Chavisme i Veneçuela avui

Ignacio Ramonet

Director de Le Monde Diplomatique en español

De totes les institucions nord-americanes que reflexionen sobre la política exterior, sens dubte la més influent és el Council on Foreign Relations, fundat el 1921, editor de la revista de més impacte mundial en matèria d'afers exteriors: Foreign Affairs (1). La seva seu principal es troba al cor de Manhattan, a Nova York, en una cantonada de la molt elegant Park Avenue, i per ella han passat, al llarg de gairebé un segle, algunes de les principals personalitats polítiques que han marcat la història contemporània.

En ocasió de l'edició en anglès del meu llibre Hugo Chávez: Mi primera vida (2), el Council on Foreign Relations va decidir organitzar una taula rodona de reflexió i debat al voltant del tema "Chavisme i Veneçuela avui". Òbviament, aquesta decisió es va prendre fa deu mesos, al setembre passat, quan ningú imaginava que les coses prendrien el caire que tenen a hores d'ara a Caracas. O sigui que, quan va arribar el dia de l'esdeveniment, el passat 17 de maig, en plena onada de manifestacions i violències a Veneçuela, l'atmosfera estava bastant carregada d'electricitat fins i tot en ple Nova York.

Em acompanyaven a la taula rodona, Jennifer McCoy, professora de Ciència Política a la Universitat de Geòrgia i, sobretot, exdirectora del Centre Carter (fundat per l'expresident dels Estats Units Jimmy Carter), que ha seguit molt de prop tots els processos electorals a Veneçuela (3). I Lisa Viscidi, especialista en temes d'energia i petroli, i autora habitual de la revista Foreign Affairs (4). El debat va ser introduït per Romuald Sciora, assagista, especialista del sistema de Nacions Unides. I va estar moderat per Jonathan Tepperman, redactor en cap de Foreign Affairs.

El sentiment que els altres ponents, i fins i tot el moderador, van tractar d'instal·lar immediatament va ser que el "sistema chavista" s'estava esfondrant, que això era una qüestió de dies, com a molt de setmanes, i que el debat, segons ells, havia de centrar-se sobre el tema "per què es va enfonsar el chavisme?". Vaig expressar el meu desacord. El chavisme, vaig dir, no és només un corrent polític, sinó que és sobretot una realitat sociològica majoritària a Veneçuela. Passi el que passi, el chavisme hi és, per llargs decennis, instal·lat en el sentiment de la població veneçolana més humil. Igual que el peronisme a l'Argentina.

És el que desitjo explicar.

Com totes les revolucions, la Revolució Bolivariana és una arquitectura en la qual es conjuguen un seguit de forces diverses importants que, reunides i fusionades, conformen una dinàmica política radicalment innovadora. Com diu el president Nicolás Maduro: "El chavisme és la trobada de diversos camins oberts pels Libertadores i la trobada de diverses recerques iniciades per molts somiadors socials que convergeixen en un punt nodal: el pensament d'Hugo Chávez".

Quan el Comandant Chávez arriba al poder -el 1999- no posseeix un gran partit; arriba al capdavant d'un moviment popular extremadament divers que inclou militars, ex-guerrillers i unes esquerres molt diverses. I aconsegueix guanyar el suport popular amb un discurs de refundació: la refundació de Veneçuela, que és la base mateixa del chavisme. Perquè en el nucli dur de la filosofia chavista ens trobem amb la recuperació del concepte de nació, i la restauració i la defensa de la identitat nacional.

Hugo Chávez inventa per a Veneçuela i Amèrica Llatina el que podríem anomenar una "política de l'alliberament", com diem que hi ha una "teologia de l'alliberament". Amb una opció preferencial pel poble, els pobres i els humils. Amb la seva capacitat de pedagogia política, Chávez impulsa una politització popular massiva, i conceptualitza una política de l'alliberament del poble en la qual el poble, dotat de consciència política, és autor del seu propi destí.

