Mor Carmen Alborch, política, professora i escriptora valenciana, ferma defensora de la igualtat

Carmen Alborch, la política, professora i escriptora valenciana que va ser ministra de Cultura al govern del PSOE entre 1993 i 1996 ha mort aquest dimecres als 70 anys.

Carmen Alborch va ser ministra de Cultura del Govern entre 1993 i 1996, a més de diputada del grup socialista en tres legislatures. En el 2007 va ser candidata a l'alcaldia de València, exercint de portaveu socialista a l'Ajuntament fins juny del 2011.

El compromís amb el feminisme i la passió per la cultura van ser els eixos vitals de Carmen Alborch, una rebel alegre i transgressora que des de la seva joventut es va implicar en la lluita per la igualtat i va ocupar espais de poder quan era estrany veure a dones en aquests àmbits.

El seu pas per la Universitat de València per estudiar Dret, en la Facultat del qual arribaria a ser degana amb 37 anys, va marcar l'experiència vital d'una jove que va arribar a aquestes aules en un moment en el qual era estrany que les noies estudiessin aquesta carrera, i que es va sentir afortunada de pertànyer a la generació del 68.

Un feminisme que, segons confessava, li va canviar la vida i la va portar a implicar-se en el naixement de les primeres associacions de dones a principis dels setanta, que reclamaven la despenalització de l'adulteri, de l'avortament o del divorci, i a practicar-ho amb passió també des dels espais de poder on va estar.

Poc després va passar a dirigir un museu que donava les seves primeres passes, l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM), on va donar suport a les avantguardes i que va deixar el 1993 per ser la primera ministra de Cultura de la democràcia en l'Executiu de Felipe González, en qualitat d'independent, doncs no es va afiliar al PSOE fins a l'any 2000.

El compromís amb el feminisme i la passió per la cultura van ser els eixos vitals de Carmen Alborch

D'aquesta etapa, en la qual va haver-hi els qui la van qualificar com a "ministra pop" o "ministra Almodóvar", recordava els murmuris que es van despertar quan va arribar al Congrés dels Diputats amb el seu cabell vermellós, un tret que sempre l'acompanyaria, igual que el seu ampli somriure.

En totes les seves responsabilitats va treballar per avançar en una igualtat on encara existeixen, segons assegurava, "les bretxes i els inferns", i de fet va confessar que la primera i l'única vegada que va plorar al Congrés dels Diputats va ser quan es va aprovar la llei contra la violència de gènere del 2004.

Va deixar la primera línia de la política després de les eleccions generals del 2016 i es va reincorporar com a professora honoraria a la Universitat de València, on va tornar a tancar un cercle i va desvetllar un dels seus aprenentatges vitals: "El profund secret de l'alegria és la resistència".