"Si mirem enrere, podem explicar molt bé la magnitud del que passa ara"

Fotoperiodista, il·lustrador, tweetstar i un dels investigadors de la ultradreta a casa nostra més rellevant dels darrers anys, Jordi Borràs, torna a publicar llibre. Aquest cop, la seva càmera ha pres testimoni d’uns fets que “quedaran gravats per sempre en la memòria col·lectiva de diverses generacions de catalans”, els de l’1 d’octubre de 2017. L’experiència d’organització popular de barris i municipis, escola a escola, va permetre vulnerar en nombroses ocasions la brutalitat policial desplegada per l’Estat. En altres, els cossos de la gent van fer d’escut de les urnes i paperetes. L’objectiu de Borràs torna a furgar en la cara més fosca de l’Estat per deixar-ne un retrat tan incòmode com necessari.

Entre tanta contaminació informativa i repressió judicial, existeix la necessitat de rescatar el relat d’aquells que van compartir carrer per fer possible el vot entre tensió, ràbia, però també alegria, humor i aires de victòria. I això és el que prova de fer Dies que duraran anys, que repassa les jornades més significatives del camí cap al referèndum, des dels plens parlamentaris del 6 i 7 de setembre fins la manifestació a Brussel·les pels presos polítics, el 7 de desembre. Tot i que l’autor considera que la forquilla temporal dels fets comença uns dies abans: “Tot va començar un 17 d’agost quan, mentre feia un cafè a casa, vaig rebre una notificació al mòbil: atemptat a Barcelona. Des de llavors van iniciar-se les acusacions creuades i una guerra política que encara patim”.

Des del relat d’un professional que ha anat seguint l’actualitat política d’aquests mesos de primera mà, podem anar coneixent les anècdotes de cada esdeveniment que ens han fet arribar fins on som ara. Com, per exemple, la fotografia del Govern just després de firmar la convocatòria del referèndum, amb un llavors conseller Santi Vila una mica separat del grup, com indica Borràs metafòricament. O la fotografia del 27 d’octubre, amb la proclamació de la República al Parlament de Catalunya, 17 dies després que Carles Puigdemont declarés una independència que va durar 8 segons: “Aquell dia vaig fer la fotografia a les escales nobles del Parlament. A la part de baix, es veuen els alcaldes amb les vares, extasiats. A la part de dalt, el Govern i els diputats independentistes, tristos, com si fos un funeral”. Tres dies després coneixíem que Puigdemont i cinc diputats havien marxat a l’exili.

La crònica de Borràs no només va plena de fotografies de les jornades institucionals de més èpica, també hi surten els veïns i veïnes que, dies abans de l’1 d’octubre, van organitzar empaperades massives per omplir el barri d’uns cartells en blanc i negre on s’hi podia llegir “volem votar” en molts idiomes. O les diverses intervencions policials que es van dur a terme a impremtes i mitjans de comunicació per intervenir material pel referèndum: “Si mirem enrere, veiem que totes les accions que ens precedeixen expliquen molt bé la magnitud del que està passant ara. Van intervenir, cartells, la revista d’òmnium i un mitjà de comunicació!”.

A les pàgines del llibre no s'hi poden trobar moltes imatges de ciutadans ferits per les càrregues policials de l’1-O. Sí que destaquen les concentracions a les escoles a primera hora, l’arribada de les urnes a la matinada entre tensió i alegria, les llàgrimes de veure el material electoral als seus llocs, la solidaritat entre veïns per permetre el vot de la gent gran primer, i la bona voluntat dels informàtics “que ens van salvar el referèndum”.

Borràs vol fer un relat “optimista”, demostrar que l’acció col·lectiva té molt poder i que l'1-O “va ser una victòria”. Amb això, el fotoperiodista fa un peu de pàgina a l’actualitat: “Quan deixem de banda les nostres diferències, podem fer referèndums”, i segueix, “Tenir un Govern no farà rebaixar les tensions, però permetrà que, si els Mossos d’Esquadra carreguen amb la brutalitat que els caracteritza, hi hagi un Conseller d’Interior donant explicacions l’endemà”.