgem, només relatem. I per això no vull opinar sobre el món penitenciari, o sobre les policies o sobre les investigacions en general, jo les retrato i cadascú que tregui les seves pròpies conclusions.

Ara, sí que crec que un assassinat, una mort per crim, és un fracàs col·lectiu. L’assassí és un i és el culpable, no la víctima, no si portava faldilles curtes, ni totes aquestes coses, això ha de quedar clar. Però perquè aquell individu arribi a cometre un crim vol dir que ha fallat el seu entorn, la seva educació, les seves circumstàncies, quan intervé la policia, quan intervenen els jutges amb qualsevol cosa, és que hi ha un fracàs molt gran.

Als agraïments del llibre apunta que la fiscalia comença a col·laborar cada vegada més. Treballar aquest tipus de fonts és el que li suposa més hores de feina?

Probablement, és una de les coses més importants i més difícils de la nostra feina. Però no només de la feina de fer crònica negra, de la feina de qualsevol periodista. Què ens passa a nosaltres, els estaments judicials, fiscals i sobretot jutges són molt tancats, molt opacs, costa molt accedir a ells, a les fonts, als sumaris... aquesta opacitat no és bona per a la democràcia, ni per a la transparència perquè sembla que vulguin amagar el que han fet, quan en la immensa major quantitat de casos ho han fet bé, han fet bé la seva feina. Llavors deixa-me-la veure, ensenya-me-la, ja des del llenguatge que utilitzen, les escenografies, la manera d'organitzar els expedients, el que en diuen les instruccions, és molt rar, has de ser llicenciat per entrar en aquest món, i tot i això ni ells mateixos s'entenen, i això no és bo per una societat.

"Mentre la justícia sigui tan opaca, no és una bona justícia, no està bé"

El millor per una societat és la transparència, i en aquest cas, jutges i fiscals són molt opacs. Nosaltres estem tenint la sort que després dels anys que ens hi dediquem, veuen que som professionals i crec que els generem confiança i cada vegada més accepten explicar-nos la seva valoració les seves investigacions, la seva feina, al cap i a la fi, que és una feina pública, i això no ho hem de perdre de vista. Els jutges no treballen per ells, treballen per a nosaltres, i, per tant, haurien de tenir més voluntat de transparència, que n'hi ha, però la immensa majoria no. I mentre la justícia sigui tan opaca, no és una bona justícia, no està bé. I això no vol dir que els jutges no facin bé la seva feina, perquè la immensa majoria la fa bé, així i tot encara són massa opacs.

El seu equip segueix una edició molt alemanya, revisen i revisen el material per evitar errades. Una pràctica que va a la baixa a les redaccions tan primes i amb la precarització del periodisme…

Som privilegiats volgudament, però és un plantejament vital. A mi cada vegada em costa més llegir diaris, escoltar ràdios, mirar informatius perquè no me'ls crec, perquè hi ha una quantitat de propaganda excessiva que ens empitjora com a societat. En canvi, trobar periodisme independent de veritat sembla que ho has de trobar en mitjans petits i això ens empobreix com a societat. Nosaltres vam fer una actitud voluntària claríssima pel rigor i el rigor vol dir que has d'explicar les coses com són, no com alguns volen que siguin.

Molta gent diu que fem propaganda de les policies i guàrdies civils, mentida absoluta, expliquem com va la investigació, i la majoria de vegades, veus com les policies s'han equivocat"

Molta gent diu que fem propaganda de les policies i guàrdies civils, mentida absoluta, expliquem com va la investigació, i la majoria de vegades, veus com aquella policia, aquella guàrdia civil, aquells mossos s'han equivocat, i queden retratadíssims i això no és fer-los propaganda. Una altra cosa és que s'acabi resolent lo cas, perquè nosaltres fem històries de casos ja jutjats i sentenciats que això et dona una perspectiva de poder narrar, d'explicar, però si tu no fas bon periodisme, primer l'únic que fas és denigrar la teva feina, i segon, denigrar la societat per la qual treballes. El periodisme és una feina pública també, treballes per a la gent no pel poder i això ho hem perdut de vista. Per això crec que la societat espanyola en general s'està empobrint entre altres coses per una falta de rigor periodístic.

Carles, temps era temps, va fer de corresponsal de guerra. Com ho va viure?

"La maldat està present en totes les persones, i els grans herois són els que controlen la maldat"

El concepte corresponsal de guerra no me l'aplicaria. Vaig treballar quinze anys a TV3, i treballant a TV3 vaig anar set o vuit vegades a conflictes bèl·lics, com a càmera, com a reporter, vaig estar quatre o cinc vegades als Balcans, Sarajevo, vaig anar a Haití, a Israel en moments de conflicte, a Ruanda, i és una situació que em genera moltes coses. La primera és la millor escola de vida que et pots tirar a la cara, perquè aquí sí que aprens a dimensionar els problemes. La segona, la maldat està present en totes les persones, i els grans herois són els que controlen la maldat. 

En una situació de guerra sembla que tot està justificat i tothom dispara, i hi ha dolents a tot arreu. I després aprens més coses, per exemple en l'àmbit de periodisme, el periodisme que va a la guerra hi va perquè vol, i no és més heroi que el que va a fer informació local que també es pot trobar que amb una corba es fot de cap. A Mèxic estan matant periodistes a cada cantonada i aparentment no hi ha guerra. A mi no m'agrada entronitzar el corresponsal de guerra. N'hi ha que hi porten tota la vida i es mereixen el respecte, qui va a cobrir un conflicte bèl·lic sap perfectament a lo que va. Ara, és molt important la feina dels periodistes que van a les guerres perquè van a zones on la informació està manipuladíssima, i del seu rigor depèn que arribi una bona informació o no. Fixa't una cosa, lo primer que han fet los russos és eliminar la possibilitat d'informar lliurement. Anul·lar el periodisme és la primera regla del dictador, del culpable, de l'assassí.