Els discursos d’odi es normalitzen: calen més eines per combatre’ls

El passat cap de setmana, la flor i nata de la dreta radical i l’extrema dreta mundials es va donar cita a Washington per participar en la Conservative Political Action Conference (CPAC). En aquesta trobada, organitzada pel Partit Republicà, s’hi va poder veure des del president de l’Argentina, Javier Milei, fins al president de Vox, Santiago Abascal, entre molts d’altres. La CPAC ja ha estat prou comentada, però si cal destacar alguna cosa, a banda del desacomplexament dels discursos d’odi que ja fa temps que veiem, és un fet nou que l’acompanya: la normalització de la simbologia feixista. Steve Bannon fent la salutació romana –també la va fer l’actor mexicà Eduardo Verástegui a la CPAC i abans ja va fer-la Elon Musk– davant de les càmeres d’arreu del món és exactament això.

La CPAC va acabar tot just el dia abans de les eleccions a Alemanya, uns comicis en els quals el partit d’extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD) s’ha convertit en la segona força del país amb més d’un 20% dels vots (com a contrapunt que ens dona un bri d’esperança, vull destacar el ressorgiment de L’Esquerra, amb gairebé un 9% dels vots, amb un discurs popular, integrador i obertament antifeixista). L’èxit més gran d’AfD és com ha sigut capaç de situar les seves propostes en el centre de l’agenda política i marcar el discurs de gairebé tota la resta de formacions polítiques en temes com les deportacions.

Amb un 25%, AfD va ser la primera opció dels homes d’entre 18 i 24 anys, i la segona opció, amb un 14%, entre les dones d’aquesta franja d’edat. Dies enrere es van publicar els resultats del sondeig anual de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials que mostraven uns resultats no gaire diferents i que haurien de preocupar-nos. Segons aquest sondeig, un 16,1% dels joves catalans d’entre 18 i 24 anys creu que un règim autoritari o dictatorial “en algunes circumstàncies” és preferible a una democràcia, mentre que a un 20% aquesta qüestió els era indiferent. Un 61,8% manifestava que la democràcia era favorable, el percentatge més baix d’entre totes les franges d’edat.

Pel que fa a la ultradreta i els joves, de vegades es té la impressió que bona part de les institucions i els mitjans de comunicació assisteixen a aquest fenomen –la normalització dels discursos d’odi i la seva popularitat entre el jovent, especialment entre els nois– com a espectadors. Fem tard en la lluita contra l’ascens de la ultradreta, una qüestió que és clau no només en el manteniment de les democràcies, sinó en la seva millora i el seu enfortiment. L’avenç de l’extrema dreta, i més encara la seva entrada a les institucions, posen en risc guanys i drets que han costat anys de lluita per aconseguir-los, des del lloc de treball a les llibertats personals i col·lectives, passant per la protecció de les minories, el feminisme o les mesures contra el canvi climàtic.

Cometrem un error greu si algú es planteja combatre l’extrema dreta des de la defensa de l’statu quo. La desigualtat, la precarietat vital i una democràcia disminuïda no poden ser la proposta a partir de la qual treballar, no només perquè amb això no es pot aturar a l’extrema dreta, sinó perquè la funció d’aquesta, precisament, és controlar les classes populars en moments de crisi i forta desigualtat. Necessitem, sens falta, una proposta de país diferent al que hem conegut fins ara, basada en la igualtat, la llibertat i la fraternitat, que comporti una nova cultura material de vida i garanteixi el benestar i els drets de les persones. Només amb un model de país alternatiu, recuperant la comunitat i allò col·lectiu, podrem confrontar l’avenç de les diferents formes de l’extrema dreta, però per impulsar-lo i per plantar cara a l’extrema dreta són imprescindibles fronts amplis antifeixistes capaços de situar aquest eix com una prioritat estratègica.

A la Fundació Neus Català vam prendre, d’ençà la seva constitució, el testimoni d’aquesta incansable lluitadora antifeixista. Partint del seu llegat, un dels nostres objectius és articular aquesta lluita, també a l’hora de treballar amb la gent més jove. Per això estem centrant bona part dels nostres esforços en oferir un projecte educatiu per treballar en l’educació secundària, l’educació en el lleure i en l’esport, tots tres àmbits determinants en la formació de valors del jovent. Són en aquests àmbits que cal dotar-nos d’eines per poder plantar cara a la normalització dels discursos d’odi que precedeix i acompanya a l’avenç social de l’extrema dreta. Es tracta d’un projecte que esperem poder presentar en les properes setmanes, en col·laboració amb els agents de la comunitat educativa, i sumar, així, nous recursos per enfrontar-nos tots plegats a aquest repte.