Cal treure's de sobre aquest poder judicial

Marià de Delàs Periodista

Hi ha individus i també col·lectius que no saben dissimular la seva tendència a fer costat als privilegiats, als poderosos o a tot aquell que tingui pinta de ‘jefe’. No ho fan per obligació. Es tracta normalment de persones educades en el servilisme, sovint humiliades, de vegades corruptes, però això no les fa necessàriament cruels i desproveïdes del tot de bons sentiments. Els seus cops de colze, les seves accions insolidàries, i també les seves omissions, per tal d’obtenir algun benefici o promoció sovint resulten fastigoses, però fins a cert punt, de vegades, relativament comprensibles.

Costa més entendre, però, la satisfacció que expressen altres conciutadans davant el patiment dels diferents, els insubmisos, discrepants, estrangers, rebels.... Hi ha qui no es conforma amb “fer la pilota a l’encarregat” i vol veure castigat a qui no es resigna a cedir davant el més fort.

Entre aquests, des de fa un temps, a Catalunya, criden particularment l’atenció les paraules de persones que volen veure unes altres privades de llibertat, pel fet d’haver-se significat en defensa de drets polítics elementals. Convindria entendre el motiu d’aquest desig. Són els que han aplaudit el llarg empresonament de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn i els que no amaguen la seva satisfacció per la privació de llibertat de Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Turull, Raül Romeva i Josep Rull.

A determinats dirigents ja els està bé la idea d’intervenir en la vida política amb adversaris apallissats, atemorits, empresonats, encausats o sota l’amenaça de ser-ho. No representen cap novetat. Els llibres d’història estan plens de personatges que es van mostrar disposats a fer qualsevol cosa per aconseguir poder econòmic o administratiu, conservar-lo i fer-lo créixer. Individus que van explotar i exploten l’extensió de la por entre la població per aconseguir negocis, fidelitats, adhesions, baixeses, docilitats...

És trist però s’entén. Inquieta encara més, però, el suport social que obtenen alguns personatges quan reclamen mesures de càstig sever contra els seus adversaris, per haver participat en una manifestació, en una associació, per haver organitzat un referèndum, haver encarregat o distribuït propaganda, protestat per la detenció de càrrecs polítics per la seva activitat estrictament política, defensat el dret a vot o haver aprovat per majoria parlamentària lleis relacionades amb la sobirania nacional. Hauria de neguitejar a qualsevol demòcrata o, fins i tot, a qualsevol persona raonable.

Les paraules i actuacions de dirigents dels partits que donen suport al govern de Mariano Rajoy resulten sospitosament coherents amb la conducta d’alts estaments de la Fiscalia i les decisions de la cúpula del poder judicial. Massa sovint semblen coordinades. Governants que supediten la voluntat dels ciutadans expressada a les urnes a les decisions de jutges i magistrats de dubtoses conviccions democràtiques. I ho fan sense complexos, obertament, sense vergonya, impunement. Fiscals i jutges que, com ha denunciat no fa gaire el magistrat emèrit del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín, es creuen amb la facultat de dir als representants de la voluntat popular a qui poden triar i a qui no, què poden fer o deixar de fer en la seva activitat parlamentària.

Tot això resulta molt preocupant. Molt. Perquè posa en qüestió la separació entre els poders executiu, legislatiu i judicial, minimitza el valor del sufragi universal i fa trontollar les bases de la democràcia.

Però desconcerta més encara veure gent tradicionalment considerada com a progressista que es refereix als dirigents que es troben a presó o exiliats en termes similars als que utilitzen els partits que donen suport al govern de Mariano Rajoy. “Ja sabien que això podia passar”, “no van respectar la legalitat”, “han dividit la societat catalana”, “han fugit de la justícia”, “van decidir voluntàriament anar-se’n a l’estranger”, “volen aparèixer com a víctimes”, afirmen.

Cal buscar explicacions al fet que forces demòcrates, tradicionalment més o menys compromeses amb la justícia social, posin l’accent en la manca de flexibilitat de les víctimes de la repressió i acceptin de forma submisa, com a dada invariable, inamovible, com si es tractés d’una força de la naturalesa, la voluntat del govern del PP i de la cúpula judicial d’intervenir les institucions catalanes, empresonar dirigents polítics i socials i carregar contra el sobiranisme sense miraments.

Retrets, més que manifestacions de disconformitat, contra els independentistes, i passivitat davant les resolucions d’un poder judicial que qualifica de violenta l’acció pacifica d’activistes d’indubtable trajectòria pacifista i que amb aquesta conducta han acompanyat la mobilització permanent, pacífica i solidària de milions de persones.

