Cap a la restauració del bipartidisme?

Javier Segura Jiménez

Professor d'Història

Hi ha una idea generalitzada a tribunes mediàtiques i a l'opinió pública en general que atribueix la repetició electoral del pròxim 10 de Novembre a la incapacitat dels líders dels partits polítics per a posar-se d'acord, per sobreposar els seus “interessos partidistes” a la “voluntat general” de la ciutadania, expressada en les urnes el passat 28 d'Abril. Aquest “relat” obeeix a una escenificació mediàtica, pròpia de les democràcies liberals, que redueix la política a un format que situa el focus d'atenció de la mateixa en els partits, el Parlament i el Govern i atorga als mitjans de comunicació un suposat “quart poder” amb la funció de supervisar el “poder polític”.

Pot ser que l'argumentari en qüestió tingui versemblança, però no per això deixa de ser parcial ja que esbiaixa el paper que les xarxes de poder, que operen des de fora i des de dins de l'Estat, juguen en la configuració dels pactes polítics i en la implementació de polítiques públiques. En la història de la democràcia espanyola, tots els governs i cadascun dels ministeris que els han integrat s'han configurat entorn de xarxes de poder i és evident que aquestes elits no actuen guiades per cap ideologia del bé comú, sinó per l'interès en no ser desplaçades de la seva posició de privilegi. D'aquí la seva pressió perquè les urnes confirmin el que, a cada moment, millor els convé.

Des de la Transició espanyola, aquestes xarxes, procedents de la dictadura fascio-catòlica, es van articular políticament entorn de la monarquia borbònica, l'Estat unitari, amb autonomies però sense drets nacionals interns, i un sistema electoral que ha patrocinat un model bipartidista a l'Estat central. En virtut d'aquest model, fermament establert des que el 1989 Aliança Popular es reconvertís en Partit Popular, els dos grans partits, suposadament representatius de l'esquerra i la dreta, PSOE i PP, s'han vingut alternant al Govern i l'oposició sense que les seves diferències, sent evidents, depassessin les línies vermelles imposades pels equilibris de poder establerts, “lligats i ben lligats” en la Constitució del 78.

El bipartidisme, que té en les urnes la seva font de legitimació, va mantenir la seva plena vigència fins el 2008, l'any en què va donar començament la “Gran Recessió” i el PSOE, amb José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant, va obtenir la seva segona victòria electoral. Aquesta tendència es va invertir en les eleccions generals de Novembre de 2011, en les quals el PSOE, ja amb Alfredo Pérez Rubalcaba, va obtenir els pitjors resultats electorals des del 1977, i va caure de forma manifesta en el cicle electoral que abasta les eleccions generals de Desembre de 2015 i la repetició de les mateixes al juny de 2016, en les quals el PP de Mariano Rajoy va perdre la majoria absoluta i dues noves forces, Ciutadans i Podem, la primera propulsada per donar el salt des de Catalunya i la segona arrelada en el moviment 15M, van irrompre en l'arc parlamentari. Va ser el preu que, en termes de representativitat, van pagar els dos grans partits per aplicar, al marge dels seus propis programes electorals, el “programa dels mercats”, és a dir de les xarxes de poder econòmic i financer amb, en el cas del PP, el corol·lari delictiu de la corrupció.

La crisi de representativitat del model bipartidista per desafecció de la ciutadania es va fer visible en el moviment 15M, que va irrompre en escena dies després que l'aleshores president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, anunciés al Congrés dels Diputats les mesures d'austeritat que el seu govern es disposava a implementar i que va justificar com a necessàries per fer front a la crisi. En la pràctica, una renúncia expressa a l'ideari socialdemòcrata que havia presidit la seva primera legislatura (2004-2008) i pel qual havia confirmat el seu mandat a les urnes. En aquest context, la “revolta dels indignats”, les reivindicacions dels quals, en favor de la regeneració democràtica i la realització plena i efectiva dels drets humans, van tenir un major suport de la ciutadania que els programes dels partits que van concórrer a les urnes, va suposar una autèntica impugnació del model bipartidista i va encarnar un clar ímpetu constituent. Un ímpetu també present en els grans moviments reivindicatius de la dècada, entre els quals cal destacar el procès sobiranista de Catalunya, en demanda del dret a decidir sobre l'autodeterminació, per comportar el qüestionament del model territorial de l'Estat unitari. Un perill per l'establishment.

