Aeroport més gran? No gràcies!

Volem continuar vivint com sempre: còmodament, lliurement, sense canvis. Aquest sembla ser l’objectiu del món occidental: preservar un estil de vida insostenible, tot i saber que ja no és possible. Ja no podem viure com abans, però això no sembla prioritari. Carpe diem.

El negacionisme climàtic s’estén, també a casa nostra. El planeta pateix canvis profunds causats per l’activitat humana, però aquí prioritzem ampliar l’aeroport de Barcelona. Els científics ens imploren que els escoltem; no importa, optarem per fer volar avions més grans sobre Catalunya. Els ecologistes adverteixen sobre la importància de la Ricarda i el Remolar; no fem cas: destruirem part dels aiguamolls del Parc Agrari del Llobregat. Barcelona està desbordada pel turisme massiu, que alimenta la desigualtat i l’especulació immobiliària. No passa res: esperem amb els braços oberts 30 milions de visitants més.

Escoltar entrevistes, experts, notícies i tertúlies avui dia és, sovint, descoratjador. Molts comunicadors, que habitualment critiquen la demagògia de la dreta i es presenten com ecologistes, s’alineen amb un sistema que perpetua la destrucció. Gent formada, il·lustrada, que ignora o nega allò que la comunitat científica denuncia des de fa més de 50 anys.

Centenars de científics alerten: la vida a la Terra estarà greument compromesa si no reduïm dràsticament les emissions de gasos d’efecte hivernacle i no frenem la degradació constant dels ecosistemes. L’advertència és clara i reiterada, plasmada en estudis, congressos i acords internacionals, des del Protocol de Kyoto (1997) fins als Acords de París (2015).

L'any 2024 va ser el més càlid a Europa, amb temperatures anuals rècord a gairebé la meitat del continent. La temperatura de la mar Mediterrània es va situar 1,2 °C per sobre de la mitjana i es van experimentar pèrdua de gel a les glaceres d'Escandinàvia i Svalbard, la més gran des que hi ha registres, segons el Servei de Canvi Climàtic Copernicus (C3S).

Si continuem superant els límits de temperatura globals en els anys vinents, s’agreujaran els fenòmens extrems: més desastres naturals, més pandèmies, més misèria, més extincions. Però no mirem, no escoltem, no sentim. La irresponsabilitat governa. La intel·ligència s’ofega en la ignorància, el neoliberalisme, la cobdícia, la mentida i el trumpisme.

El debat sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat va molt més enllà de preservar o no els espais naturals del Delta del Llobregat. El que realment hi ha en joc és quin model econòmic volem per conviure de manera justa i sostenible al planeta. I aquí rau la contradicció insalvable: construir un aeroport més gran no és compatible amb la sostenibilitat ambiental. Destruir aiguamolls, augmentar el trànsit aeri i atreure més turisme massiu no és, en cap cas, una opció sostenible.

L’aviació representa al voltant del 4 % de les emissions globals de CO₂, i segons els experts, si el sector continua creixent sense control, esgotarà el pressupost de carboni europeu ja l’any 2026. Negar aquesta realitat és actuar contra el sentit comú. Fa vergonya escoltar polítics, periodistes i tertulians defensant posicions alineades amb el negacionisme climàtic més perillós, tot i que són els primers a criticar Donald Trump quan qualifica el canvi climàtic de “farsa” o “invenció xinesa”.

Veiem polítics lluir el pin de l’Agenda 2030, com el president Salvador Illa, i alhora defensant l’ampliació de l’aeroport per satisfer el lobby de la construcció i els interessos de les elits econòmiques, mentre assegura que no vindran més turistes i que, fins i tot, es millorarà el medi ambient i la qualitat acústica de la zona. Això no és populisme? El revisionisme i el negacionisme ja no són exclusius dels discursos de dretes: també s’han instal·lat als partits moderats de Catalunya.

L’alcalde Collboni lamenta haver de fer escales a Madrid o Munic per volar a l’estranger, com si això fos un problema greu. Però, de debò és aquest el conflicte central? Els turistes que realment volen venir a Barcelona ho faran, amb o sense escales.

No és una tria entre ser més rics o més competitius. És un debat molt més profund: volem ser més solidaris, més socials, i redefinir què entenem per progrés. Aquesta qüestió hauria d’estar fora de l’eix polític habitual esquerra-dreta o del debat territorial. És una qüestió ètica i de responsabilitat generacional: quin futur volem deixar als nostres fills?

Cal que comencem a parlar seriosament sobre quin model de creixement volem encetar. No ampliar l’aeroport del Prat podria ser l’inici d’aquest debat essencial sobre el futur i de retruc convertir-se en un exemple per a la resta de ciutats europees. Demostrar que un model econòmic i social eficaç no ha d’anar necessàriament en contra del medi ambient. Renunciar a aquesta ampliació seria una prova de maduresa col·lectiva, i un senyal clar que el benestar futur dels habitants de Catalunya i del seu entorn natural pesa més que els interessos especulatius d’uns pocs.

Fer un aeroport més gran per fer què? Per millorar la vida de la gent? Per fer un territori més saludable? Per fer-nos més feliços?

3.200 milions d’euros destinats a créixer per créixer, a reforçar un model que no qüestiona res, insostenible. Escoltar només economistes, només les veus que repeteixen el dogma del neoliberalisme, com si no existissin alternatives, no és el camí. Ens entestem a viure com fins ara, sense cercar una millor opció possible.

Però la ciència parla clar: la gran majoria dels científics coincideixen que el capitalisme ha de mutar, que calen nous sistemes econòmics, nous horitzons. El futur de la vida al planeta no és compatible amb un creixement exponencial ni amb un progrés il·limitat, ni amb més avions.

Vivim en un planeta finit, petit, fràgil. I aquest planeta ens parla cada dia: ens diu que està canviant, que pateix, que està malalt, i que necessita que el cuidem.

La Mare Terra ja no pot cuidar-nos com abans. Ara ens toca a nosaltres tenir-ne cura. I no és només una opció: és la nostra responsabilitat. El propòsit únic i genuí de la nostra vida és preservar la vida.

“El món no serà destruït pels qui fan el mal, sinó per aquells que miren sense fer res”. Albert Einstein