Mor el dramaturg, Josep Maria Benet i Jornet, pioner de la ficció televisiva en català

Poblenou, Nissaga de Poder, Ventdelplà,... Els serials d'havent dinat no serien el mateix sense Josep Maria Benet i Jornet. Sense les seves obres i dramaturgies, el món del teatre en català tampoc seria igual. Nascut a Barcelona el 1940, Papitu, com l’anomenaven els amics, ha mort als 79 anys a causa de la Covid-19. Gràcies a ell ens vam acostumar a consumir ficció feta en català, i gràcies als seus textos i les seves adaptacions moltes generacions s’han acostat als teatres.

"Va ser un apassionat del teatre, ho ha donat tot pel seu art. La tele va ser part de la seva vida professional i se’n sentia orgullós d’haver fet tele en català, ell i en Cabré s’ho han guanyat a pols… Però el meu pare també era una persona molt preocupada per la societat que l’envoltava i sempre es posava de part del feble, era molt conscient dels problemes. A més, va lluitar molt per la literatura catalana i crec que estaria encantat de l’auge de l’independentisme", explica Carlota Benet a Públic.

"El meu pare també era una persona molt preocupada per la societat que l’envoltava i sempre es posava de part del feble"

Josep Maria Benet i Jornet patia Alzheimer des del 2015, i se l’ha acabat emportant la pandèmia que paralitza el món. La seva filla, Carlota Benet, assegura que el dramaturg "no tenia filtre", i que com un nen entremeliat deixava anar alguna barrabassada però sempre des de la bona fe. "Ell tenia un sistema de valors molt rígid i sostenia que els humans ens hem d’ajudar, pensava que no està bé que hi hagin rics i pobres, i que hi hagi continents sencers on passen gana", afegia Benet.

Els que el van tractar coincideixen en apuntar que era un home ambiciós, exigent i brillant. Va gaudir d’una trajectòria reconeguda i va ser distingit amb nombrosos guardons, com el Premi Nacional de Teatre (1995), la Creu de Sant Jordi (1997), el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de guions audiovisuals (1998), el Premi Max d’Honor (2010) i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2013), entre d’altres. Va escriure més de 40 obres teatrals i desenes de guions, entre altres, i per tot plegat és un referent per a dramaturgs i guionistes de diverses generacions.

Però a ell també li van deixar petjada creadors com Montserrat Roig, Mercè Rodoreda, Terenci Moix (a qui considerava el renovador del concepte de literatura a casa nostra), Joaquim Molas (que li va obrir les portes a les meravelles de la literatura catalana) o Sergi Belbel, de qui en va ser mestre i amic. "En el fons l’Alzheimer ha anat bé en aquesta ocasió, perquè la manera de morir en aquestes circumstàncies és molt bèstia; fa cinc anys que hem vist el procés de degeneració, però aquest virus sense l’Alzheimer hauria sigut un patiment massa gran", argumenta Belbel.

Doble petjada

El dramaturg, director teatral i traductor, Sergi Belbel, assegura que ho ha après "tot" de Benet i Jornet: "he perdut un amic i un mestre a la vegada, ell reunia aquestes dues facultats. Ell neix a la postguerra, i quan s’estrena com a autor als anys seixanta no tenia cap figura per damunt seu, potser per això va ser molt generós amb els de la meva generació, però també amb les de després. I deixa una doble petjada, una en els autors del teatre del país, el ser mestre i referent de més d’una generació, i també deixa el llegat televisiu. Ell va ser el primer en fer ficció a la televisió catalana i en català, Poblenou va ser el seu gran triomf de popularitat, un dels seus referents era la radionovel·la”.

Fa anys, Benet i Jornet va escriure per una postal de l’Institut de les Lletres Catalanes un text amb cert ressó premonitori: "Cada vegada som més perquè la raça humana va a la ruïna". L’any 2010 va publicar les seves memòries, Material d’enderroc (Edicions 62), un text del que es desprèn que era una mica depressiu, patidor, una mica pallasso, amb un xic de mal geni i sense pèls a la llengua per enfrontar-se amb el de dalt i amb els de baix.

I ara que ja no hi és, segurament un dels testimonis més sentits per acostar-se a la figura d’aquest mestre és el llibre Papitu. El somriure sota el bigoti escrit per la seva filla Carlota Benet i publicat per l’editorial Columna, del qual en reproduïm un fragment que defineix l’essència de la manera de fer de Benet i Jornet: "El Papitu era així. Sabia ficar-se dins dels éssers vius i entendre el que volien. Em sembla que aquí rau, també, bona part de l’embruix de les seves obres. Que hi reflecteix els sentiments més obscurs però també els més lluminosos de les persones. Sergi Belbel va dir una vegada, en alguna banda (i ni que em matin recordaré on), que si hagués de definir breument l’obra del Papitu diria que té «ànima». Em va semblar brillant. En els seus textos sempre hi ha una exploració de la condició humana, del dolor i de la meravella d’existir que no seria possible si no hagués tingut aquesta curiositat i aquesta capacitat de captar els desitjos i les pors dels seus congèneres".

Va debutar el 1964 amb Una vella, coneguda olor, amb la que va guanyar el Premi Josep Maria de Segarra, i des d'aleshores la seva carrera es va centrar sobretot en el teatre amb obres com Cançons perdudes, Desig,  E.R o Testament.