La pèrdua pel bipartidisme de les seves possibilitats de reproducció electoral per majories absolutes va fer que circulés pels fòrums polítics i mediàtics la idea que el bipartidisme estava mort. No obstant això, a dia d'avui, no sembla que sigui així. I açó per dues raons: en primer lloc, perquè El PP i el PSOE es mantenen com els primers partits polítics d'Espanya; i, en segon lloc, perquè ni l'empenta a cop de talonari de Cs en el 2015, ni el llançament mediàtic de Vox el 2018 van obeir a cap intent d'acabar amb el bipartidisme, sinó a l'interès contra-constituent de les elits en desbaratar tota opció sobiranista a Catalunya i social-progressista en el conjunt de l'Estat espanyol i a configurar un nou consens reaccionari entorn del PP, que ja s'ha tret de la cistella el “conill” d'España Suma, instrumentalitzant de manera grollera els emblemes “Espanya, Monarquia i Constitució”.

On realment se situa la crisi del bipartidisme és: d'una banda, en la fragmentació de l'espai progressista en dues forces polítiques, PSOE i PODEM (avui UNIDES PODEM) i, per una altra, en la suspensió de les possibilitats de diàleg amb les forces sobiranistes catalanes des que, a partir del 2012, Convergència i Unió va apostar clarament pel dret a decidir, renunciant a la tasca d'arbitratge que el seu partit sempre havia exercit en la conformació de majories parlamentàries.

No és casualitat que aquesta crisi tocara de ple les entranyes del PSOE, que sempre s'ha auto-atribuït el paper de “casa comuna” de l'esquerra. Després que al març del 2016 fos rebutjada la investidura de Pedro Sánchez, que va pactar amb Cs, una opció al gust de les elits, però sense renunciar al diàleg amb Podem i les forces sobiranistes catalanes, que és el que no va agradar, i que en les eleccions de Juny del 2016 el PSOE obtinguera un mínim històric, van saltar les alarmes en el sí del partit i va començar a maquinar-se la defenestració de Sánchez. La maniobra, com es recordarà, va ser cuinada al Grup Prisa, beneïda per Felipe González, liderada per Susana Díaz i acompanyada d'un suport mediàtic generalitzat. Però, el que interessa assenyalar ací és que, més enllà de la guerra entre lideratges i la rebel·lió de la militància de base, la fractura en la qual va desembocar aquesta autèntica conspiració va obeir fonamentalment a la pugna entre barons entorn de l'interès comú a conservar l'hegemonia del PSOE en l'oposició al PP. Així, mentre els partidaris del cop pretenien salvar el status del partit restablint, per la via de l'abstenció a la investidura de Rajoy, el vell consens bipartidista entorn d'una quimérica “Gran Coalició” PP-PSOE-Ciutadans, el sector lleial a Pedro Sánchez i al “No és no” a Rajoy preferia mantenir aquest lideratge per la via de la conservació de l'autonomia en un marc que neutralitzara la irrupció electoral de Podem i les seues confluències. El que segueix és ben conegut: Pedro Sánchez va renunciar a la seua acta de diputat, el PSOE va lliurar el Govern a Mariano Rajoy i després d'una gira pel país recaptant suports, Sánchez va ser reelegit com a Secretari General del PSOE després de derrotar a Susana Díaz i Patxi López en les primàries del partit celebrades al maig de 2017.

Sense que puga esperar-se del PSOE la seua renúncia al paper hegemònic en l'àmbit de l'esquerra, la veritat és que la “rebel·lió de Sánchez” va semblar obrir una nova etapa en la qual poguera conformar-se un espai progressista i independent que donara resposta als grans desafiaments del país.

Aquesta percepció va semblar ratificar-se després de la moció de censura interposada per Sánchez, al maig del 2018, contra el Govern de Mariano Rajoy. Aquesta iniciativa, que va prosperar gràcies al suport d'Unides Podem i els sobiranistes catalans i bascos i en la qual Pablo Iglesias, capdavanter d'Unides Podem, “va suar la samarreta”, va trencar la “Gran Coalició” i va obrir una legislatura que va donar com resultat un pacte pressupostari PSOE-Unides Podem, de marcat accent social, que trencava amb les polítiques públiques d'austeritat imposades en l'etapa de govern del Partit Popular (2011-2018).

La moció de censura va ser associada per la “contra reaccionària”, Partit Popular, Ciutadans i Vox, a un frau democràtic i van reclamar eleccions. Per descomptat, el motiu no era, com van dir en la concentració de Febrer a la Plaça de Colón, el pacte de Sánchez amb “batasunos i independentistes” per anar ca ambp a endavant els pressupostos, un argument que va quedar sense efecte quan Esquerra Republicana de Catalunya va anunciar el seu vot en contra, sinó la seua aversió a uns pressupostos orientats a una més justa redistribució de la renda. Que servisca d'exemple la seua oposició a la pujada del salari mínim.

