Crisi dels refugiats a GrèciaOn les dones refugiades recuperen les forces

Grècia és, fins ara, la parada més llarga dins del seu camí i potser també el destí final dels més de 50 mil refugiats que, després de l'acord entre Turquia i la UE, es van veure atrapats en aquest país encara submergit en una crua depressió econòmica. Si, per descomptat, la situació no és senzilla per a ningú, pitjor ho és encara per al 55% que, segons ACNUR, hi conformen les dones i els nens, molts dels quals van arribar a Grècia a la recerca d'asil al començament del 2016 i, des de llavors, esperen la reunificació amb altres membres de la família –homes– que havien viatjat abans i que ara són a Alemanya o a d'altres països del nord d'Europa.

Tal com ho va advertir l'Alt Comissariat de l'ONU, els refugiats no gaudeixen de la protecció dels seus governs i, per tant, són els més vulnerables als actes de violència, incloent-hi la sexual i de gènere. A més, aquest tipus de risc es multiplica en les precàries condicions que viuen les persones sol·licitants d'asil als camps instal·lats a Grècia: vint homes, dones i nens dormint junts dins una mateixa tenda, poques dutxes, poc menjar, res a fer durant tot el dia i molta violència al darrera, al davant, dins.

Per tot això, a Atenes van ser les mateixes dones migrants les que van treballar unides per trobar, si no una sortida, una porta oberta a un altre camí. Al bulliciós barri de Victòria, on ningú no es podia imaginar una encantadora mansió amb escales de marbre, jardinets i murals de colors, això existeix i es diu Melissa Network. Amb el nom de l'abella reina en grec com a inspiració, aquest espai promogut per dones de les Filipines, Zimbàbue, l'Iran, Albània, Nigèria o Rússia des de fa molts anys establertes a Atenes –juntament amb activistes gregues– es va crear amb l'objectiu de recuperar l'empoderament femení dins d'unes circumstàncies en les quals és molt fàcil perdre'l.

Ja des de la mateixa porta s'hi comença a sentir alguna cosa diferent, lluminosa i serena, que costa molt de trobar en una ciutat ennegrida per les adversitats que no cessen. Als espais ocupats per donar sostre –i, moltes vegades, atenció sanitària o educació– a refugiats es pot admirar la solidaritat i l'absoluta dedicació dels voluntaris vinguts d'arreu del món, però no es pot dir que siguin llocs veritablement acollidors. La cruesa del drama humanitari més greu des de la Segona Guerra Mundial ho tenyeix tot i fa molt difícil trobar refugi, malgrat que sigui mil vegades millor la vida als espais autogestionats a Atenes que als camps proveïts pel Govern, on l'amuntegament, la desídia i el maltractament són moneda corrent.

Un lloc on ser escoltades

A Melissa Network, en canvi, la sensació d'angoixa s'esvaeix tot just en puges les escales i, a poc a poc, l'esperança en un món millor hi va tornant. No és un edifici ocupat, aquesta associació rep diners d'oenegés tan potents com UNICEF o Solidarity Now, una filial d'Open Society Foundations, l'organització filantròpica del magnat nord-americà George Soros. Això, per descomptat, marca en bona part la diferència, però no és –ni de bon tros– la raó per la qual Melissa Network desenvolupa un paper tan rellevant en l'ajuda als refugiats. Les seves fundadores tenien les idees ben clares sobre com i què volien fer quan van obrir el centre el 2016, i les van dur a terme al mil·límetre.

"Ens coneixíem de veure'ns en fòrums o activitats per a migrants, però allà mai podíem tenir cap discussió substancial sobre els nostres temes com dones migrants. Llavors vam decidir crear el nostre propi espai on poguéssim compartir els nostres problemes i els nostres somnis", explica la Deborah, una de les fundadores de Melissa Network. De debò que les dones de sis països diferents –la Deborah és de Filipines– es van reunir periòdicament en cafeteries, però més tard Solidarity now els va oferir finançament i els va trobar la meravellosa casa que ara és la seva seu. "Aquest espai és diferent perquè nosaltres mateixes som dones i migrants i, per tant, entenem què és el que necessiten les dones nouvingudes a Grècia", diu la Deborah. "Abans totes vam ser part d'organitzacions mixtes, on la veu de les dones era sempre subordinada, a més que les maneres eren agressives i nosaltres no volíem haver d'actuar així per ser escoltades", assegura l'activista.

Per tot plegat, la prioritat de les impulsores de Melissa Network va ser crear un lloc on les dones migrants poguessin ser elles mateixes, sense por ni vergonya, i així poder treballar juntes per trobar solucions als problemes que en la seva majoria són comuns, no importa que vinguin de l'Afganistan o de Rússia. "Sé que amb recursos petits podem assolir molt, perquè les dones som creadores, emprenedores. Tan sols calia un espai on trobar-nos per recuperar la nostra força i esdevenir una part activa d'aquesta societat", subratlla la Deborah, molt orgullosa de la seva tasca.

