La globalització i el testimoni de John Maynard Keynes

Albert Medina

Economista i investigador de la xarxa EReNSEP

El 22 de maig Time dedicava la seva portada a la victòria electoral d’Emmanuel Macron i postulava que, tot i que la batalla als comicis francesos havia finalitzat, la batalla entre nacionalistes i globalistes just acabava de començar.

Especialment a Europa, a alguns sectors progressistes l’auge d’aquest debat, que és fins i tot previ a l’inici del creixement econòmic modern, els ha generat un déja vu respecte els terribles successos dels anys 30. Amb aquest punt, sembla ser que part dels progressistes europeus han usat la suposada correlació entre la crisi de la globalització i l’auge de les forces antidemocràtiques com a boc expiatori per no reconsiderar les seves posicions.

Des de la llotja de la història econòmica resulta difícil acceptar que majors o menors graus d’integració tinguin un efecte directe en la qualitat democràtica dels països. Per exemple, el període de major èxit de complementarietat de les idees globalistes i democràtiques, les dècades que segueixen a la Segona Guerra Mundial, van destacar per ser més democràtiques que globalistes. De fet, els 26 anys que van durar els acords de Bretton Woods no van ser suficients per arribar a superar, en termes relatius, el nivell màxim d’intercanvis comercials registrats anualment durant la primera globalització.

Segurament qui va copsar millor als anys 30 les dificultats d’encaixar la política i l’economia internacional fou John Maynard Keynes. El funcionari va entendre a la perfecció la perillositat de mirar el present amb els hàbits mentals del passat, i va optar per defensar a partir del Crash del 29 les polítiques antideflacionàries per sobre de l’estabilitat del tipus de canvi i la divisió internacional del treball.

D’aquesta manera, Keynes es convertí amb el temps en un escèptic de les finances internacionals i en un ferm defensor del que ell mateix anomenà “autosuficiència nacional” (Keynes 1934). Aquest nou posicionament responia a que, en primer lloc, l’evidència mostrava que l’internacionalisme econòmic poc havia servit per la pau entre els pobles; i en segon lloc, que els avantatges de la divisió internacional del treball amb el progrés tecnològic tendien a ser cada vegada menors. Segons explica Robert Skidelesky, aquests raonaments el van portar a defensar al Comité Macmillan la seva preferència per a la producció ineficient d'automòbils al Regne Unit com a mal menor enfront de la desocupació. (Skidelesky 2009)

Un dels articles més polèmics sobre aquest assumpte fou una peça publicada al New Statesman and Nation el 7 de març de 1931 sota el títol “Mitigación por medio del arancel”. Keynes mantenia que només hi havia dues maneres de fer front a l’augment de la desocupació, la primera, reduint el cost del producte –el que avui anomenaríem polítiques d’austeritat-, o incrementant la demanda de productes – les anomenades polítiques expansives-.

Keynes afirmava que si bé era cert que la deflació era una política excessivament ineficient, les polítiques expansives sense tenir en compte la balança comercial, la càrrega sobre el pressupost o la confiança dels inversors internacionals eren un privilegi que els polítics britànics no es podien permetre. En definitiva, Keynes plantejava les dificultats de donar massa responsabilitat a la demanda agregada en una hipotètica recuperació econòmica sense tenir en compte les dificultats que això comportava en la balança de pagaments exteriors.

Per corregir aquesta dificultat, Keynes va defensar la devaluació i el defugi de l’amarga declaració d’intencions que suposava el retorn al patró or. Aquesta proposta es va trobar amb la incomprensió de la pràctica totalitat dels grups polítics organitzats del país que lluitaven -set mesos després es demostraria que de forma insatisfactòria- per mantenir-se oficialment dins de la camisa de força del sistema monetari internacional. Aquest fet el portà a sostenir que aleshores l'única manera de mantenir l’estabilitat macroeconòmica sense fer caure salaris i ocupació consistia en reduir el nivell d’importacions per mitjà d’un aranzel.

El seu desistiment en el lliurecanvisme va ser fortament criticat i, segons explica Benn Steil a “La batalla de Bretton Woods” (Ediciones Deusto), vergonyosament aplaudit pel líder de l’extrema dreta britànica, Oswald Mosley. No obstant, el premi de consolació per Keynes no va ser precisament poc valuós, les seves paraules van ser gairebé un presagi: el Regne Unit va suspendre oficialment el patró or -més per realitat econòmica que per voluntat política- al setembre de 1931, va aplicar un impost a les importacions a finals d’aquell mateix any i a la Conferència d’Ottawa de 1932 es recolliria part dels seus plantejaments proteccionistes per al conjunt de l’Imperi Britànic respecte els territoris que no estaven sota el paraigües de la Commonwealth.

El testimoni del pare de la macroeconomia moderna resulta útil per aquells que encara no vulguin abdicar d’un programa econòmic favorable al treball en una Europa que sembla haver decretat la incompatibilitat de majors graus d’integració econòmica amb els preceptes més bàsics del keynesianisme. Però sobretot representa un bon toc d’atenció als que imposen un règim d’incompatibilitats entre la no-adhesió incondicional a la globalització en la seva particular, segons TIME, “batalla” i la defensa d’una agenda de progrés.

Bibliografia

ROBERT SKIDELSKY, 2009. El regreso de Keynes. Editorial Crítica, 213-216.

BENN STEIL, 2016. La batalla de Bretton Woods. Ediciones Deusto: 130.

JOHN M. KEYNES, 1934. La autosuficiencia nacional. El Trimestre Económico, Vol 1, No.2, pp 179-189. Fondo de Cultura Económica.

JOHN M. KEYNES, 1931 Mitigación por medio de arancel. Present a “Ensayos de persuasión” [1988] (traducció de Jordi Pascual). Editorial Crítica, 237-248.