Com s'utilitza Catalunya per no canviar Espanya ?

Fernando López AgudínPeriodista i analista polític

La Constitució no està per a festes. El govern de Rajoy és, com bé diria Josep Pla, un pantà de merda. L'oposició de Sánchez no pot, vol o sap rebentar-ho. El canvi del president del Tribunal que ha de jutjar la caixa B del PP, així com el nomenament d'un ponent ad hoc, és una nova mostra de la separació de poders, més pròpia d'un Estat de la Dreta que d'un Estat de Dret. Ni tan sols una aberració democràtica, com és l'aplicació inconstitucional del 155 és denunciada pel PSOE; sinó que, a més, és avalada per aquesta sigla amb una llarga trajectòria històrica que mai ha estat còmplice de polítiques repressives contra els adversaris. Mentre l'Espanya oficial roba, empresona i difama, l'Espanya real es veu incapaç per defensar la decència, la justícia i la informació. Per què? La qüestió catalana enverina els somnis progressistes de la societat espanyola tant com alimenta els feliços de la dreta. Per aquest motiu Rajoy i Rivera es banyen en les llàgrimes de Sánchez i Iglesias. La real plurinacionalitat de l'Estat espanyol impedeix avui el canvi a Espanya. Sobre la fragmentació territorial de l'esquerra avança la majoria absoluta de la dreta. Sobre la clara desunió de les forces democràtiques cavalca ara la involució política cap als temps anteriors a la Constitució. Mentre el PSOE creu veure en els ulls de Podemos una suposada palla subalterna de l'independentisme, per defensar un referèndum pactat com l'aplicat pels tories de Cameron sobre la qüestió escocesa, no veu aquesta real biga de la subordinació al 155 del PP en els seus propis ulls, sense tenir en compte que Iglesias només proposa mentre que Sánchez executa.

El PSOE no s'atreveix a enfrontar-se a l'Espanya Oficial, Podemos no pot fer-ho en solitari. Quan s'escrigui la història real del succeït en aquesta darrera tardor, trobarem probablement la resposta a la pregunta de per què Sánchez va renunciar a presentar la reprovació de la comandant en cap de la salvatjada policial de Barcelona, que va tenir lloc el passat 1 d'octubre després d'una molt desafortunada intervenció del Borbó. Els socialistes tenien a l'abast de la seva mà l'encapçalament de la reacció democràtica de tota l'Espanya real a la involució de l'Espanya oficial -per a això les bases havien col·locat a Ferraz al defenestrat Sánchez- però ho van desetimar, tant quan no van donar suport a una moció de censura de Podemos contra la corrupció de la banda de Rajoy, com quan no es van atrevir a presentar una moció de censura pròpia per la irresponsabilitat de Moncloa en el tractament del desafiament de la Generalitat.

Aquesta falsa i inútil contraposició de la dreta, uninacionalidad oficial davant la plurinacionalitat real, intenta impedir el canvi de la societat espanyola que vindria, irreversiblement, d'una proposta conjunta de totes les forces progressistes sobre Catalunya. No és tant la configuració territorial d'Espanya el que inquieta als habituals dels paradisos fiscals, el seu patrioterisme no va més enllà de les seves butxaques, sinó la perspectiva d'una alternativa socioeconòmica que substituís el govern dels seus interessos pel govern dels interessos de la majoria dels espanyols. És tanta la seva preocupació que no tenen prou amb l'explotació de la qüestió catalana i comencen a avançar, per si de cas, la qüestió basca com a exèrcit de reserva. Els músics mediàtics sobre la quota basca assenyalen la partitura destra que toquen.

Crisi social, territorial i política van estretament lligades. Si l'Espanya oficial es centra en la territorial, l'Espanya oficial ho fa en la social. Justament s'agreuja el problema territorial per intentar evitar que la crisi social esclati en la dura cara dels governants. Si totes les forces progressistes no aconsegueixen sortir d'aquest laberint nacional, en el qual la dreta ha aconseguit tancar fins ara a l'esquerra, estaran condemnades a patir un 155 social com el territorial que avui s'aplica. Per evitar precisament que demà afaitin les barbes de la qüestió social com avui les hi afaiten a la territorial, Iglesias les posa ara en remull jurídic amb el necessari recurs sobre el 155 que va a presentar en el Tribunal Constitucional, perquè hi veu un precedent sobre la seva futura utilització.

Però aquesta oportuna iniciativa no pot ni busca anar més enllà d'una estratègia jurídica defensiva. Està bé, com diu el refranyer popular, prevenir per no tenir demà que lluitar per l'alliberament de presos polítics processaments en sumaris socials. És òbvia la necessitat de tenir una clara estratègia política i ofensiva que desemboqui en una alternativa democràtica que resolgui tant la qüestió social com la territorial. Dir-ho ara, quan les dues dretes han aconseguit tancar en una torre de Babel a l'esquerra instrumentalitzant la qüestió catalana, pot semblar tant com predicar en el desert; però major divisió es donava sota la dictadura del general Franco i fins i tot en els temps preconstitucionales de Carlos Arias Navarro, tan enyorats per Rajoy-Rivera, i no van poder impedir les conquestes democràtiques que avui retallen amb botes de set llegües.