Chávez intueix que l'època permet estrenar nous camins mai abans solcats. I aconsegueix elaborar d'aquesta manera i transmetre al poble veneçolà desmoralitzat un nou relat d'esperança. En aquest sentit, el chavisme és una narrativa que explica als veneçolans qui són, a què poden aspirar i quins són els seus drets. És una explicació nova que dóna resposta a velles preguntes: què és la societat veneçolana ?, quins són els seus problemes ?, qui són les víctimes ?, qui els culpables ?, quines solucions? I aquest nou relat és narrat, dia rere dia, discurs després de discurs, amb enorme eficàcia comunicacional, per Hugo Chávez, que es converteix en referent intel·lectual i carismàtic.

De tal manera que el chavisme constitueix una via política llatinoamericana innovadora que s'allibera i s'emancipa de l'eterna tutela conceptual europea i anglosaxona. Una política que, per primera vegada, és original, font, corrent, i no mirall o còpia del que s'ha fet en altres parts.

En aquest sentit també, el chavisme és una opció revolucionària. És el projecte més innovador i més atrevit que ha tingut Veneçuela des de Bolívar. És l'únic projecte de pau, desenvolupament, justícia i prosperitat pel poble veneçolà des de 1810.

Després, què és ser chavista? Ser chavista és acostar-se al pensament polític dels fundadors de Veneçuela. L' "Arbre de les Tres Arrels" és un concepte capital del chavisme. Que Chávez definia de la següent manera: "Primer està l'arrel bolivariana pel plantejament que fa Simón Bolívar d'igualtat i llibertat, i per la seva visió geopolítica de la integració d'Amèrica Llatina; després l'arrel zamorana, per Ezequiel Zamora, el general del poble sobirà i de la unitat cívica-militar; i finalment l'arrel robinsoniana, per Simón Rodríguez, el mestre de Bolívar, el 'Robinson', el savi de l'educació popular, i de nou la llibertat i la igualtat ". Encara que a aquestes tres arrels, Chávez li va afegint altres: per exemple, Miranda i Sucre. I més tard altres més com José Martí, Che Guevara i Fidel Castro ...

Però ser chavista és també ser profundament cristià. El Comandant Chávez va considerar sempre el cristianisme veritable com a part de la seva vida, de la seva essència i dels seus valors.

Hugo Chávez va ser un líder pragmàtic que va saber adaptar les modalitats de la seva acció a les circumstàncies històriques, que mai va oblidar els objectius per assolir i que sempre va mantenir intangibles els seus principis. Ell estava convençut que si Veneçuela va poder fer glorioses gestes en el passat, arribant a ser una les principals nacions d'Amèrica Llatina, va ser perquè estava mobilitzada per un alt ideal cap a un destí comú.

Inversament, Chávez sabia que els veneçolans tenen en permanència la temptació de replegar-se sobre les seves querelles i divisions internes (polítiques, socials, intel·lectuals), la qual cosa -segons la visió chavista- els fa constantment córrer el risc de caure i lliscar pel tobogan de la decadència.

En conseqüència, per poder donar el millor d'ella mateixa i posar-se al capdavant de les nacions llatinoamericanes, Veneçuela ha d'estar unificada per un líder històric i un projecte grandiós, i articulada (en un eficaç equilibri dels poders) per institucions polítiques, militars, econòmiques i socials decidides a evitar les lluites intestines.

Cal insistir en el fet que, en el si del chavisme, hi ha una filosofia patriòtica de l'humanisme, hereva del cristianisme i de la teologia de l'alliberament. L'humanisme chavista és, alhora, una finalitat de la grandesa de Veneçuela, perquè el missatge que Veneçuela dirigeix al món és profundament humanista, i una conseqüència de la política de justícia social que té com a primer objectiu la cohesió de la nació.

El chavisme posseeix, doncs, diverses dimensions: històrica, filosòfica i política. Des del punt de vista ideològic, el chavisme recull i sintetitza, com ja es va dir, l'acció política d'Hugo Chávez i també els seus pensaments polítics, o sigui la doctrina que es dedueix dels seus discursos i dels seus escrits.

