Tomatito, el toc de màgia

La música a flor de pell. Apassionada i viscuda. Escoltar flamenc remou les ànimes i les transporta per espais emocionals diversos, de l’exaltació a la tristesa, del calfred a l’entusiasme. La música en estat pur, sense artificis, transparent i directa. Tomatito és el petit de la família, el seu pare es deia Tomate i l’avi Miguel Tomate. La nissaga, creure en el que han fet, el respecte als grans, l’admiració dels ancestres, així es transmet l’art, la cultura. Nascut fa 62 anys a Almería amb el nom de José Fernández Torres, Tomatito ha begut de la tradició i s’ha forjat una reputació que transcendeix la música, la creació al servei del talent, però també d’una voluntat profunda de preservar el llegat de la història del poble gitano.

Tot flueix, com un allau de musicalitat, amb un talent infinit. El vàrem sentir, en un Palau de la Música ple, dins la programación del De Cajón, Festival Flamenco de Barcelona, incorporat aquest any en el Festival de Jazz. En format de sextet, acompanyat a la guitarra pel seu jove fill José del Tomate, Kiki Cortiñas (Cante i Palmas), Morenito de Íllora (Cante i Palmas), Israel Suárez "Piraña" (Percussió) i Ricardo Fernández "El Tete" (Ball).

Tomatito s’ha forjat un prestigi internacional consolidat. Ha tocat en els millors teatres dels cinc continents, de Nova York a Tòquio. És una de les referències indiscutibles del flamenc d’aquest segle. Però molts recorden els seus inicis, allà en la dècada dels 80 del segle passat, quan va aparèixer com un cometa refulgent de la ma de José Monje Cruz, conegut com a Camarón de la Isla.

"Camarón me vio en el tablao de Málaga, venía de vez en cuando con Paco [De Lucía] y yo alucinaba: ¿qué hace esta gente por aquí? Tocaba en el cuadro flamenco con bailaoras y yo hacía un solo como atracción. Me atrevía, incluso, a hacer versiones de Entre dos aguas. Y ahí empezó a llamarme". Poc després, fascinat pel toque de Tomatito, Camarón va demanar permís als seus pares per tenir-lo al seu costat. Tot es va accelerar i la seva vida va donar un tomb. Es van convertir en la parella més influent i internacional del panorama flamenc.

Recordo molt bé el concert de Camarón de la Isla i Tomatito al Palau de la Música el 2 de juny de 1989. Va ser un recital brutal, extraordinari, amb el públic de peu, literalment embruixat, davant d’un cantaor en estat de gràcia, tocat pel misteriós do de la genialitat, irrepetible. Tomatito el va acompanyar fins la seva mort, va ser la seva ànima, el seu amic inseparable.

Fa 32 anys, i després ja no va parar... Ha compartit escenari, entre altres amb Frank Sinatra, Elton John, Julio Iglesias i amb Michel Camilo va iniciar una fructífera producció musical gravant tres grans discos amb gires per a tot el món. De fet un dels moment més sublims del concert d’ahir va ser quan, acompanyat pel seu fill, a duo, va tocar Two much Love theme. El Palau es va convertir en un vaixell que surava, com un bressol dolçament balancejat per les onades. Notes suspeses, tocades per un artista total, profund, precís, que converteix la música en tremolor emocional.

El duende, diuen, és com la màgia que desprèn l’artista, etèria, indefinible i intangible. "No creo mucho en estas cosas. El artista nace, pero también se hace. Y tú puedes ser muy bueno, pero si no tocas y tocas pues no vas a ningún lado. Yo no creo solo en el duende, creo en el trabajo", reconeix. De fet Tomatito toca cinc hores cada dia, nou si està de gira o gravant un disc. El primer que fa cada matí es saludar la seva guitarra i sovint s’adorm amb ella entre els braços. Un vida dedicada en cos i ànima a la música, al treball, per arribar a culminar concerts com el d’ahir. No és cap atzar, així s’assoleix el mestratge.

Al concert vam descobrir també, a part del seu fill José, a Ricardo Fernández "El Tete", un bailaor enèrgic, decidit, molt prometedor, que va provocar un terrabastall considerable en el venerable auditori barceloní. Feia un any que no tocava i es va voler estrenar al Palau de la Música, el millor auditori del món per tocar, diu ell. Quan s’arriba a aquest nivell de domini d’un instrument només ens queda gaudir, escoltar, cercar la bellesa... El toque de Tomatito és pur i ve de l’ànima, té una capacitat única per arribar als racons més adormits de l’esperit.

¡Gracias maestro!