Gent que sempre s’ha proclamat d’esquerres, defensora dels drets humans, que ara regateja el reconeixement com a presos polítics de persones privades de llibertat des de fa mesos per la seva ideologia, que han pogut escoltar como tothom el que diu la Fiscalia i el que reconeix reiteradament el propi jutge instructor sobre els motius reals de les ordres de presó preventiva.

Demòcrates, que es resisteixen a considerar com exiliats a Puigdemont, Serret, Ponsatí, Comín, Puig, Gabriel i Rovira, i afirmen que són “fugitius”, pel fet de no voler patir el mateix càstig que Junqueras, Forn, els Jordis i els cinc que aquest divendres tornen a ser empresonats..., "fugitius" d'una "justicia" que no entenen els tribunals fora de l'Estat espanyol, i que han buscat refugi fora per considerar més útil la defensa de la democràcia des de Brussel·les o altres ciutats d’Europa que des d’Estremera, Soto del Real o Alcalà Meco.

Costa entendre tot això i convé reflexionar, perquè més enllà de la maldat, que és una forma estúpida de comportament que caracteritza alguns buròcrates i que no condueix a la resolució de cap conflicte, hi ha sensibilitats diferents que en bona lògica haurien de sentir que pertanyen al mateix bàndol.

Les víctimes de la repressió que avui practica l’Estat contra el sobiranisme català no són delinqüents comuns. Es troben a presó o fora de l’Estat espanyol a causa de la seva activitat política. Qui nega l’evidència o s’instal·la en la neutralitat, en l’equidistància respecte aquest fet complica la convivència.

Cal que gent intel·lectualment honesta, que en algun moment s’ha proclamat com a defensora incondicional de les llibertats, s’esforci en buscar explicacions als comportaments brutals, al llenguatge gratuïtament hostil contra gent pacífica, al foment de la repressió que obre ferides que necessàriament deixen cicatrius inesborrables i que només es poden curar amb un tractament: democràcia.

Tot fa pensar que venen maldades, que s’acosten temps de més repressió. Encara més repressió.

El sobiranisme popular va sorprendre els seus propis dirigents el dia 1 d’octubre. Una part molt important de la població catalana va donar un exemple extraordinari de civilitat i això va exasperar els governants que havien pensat, per dir alguna cosa, que la convocatòria a les urnes es podia fer fracassar a base de detencions, escorcolls, requises, amenaces, pilotes de goma i cops de porra a discreció.

Van prometre que el referèndum no existiria, però es va fer, amb menys participació de la desitjada però molt més alta de la prevista, tenint en compte la intimidació de les “autoritats” de Madrid.

I com que no el van poder impedir, i com que el Parlament d’aleshores no va poder ignorar el resultat, l’executiu del PP va aplicar molta més ma dura. Va dissoldre el Parlament, va destituir el govern de la Generalitat, va cessar 260 càrrecs de l’Administració catalana. Va entendre que l’article 155 de la Constitució l’autoritzava a ignorar totalment la voluntat de la majoria de la societat catalana i en això segueix.

El seu objectiu no és el pacte, ni cap solució dialogada. El que exigeix és la capitulació d’un ampli sector de la societat catalana i creu que ho aconseguirà amb una escalada de mesures coercitives.

“La situación en Cataluña es de completa normalidad”, diu i repeteix el ministre portaveu, amb aquell aire de personatge de “buena familia” franquista que sempre parla de “la Generalidad”. A hores d’ara ja saben que el sobiranisme té arrels profundes i per això pretenen normalitzar la situació actual, la repressió contra una societat que persisteix en el desig de votar “incorrectament”.

S’acosten temps de més 155, més detencions, més “investigacions”, judicis, sancions econòmiques, empresonaments, i això posarà a prova la capacitat d’entesa entre gent normal, disposada a defensar el seu dret a conviure en llibertat i democràcia.

Caldrà que les persones republicanes, independentistes o no, reflexionin sobre el suport social que es necessita per fer efectiu en algun moment un règim polític republicà i que prenguin consciència tant de les fortaleses com de les debilitats, per veure si la República és realment un objectiu o només una paraula representativa d’un moment polític del passat i d’uns “valors”. Hauran d’identificar clarament qui són i on es troben els seus aliats i també els seus enemics, els responsables del deteriorament de la democràcia, els interessats en mantenir la inseguretat, la precarietat, la pobresa... I explicar-ho.