L'ampli cicle electoral d'Abril i Maig passats es va celebrar en un escenari de marcada convulsió en la correlació de forces progressistes i reaccionàries, que li va concedir un caràcter cuasi-constituent pel futur polític de l'Estat espanyol. El PSOE de Pedro Sánchez va triomfar clarament i va recuperar l'hegemonia en l'espai polític del progressisme; Unides Podem, a qui el PSOE li deu en gran part aquest renaixement, va conservar, malgrat la seua caiguda, sobretot en les eleccions locals i europees, una representació que li atorgava un pes suficient per conformar un govern progressista; Esquerra Republicana de Catalunya es va convertir en la primera força a Catalunya i el Partit Nacionalista Basc es va consolidar com l'única dreta, una dreta civilitzada, al País Basc. Mentre, el bàndol contraconstituent (PP, Ciutadans i Vox) es va quedar sense cap possibilitat de formar govern.

Era sense dubte una oportunitat històrica perquè l'Executiu de Pedro Sánchez assumís el repte polític d'arreplegar l'ímpetu constituent dels grans moviments socials de l'última dècada i iniciar, en confluència amb les forces progressistes, una nova transició que posara en el centre el Bé Comú i avançara cap al rescat i aprofundiment de l'Estat social i democràtic de Dret, invocat en la pròpia Constitució com a element constituent de l'Estat espanyol. I, per descomptat, tenint en compte la correlació de forces en l'espai progressista, un govern de coalició amb Unides Podem i les seues confluències no podia ser descartat com a solució idònia.

No ha sigut així. En el trànsit de la moció de censura a la victòria electoral, amb un acord històric pel mig per donar llum verda als Pressupostos Generals de l'Estat, que representen el nus gordià de qualsevol govern, el Govern de Pedro Sánchez va donar un viratge estratègic i, en línia amb la cultura bipartidista, es va decantar com a opció preferent per un govern monocolor amb, en tot cas, personalitats independents que li pogueren donar un perfil socialdemòcrata o pròxim a Unides Podem. En aquesta línia, l'estratègia seguida pel Govern de Sánchez en les negociacions amb Unides Podem per a la formació d'un govern de coalició ha consistit, d'una banda, en transmetre la idea que feia tot el possible per garantir estabilitat i evitar unes eleccions i, per una altra, a fabricar-se la jugada argumental, de cara a una repetició electoral, de fer recaure en Unides Podem, una vegada més, la responsabilitat del fracàs polític. Així ho avalen les propostes realitzades pel PSOE en el curs de la negociació, que semblaven més pensades per impedir un govern de coalició que per a conformar-lo. De quina altra manera es pot interpretar que, al juliol, el Govern de Pedro Sánchez vetés al líder de la formació amb la qual s'està negociant, Pablo Iglesias; que una vegada que aquest accepta el veto, oferisca tres ministeris i una vicepresidència, que ni tan sols arriben al 10% del pressupost quan la quota de representatitivitat d'Unides Podem pel que fa al PSOE és el 30%; i que, a l'agost, es negue a considerar l'oferta ministerial de juliol quan Unides Podem rectifica? Sens dubte, va poder haver-hi un error estratègic d'Unides Podem quan no acceptar aquesta oferta, però, primer, cal posar les coses en el seu lloc.

Aquest viratge no és gratuït. Obeeix, sens dubte, a l'interès de fons de recompondre el bipartidisme que, des de la Transició, ha sigut el model ideal de les sòlides xarxes de poder que operen a Espanya. I és obvi que aquesta recomposició passa per recuperar i afermar l'hegemonia del PSOE, un partit amb sòlids ancoratges en aquestes xarxes, en l'espai progressista i, paral·lelament, arraconar a Unides Podem, un partit que qüestiona obertament les relacions de poder establertes. En aquest context, l'operació engegada perquè Íñigo Errejón, una persona d'indubtable valor i potencial polítics, done el salt a la política estatal, està dirigida, sens dubte, a cobrir un espai progressista, però, açò sí, donant per fet el paper hegemònic del PSOE.

En tot cas, la possibilitat de conformar governs de coalició, com passa habitualment als països europeus, no va a desaparèixer. Afrontar-ho és una qüestió de cultura democràtica. Un govern de coalició requereix que hi haja acord en els objectius i en el programa per a portar-los a la pràctica. Però també exigeix confiança mútua i empatia perquè no es convertisca en un espai de vigilància recíproca sinó de col·laboració. I aquesta empatia és la que ha de transmetre's a la societat civil fent alguna cosa que sembla haver-se oblidat en el joc partidista: pedagogia política, alguna cosa fonamental si tenim en compte que el debat ja està instal·lat en la societat. El factor humà també explica i açò val per a tots

El 10 de Novembre es tornarà a les urnes. En mans de la ciutadania està que es mantinguen i enriquisquen els espais polítics realment representatius.