Ada Colau ha de continuar sent l’alcaldessa de Barcelona

Miguel Guillén

Un cop transcorreguts alguns dies des de les eleccions municipals del passat 26 de maig, i com no podia ser d’una altra manera, ja han començat els contactes, trucades, pressions, suggeriments, pors i expectatives sobre els possibles pactes d’investidura i/o govern als diferents pobles i ciutats. I el cas de Barcelona, amb un resultat tan igualat entre ERC i Barcelona en Comú, es presenta com la mare de totes les batalles. Perquè és la capital de Catalunya i pel valor simbòlic que té ser alcalde o alcaldessa de la ciutat, no ens enganyem. Ernest Maragall crida a fer un govern amb Barcelona en Comú i Junts per Catalunya (ja se sap que ERC no fa mai fàstics al suport –recíproc- de i a les dretes), mentre que Ada Colau prefereix un govern d’esquerres, amb ERC, Barcelona en Comú i el PSC. Maragall no vol ni parlar de governar amb el PSC, mentre que Colau no accepta fer-ho amb JxC. Mentrestant, ha sorgit la possibilitat que Ada Colau pugui continuar sent l’alcaldessa pactant amb el PSC (Comuns i socialistes sumen 18 regidors), amb el suport de tres regidors de la candidatura encapçalada per Manuel Valls (21 en total, majoria absoluta i investidura assegurada). Valls ja ha dit que vol evitar que hi hagi un alcalde independentista i que està disposat a donar tres vots a Colau sense demanar res a canvi, sense condicions. I aquí s’han encès tots els senyals d’alarma i ha començat la cridòria, sobretot des del món independentista: que si ha de ser alcalde Maragall perquè ha estat el més votat, que si és una vergonya que Colau accepti els vots de Valls, i blablabla. Aquest darrer argument és especialment sorprenent (o potser no tant), per la seva debilitat i pel cinisme que amaga, ja que és difícil d’argumentar que Colau no pugui acceptar (sense condicions, no ho oblidem) tres vots de Valls mentre ERC i la CUP ens tenen acostumats a pactar, investir i governar amb els hereus de la dreta del 3%, sense complexos i durant anys. Bé, a banda de tot això, intentaré explicar perquè opino que Ada Colau ha de continuar sent l’alcaldessa de Barcelona.

En primer lloc, considero que el balanç del govern de Barcelona en Comú (durant un temps governant amb el PSC) ha estat molt positiu per als interessos de les classes populars i treballadores de la ciutat, i amb quatre anys no n’hi ha prou per consolidar un projecte de govern en favor de la gent comuna. Barcelona s’ha convertit en la primera ciutat espanyola en inversió social, augmentant un 50% la despesa, s’han destinat 150 milions d’euros al Pla de Barris, s’ha establert un mínim de 30% en habitatge protegit en les noves promocions, s’ha començat a sancionar els bancs amb pisos buits i les companyies elèctriques que no garanteixen els drets energètics de les famílies, s’ha posat en marxa una unitat antidesnonaments, s’ha començat a posar ordre en la massificació turística, s’han remunicipalitzat serveis, s’ha creat una companyia energètica, un dentista i una funerària municipals, el metro per fi ha arribat a la Marina, s’han desbloquejat obres pendents durant feia massa temps, s’ha apostat decididament per l’economia social i solidària, s’ha posat en marxa el Centre LGTBI... S’ha governat en favor de la gent comuna i treballadora, i com era d’esperar això ha posat molt nerviosos als sectors tradicionalment vinculats al poder. Que una dona de classe treballadora i d’origen humil arribi a ser alcaldessa hi ha qui encara no ho ha paït després de quatre anys. Per aquests sectors mai no deixarà de ser una intrusa.

Doncs bé, si Colau no continua sent l’alcaldessa de Barcelona molts d’aquests projectes es posaran en risc o directament quedaran suspesos i oblidats. Calen quatre anys més per poder consolidar aquesta obra de govern, d’això no pot haver cap dubte. Més encara si l’alternativa és un govern d’ERC (liderat per un senyor que porta tota la vida vivint de la política institucional i amb trànsfugues a les seves files), que és el mateix partit que comparteix la Generalitat amb la dreta postconvergent i que fa servir les institucions només com a eines propagandístiques del projecte independentista, però que ni governa ni sembla que tingui cap intenció de fer-ho. Ja no parlem de fer-ho aplicant polítiques d’esquerres que beneficiïn les classes populars, això ja seria demanar massa. I la gent treballadora no pot permetre’s un ajuntament aturat, una maquinària gripada i sense engreixar, perquè els hi va la vida. Potser a les classes mitges i benestants els pot donar igual i ja els pot anar bé que l’Ajuntament de Barcelona esdevingui un altre altaveu propagandístic, però a les classes desafavorides socialment això no els faria cap gràcia. A més, amb els resultats a la mà, cal tenir en compte que en aquest nou consistori hi haurà 15 regidors que donen suport al projecte independentista, mentre que els 26 restants no. Barcelona no és una ciutat independentista, la realitat i les dades són ben tossudes.

Cal un govern liderat per Ada Colau i format pels regidors i regidores de Barcelona en Comú i el PSC, que sàpiga aprofitar el bagatge i la tradició d’ambdues formacions, que treballi en favor dels barcelonins i les barcelonines i que continuï posant l’ajuntament al servei de les classes populars, com ja s’ha fet durant els darrers quatre anys. Entenc que Ada Colau reclami un govern d’esquerres d’ampli espectre, però a ningú no se li escapa que aquesta proposta, a dia d’avui, no la pot acceptar ERC, menys encara amb la sentència del judici de l’1-O a la volta de la cantonada i unes previsibles eleccions autonòmiques abans de finals d’any. Després, ja en parlarem, perquè a llarg termini la col·laboració entre ERC, Comuns i PSC serà necessària i fins i tot obligatòria per sortir de tot aquest atzucac on (no oblidem) ERC també ens va ficar de forma absolutament irresponsable.

Aquests dies ho sentirem a dir, perquè la por fa dir coses sense argumentar seriosament: que si és una vergonya acceptar els vots de Valls i el bloc del 155, que si això serà el final polític d’Ada Colau, que si blablabla... Prou cinisme, si us plau. Crec que ara no toca fixar-nos en els objectius a curt termini ni els interessos de partit. Toca consolidar una obra de govern i transformar la ciutat, posant-la al servei de les classes populars. La fi justifica els mitjans? Si es tracta d’acceptar tres vots de Manuel Valls per fer polítiques en benefici de la gent comuna i treballadora, sí, la fi justifica els mitjans. I tant si els justifica.