Com a acció política, el chavisme es caracteritza per les següents grans directrius:

- Sobirania i independència nacional; rebuig de la dominació de qualsevol superpotència imperial, en particular els Estats Units. Chávez deia: "No pot entendre la Pàtria ni defensar-la qui no sap que el seu principal enemic és l'imperialisme nord-americà";

- Rebuig de qualsevol pretès superpoder econòmic i financer (FMI, Banc Mundial, OMC). La independència es defensa, no només en el camp polític, sinó també en els sectors econòmics, geopolítics, culturals, diplomàtics i fins i tot militars;

- Institucions estatals sòlides, com les de la V República instituïdes per la Constitució del 1999;

- Un Executiu fort i certa personalització de la política per oposar-se a la impotència del règim dels partits;

- Un poder executiu fort i estable que confereix al president de la República un paper primordial;

- Una relació directa entre el líder i el poble que passa per sobre dels cossos intermediaris, gràcies a una concepció "participativa" de la democràcia, amb recurs freqüent al referèndum i a les eleccions, i al diàleg interactiu líder-poble, mitjançant un ús singular dels mitjans de comunicació de masses;

- Una articulació cívica-militar el engranatge de la qual la constitueix el mateix president, que coordina el millor dels moviments progressistes civils i la intel·ligència patriòtica dels aparells militars; les Forces Armades estan íntimament associades al projecte de desenvolupament nacional en el marc de la unitat cívica-militar;

- La independència nacional i la grandesa de Veneçuela;

- La unió nacional de tots els veneçolans -més enllà de les diferències polítiques o regionals tradicionals que van ser fa temps causa de divisió i de decadència, en una relació directa entre el líder i el poble, cohesionada per les polítiques socials d'inclusió i de justícia social;

- La prioritat de la política sobre altres consideracions (econòmiques, administratives, tècniques, burocràtiques, etc.);

- Respecte de l'autoritat de l'Estat;

- Voluntat profunda de justícia social;

- Intervenció de l'Estat en l'economia;

- La reactivació de l'OPEP i una coordinació de les polítiques petrolieres dels països productors i exportadors;

- La integració llatinoamericana com a horitzó constant i imperatiu ideològic dictat pel mateix Simón Bolívar; i creació d'entitats concretes per a la integració (ALBA, Unasur, Banc del Sud, Celac, Petrocaribe, TeleSur);

- La concepció d'un món multipolar sense hegemonies; la qual cosa exigeix derrotar el projecte d'hegemonia imperial unipolar per garantir la pau planetària i l' "equilibri de l'univers". Impulsar un món multicèntric i pluripolar. Chávez ho va assenyalar com el quart gran objectiu històric del "Pla de la Pàtria", el seu programa de govern pel període 2013-2019;

- Una diplomàcia Sud-Sud amb multiplicació dels llaços amb els països del Sud a través del Moviment dels no-alineats i d'aliances horitzontals: Amèrica del Sud / Àfrica (ASA) i Amèrica del Sud / Països Àrabs (ASPA). Chávez va donar suport també al grup BRICS (Brasil, Rússia, l'Índia, Xina i Sud-àfrica) i es va plantejar una aliança de Veneçuela amb aquest grup per consolidar un món multipolar;

- La solidaritat nacional entre els ciutadans i els territoris; i la solidaritat llatinoamericana;

- Respecte de les nacions, que són entitats culturals esculpides per la història i baluards dels pobles contra els imperialismes;

- El rebuig de la doctrina del neoliberalisme econòmic, i la preferència per una economia orientada per l'Estat cap a un desenvolupament voluntarista i estructurant (amb ambiciosos projectes públics, nacionalització dels sectors estratègics, sobirania alimentària, etc.);

- Construir un "Estat de les missions" per respondre més directament a les diverses demandes socials del poble;

- Avançar cap a la definició d'un socialisme bolivarià i humanista, en democràcia i en llibertat, que a més d'atorgar als treballadors una protecció social avançada, els empoderi donant-los accés tant a les decisions de l'empresa com als beneficis de la mateixa.

Un dels objectius primordials del chavisme és reconciliar els veneçolans amb la pàtria, agermanarlos i aconseguir edificar un Estat amb més sobirania, més eficàcia administrativa, més justícia i més igualtat.