Un exemple d'interculturalitat

A Melissa Network hi participen comunitats de dones migrants ja arrelades a Grècia, com la nigeriana –una de les seves fundadores prové d'aquest grup, i tres d'elles s'encarreguen de la cuina, preparant deliciosos plats nigerians per a totes les usuàries cada migdia–, la russa, l'albanesa o la filipina, d'on provenen moltes de les professores que donen tallers al centre i que s'ocupen de les activitats per als infants.Un espai on trobar-se en llibertat

Un espai on trobar-se en llibertat

"Molts de les cursos que es fan a Melissa Network parteixen d'iniciatives que les mateixes dones proposen i, de vegades, també són elles les que les duen a terme", explica l'Andrea, recepcionista de l'associació, que va arribar de Saragossa fa dos anys per fer pràctiques d'un màster en cooperació internacional i es va quedar a viure a Grècia. Classes d'anglès, alemany i grec, cursos d'informàtica i de xarxes socials, cineclub, taller poètic, art-teràpia, dansa, taller de creació de nines albaneses... Les més de 150 dones que acudeixen a Melissa Network tenen al voltant de deu activitats diàries per triar, a més d'un dinar nigerià calent i bona companya en un espai de colors càlids i decoració senzilla però agradable, tot per zero euros. "Quan les fronteres es van tancar, nosaltres vam entendre que havíem de canviar la nostra percepció dels refugiats com a recipients d'ajuda per començar a pensar en integració. Tot plegat, doncs, vam llançar un programa amb l'objectiu que les dones facin seu el nou lloc: tenen classes d'idiomes i tallers per potenciar les seves eines i la seva creativitat, a la vegada que reben atenció psicològica, tant grupal com individual, i assessorament legal", afirma la Nadina, antropòloga grega que també forma part del grup multicultural de fundadores de Melissa.

La llengua no ha de ser un obstacle en aquest camí d'integració, i això tampoc se'ls hi va escapar a les promotores del projecte, per tant una mediadora cultural i intèrpret de l'àrab a l'anglès i al grec assisteix tant a les classes com al menjador o a les sessions privades amb la psicòloga. "Quan dones gregues parlen amb dones sirianes, jo sóc aquí intentant explicar a unes i a d'altres expressions pròpies de cada cultura. També les ajudo amb diferències culturals en el terreny pragmàtic, per exemple, aprendre que aquí no passa res per estrènyer les mans amb un home. La idea és cuidar tenir cura tant de la cultura grega com la siriana", explica la Christina, a qui –com que és meitat grega i meitat libanesa– no li costa gens fer de pont.

Un espai on trobar-se en llibertat

Durant el menjar, unes fan els deures d'anglès i unes altres els de grec, mentre que al sofà d'altres comparteixen vídeos pel mòbil, xerren o, simplement descansen una estona. Així de relaxat, de familiar, és l'ambient dins d'aquesta casa que ja és la seva. Fins a les sis de la tarda, que és quan Melissa tanca les seves portes, les dones que porten mesos i fins i tot anys estancades a Grècia disposen almenys d'un espai on no sentir-se soles, on compartir l'espera i les experiències, on riure sense por. "Abans de vindre aquí estava sempre malalta, ara per fi tinc bona salut", confessa la Gaity, una noia d'Afganistan que viu al camp Elleonas, als afores d'Atenes, des de fa un any i mig.

A les classes d'anglès la Gaity va conèixer la Soheila, també d'Afganistan, i es van tornar inseparables. Els somriures còmplices entre ambdues són constants i no hi ha paraula que una digui sense mirar de reüll l'altra. Comparteixen secrets i somnis: la Gaity vol ser intèrpret a Grècia –no s'anirà cap a altre país, diu, perquè la seva família no té prou diners– i la Soheila vol reunir-se amb la seva filla que viu a Alemanya i deixar enrere Atenes, on hi és, per força, des de fa un any i vuit mesos. Mentrestant, però, se senten contentes estar, ara sí, aprofitant el seu temps, perquè a Melissa aprenen llengües i eines que podran fer servir en el futur. I el que és més important, disposen d'un espai on tornar a sentir-se segures i recuperar, poc a poc, la seva autoestima.

"La vida en el camp per a una dona és molt difícil, perquè no tenim cap privacitat ni cap garantia de seguretat. A mi em fa por quan torno de Melissa perquè ja s'ha fet de nit i molts nois que són allà sense res a fer s'apropen i em diuen de tot", afirma la Gaity. Però, almenys, l'angoixa que en recordar-ho l'angoixa s'esfuma quan, de l'altre costat del vidre que separa l'aula d'anglès de la llar d'infants, veu dues noies ballant com boges 'Despacito', sense cap complex, completament lliures.