Hauran de revisar esquemes del passat i distingir entre qui defensa avui en dia privilegis de classe, de gènere i de poder administratiu i qui fa costat a discriminades i discriminats.

I necessitaran mecanismes de solidaritat, de la societat civil, també econòmics, perquè a hores d’ara qui més qui menys ha pres consciència de l’existència d’un conflicte de llarga durada, en el qual l’Estat, lluny de prestar protecció, ha deixat i deixarà damnificats.

El govern del PP no amaga les seves cartes, hereves d’una lògica militar. En comptes de diàleg utilitza la força. I si l’enemic es retira, el persegueix.

El que ha tingut al davant, de moment, és una mobilització independentista excepcional, pacífica, atípica, no comparable a cap altra de les que s’han vist a Europa occidental. La darrera enquesta del Centre d’Estudis d'Opinió de la Generalitat indica que els catalans partidaris de la independència haurien perdut suport en els darrers mesos, del 48,7 al 40,8%; però cal recordar que, segons el mateix estudi, si hi haguessin eleccions, els partits independentistes podrien obtenir al Parlament una majoria una mica més sòlida que l’actual.

Sempre queda la incògnita sobre si el teixit associatiu sobiranista conserva la seva capacitat de convocatòria al carrer. Depèn de la conjuntura, és clar, i de la seva pròpia organització, i de la conducta dels seus dirigents, però no sembla afeblit. A les mobilitzacions d'aquest divendres no ha donat mostres de feblesa.

Convé, en qualsevol cas, que demòcrates d’arreu l’Estat es preguntin per l’escenari d’un eventual replegament de l’independentisme a l’autonomisme del que provenen molts dels seus actuals representants. Sobre qui seria el beneficiari d’una eventual pèrdua d’embranzida del moviment sobiranista català. Fa quatre anys, l’actual tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, el constitucionalista Gerardo Pisarello, ja assenyalava a Madrid que una derrota del procés a Catalunya significaria una derrota per a moviments de tot l’Estat. Avui sembla més evident que aleshores.

Si el sobiranisme cedeix, qui ho celebraria? Qui en treuria profit? Hi hauria menys repressió si els seus dirigents renuncien al que es va aprovar l’1 d’octubre? El PP, C’s i el PSOE farien algun gest de reconeixement de la realitat nacional catalana?

El govern d’Espanya utilitzarà tots els recursos que té per impedir que el Parlament treballi com a cambra amb capacitat de legislar. Rajoy, Sáenz de Santamaría, Rivera, Arrimadas, Sànchez, Robles, Ábalos han negat de totes les maneres possibles la consideració de Catalunya com a subjecte polític sobirà, en qualsevol aspecte. És per aquest motiu que cap d’ells ha pronunciat mai en relació a Catalunya una frase tan senzilla com aquesta: “seiem a parlar”.

La intervenció de l’Estat sobre l’Administració catalana es farà permanent. Ho diu i reitera el ministre portaveu. Ho confirma el secretari d’Estat d’Administracions Territorials, Roberto Bermúdez de Castro, home clau en l’aplicació de l’article 155. Mentre no hi hagi un govern català que es conformi amb l’actual ordre constitucional i estatutari, el govern espanyol seguirà a Catalunya, diu.

Què es pot fer amb un Estat que considera delictiva una aspiració política, que en temps de la transició reivindicaven tots els demòcrates, com és l’exercici del dret d’autodeterminació?

Un govern de la “Generalitat” adaptat a les actuals exigències de l’aparell d’Estat podrà utilitzar, de la millor manera possible els espais institucionals propis d’una comunitat autònoma, però si la nova esquerra i la tradicional no planten cara a l’autoritarisme i al règim monàrquic, sense ambigüitats, si no es disposa a teixir aliances amb tots els sobiranistes i republicans per treure’s de sobre un poder judicial estretament vinculat al poder polític, els marges d’actuació des de la Generalitat, i segurament des de qualsevol administració autonòmica, s’aniran fent cada cop més estrets.

Un “autogovern” marcat per la doctrina de la por, lluny de fer respectar els drets democràtics de la ciutadania, deixaria pista lliure per a tota mena d’oportunistes, que entenen la política com un joc de maniobres, de cops baixos, amenaces, inconfessables aliances i traïdories per aconseguir adhesions, fidelitats, negocis i espais miserables de poder. Cal fer tot el possible per tenir una administració propera i totalment allunyada dels gustos dels que aquest divendres han celebrat o intentat ridiculitzar l’exili de Marta Rovira i l’empresonament de Carme Forcadell, Jordi Turull, Dolors Bassa, Josep Rull i Raül Romeva.