El chavisme aspira a aplegar homes i dones de tots els orígens polítics al voltant d'un gran projecte de "país potència" i a l'acció voluntarista d'un líder. Per assolir aquests objectius, el mètode del chavisme és el pragmatisme i el rebuig de les cotilles ideològics. Els seus dos principals eixos: unitat interna al servei d'un ambiciós projecte patriòtic i social; i independència i projecció d'una "Veneçuela potència" a Llatinoamèrica i al món.

El chavisme és, per tant, un sistema "de pensament, de voluntat i d'acció". Parteix dels fets i de les circumstàncies; no actua predeterminat per una doctrina o una ideologia. Voluntarisme contra fatalisme; acció contra passivitat, contra l'abandonament i la renúncia.

Per Chávez, el principal és Veneçuela. La seva actuació política consisteix a crear les condicions perquè la pàtria pugui donar el millor de si mateixa. I això només s'aconsegueix si el poble veneçolà està unit al voltant d'un projecte de progrés social, definit per un líder carismàtic que el propulsa cap al seu gran ideal històric.

El pensament chavista té com a bases ideològiques diverses arrels que es barregen entre si per formar una nova ideologia progressista veneçolana. La qual es caracteritza per l'absència de dogmatismes, per diferenciar-se dels experiments socialistes fracassats a l'Europa del segle XX. Per això, per distingir-lo del que va ser rebutjat per les classes populars a Polònia el 1980, o del que es va ensorrar amb el mur de Berlín el 1989, o del que va implosionar el 1991 amb la caiguda de la Unió Soviètica, Chávez parlava de "socialisme del segle XXI ". Es tracta d'un socialisme sorgit a Amèrica Llatina, que s'ha d'ajustar al nostre temps, i per això Chávez li va afegir fonamentalment tres dimensions: la democràcia participativa, el feminisme i el sentiment ecologista.

Aquest "socialisme del segle XXI" es considera compatible amb la propietat privada, tot i que encoratja altres formes socialistes i solidàries de propietat com la cooperativa i la cogestió. També es declara compatible amb el nacionalisme econòmic. Chávez no va dubtar a nacionalitzar les grans empreses de sectors estratègics en mans de capitals estrangers.

El "socialisme del segle XXI" és així mateix compatible, insisteixo en això, amb el cristianisme social. Chávez fa seva la vella consigna dels sandinistes: "Cristianisme i revolució, no hi ha contradicció". Partint del postulat segons el qual la veritable identitat del cristianisme és la que li confereix la teologia de l'alliberament. No en va, Chávez afirmava que Jesucrist va ser el primer socialista de l'era moderna i que el "Regne de Déu" calia construir-lo aquí, a la Terra.

Perquè el chavisme és, essencialment, un projecte de democratització de la felicitat.

De tot això es dedueix que té vocació d'exercir naturalment, a Veneçuela, una hegemonia. Per la seva capacitat per portar la direcció intel·lectual i moral de la societat. I perquè ha permès la recuperació política d'una democràcia en la qual han de participar Govern, Forces Armades i poble, units en l'expansió dels drets socials i en la redistribució justa de les riqueses del país.

A la sala del Council on Foreign Relations, no tots els oients van estar d'acord amb aquestes tesis. Normal. Al col·loqui que va seguir d'intercanvi entre públic i ponents, diverses intervencions van defensar, amb passió de vegades acalorada, els arguments de l'oposició veneçolana (5).

Al carrer, un grupet de manifestants partidaris d'aquesta oposició denunciava el principi mateix d'aquest esdeveniment acadèmic. Un senyal molt dolent. L'ètica elemental de la democràcia es fonamenta en una regla bàsica: escoltar l'altre.

NOTES:

(1) https://www.foreignaffairs.com/

(2) Ignacio Ramonet, Hugo Chavez: My First Life, Vers, Londres, 2016.

(3) Llegiu, per exemple, Jennifer McCoy (amb Francisco Díez), International Mediation in Veneçuela, United States Inst of Peace Edit., Washington DC, 2011.

(4) Llegiu, per exemple, Lisa Viscidi, "Veneçuela on the Brink. How the State Wrecked the Oil Sector and How to Save it", Foreign Affairs, Nova York, setembre-octubre de 2016.

(5) https://www.foreignaffairs.com/events/2017-05-17/chavismo-and-venezuela-today