Govern de coalició i colpisme dretà

Javier Segura

Professor d'Història

El govern que acaba de conformar-se a Espanya, fruit de l'acord PSOE-Unides Podem, no sols és el primer govern de coalició de la història democràtica espanyola des de la Transició, sinó també, atenent el seu programa, el més progressista.

Podia haver-se aconseguit en el 2016. Les xifres donaven, com es va demostrar en la moció de censura que el 2018 va fer president del Govern Pedro Sánchez, però la balança electoral, no. L'equilibri relatiu entre els 85 diputats del PSOE i els 71 de Podemos i les seues confluències comprometia un clar lideratge del PSOE, al cap i a la fi hereu del model bipartidista, en un govern de coalició. Pedro Sánchez va optar llavors pel pacte amb Cs, que era l'acord desitjat per l'establishment i per gran part de la baronia del PSOE i, per tant, difícilment acceptable per Podemos, una formació gestada en les inquietuds del 15M.

Després de les eleccions generals de l'Abril passat, amb Cs alineat amb el PP i Vox en el “trifatxet”, Pedro Sánchez, ja amb una majoria de 123 diputats, va amagar amb la coalició amb Unides Podem, però la seua aposta real va ser la d'un govern monocolor o, en tot cas, amb independents afins a la formació morada. Després, en la campanya prèvia a la cita electoral del 10 de Novembre, es va posicionar obertament per la restauració de l'hegemonia del PSOE en l'espai progressista. Les urnes els van fer fracassar en l'intent i van confirmar, sembla que de manera irreversible, la crisi de representativitat del bipartidisme. En el camí, l'extrema dreta fascio-catòlica que Vox representa, oberta però no únicament, ha acabat per normalitzar en les institucions públiques el seu discurs fòbic i tòxic.

Després dels resultats electorals de Novembre, marcats per la irrupció de Vox i el paral·lel enfonsament de Cs, el PSOE de Pedro Sánchez, amb una posició revalidada en la correlació de forces respecte Unides Podem, va acabar per assumir el repte polític de forjar la confluència progressista, àmpliament demandada en els últims anys per una gran majoria social, i articular entorn d'ella els suports parlamentaris necessaris perquè tirar endavant. Perquè així fora, Pablo Iglesias, sens dubte, ha suat la samarreta, mantenint-se ferm contra vent i marea, i el grup confederal d'Unides Podem ha treballat com un autèntic representant dels qui el van votar. És de pura justícia reconèixer-ho.

Un procés de 4 anys, que ha desembocat en la formació d'un govern, el programa del qual està en clara sintonia amb la Carta Social Europea, l'eina més avançada de reconeixement dels drets socials a Europa des dels anys 70, i els objectius de l'Agenda 2030, aprovats per l'ONU en el 2015. Dins d'aquest marc global, aquest programa constitueix un autèntic projecte nacional de reconstrucció democràtica, social i territorial que arreplega l'ímpetu constituent dels grans moviments socials de la dècada (15M, procès sobiranista català, feminisme, ecologisme, pensionistes, memòria històrica…) i de les forces progressistes, després de quasi una dècada de polítiques públiques antisocials i recentralitzadores, que els governs del PP, amb Mariano Rajoy al capdavant, van imposar al conjunt de la ciutadania. És un programa, en definitiva, que reafirma l'Estat social i democràtic de Dret, invocat en l'article 1 de la Constitució espanyola, enfront de l'Estat neoliberal i unitari, el vertader règim contra-constituent que defensa l'actual dreta del PP, Vox i Cs, que es defineix com a “constitucionalista” sense ni tan sols ser constitucional.

S'anuncia, per tant, un nou cicle polític amb el focus posat en els grans desafiaments de present i de futur de la societat espanyola, que, en gran part, són també els del món global: la recuperació democràtica, la reducció/superació de les desigualtats socials i de gènere, la transició ecològica, el reequilibri territorial camp-ciutat i, en el marc del reconeixement dels drets nacionals interns, la regulació/resolució del conflicte polític català. Cal tenir en compte, no obstant això, que aquest nou cicle polític no podrà considerar-se realment obert mentre seguisquen en vigor els pressupostos de l'anterior etapa de govern del Partit Popular, els de l'austeritat i les retallades, i no s'aproven en seu parlamentària els del recentment constituït Govern de coalició. Assenyalar, referent a això, que el que fa que la política institucional siga cara o barata per a la ciutadania no és l'organigrama del nou govern, amb 4 vicepresidències i 18 ministeris, que cal entendre en el context de les seues prioritats polítiques, sinó que les polítiques públiques responguen o no a les necessitats de les majories socials.

De l'anunci del nou cicle, que ja ha tingut un clar signe de concreció en la mesura adoptada per l'Executiu de revaloritzar les pensions respecte l'IPC, a la seua plasmació real en els comptes de l'Estat, hi ha un tros. I aquest tros és el que les tres dretes, PP, Vox i el que queda de Cs, delegats naturals de les xarxes de poder que conceben el públic com un mas al seu servei, pretenen dinamitar, intentant, segons els seus propis portaveus, que la legislatura dure el menys possible. En altres paraules, fent el possible perquè el programa de govern no es traduïsca en uns pressupostos socials que contemplen una distribució més justa de la riquesa, posen fi a la cultura pressupostària neoliberal i tinguen continuïtat al llarg de la legislatura. Aquest és el nus gordià que està en el fons de la seua estratègia d'assetjament i enderrocament.

Aquesta estratègia, que gaudeix de poderosos ancoratges en el front mediàtic, el de les clavegueres policials, encara actives, i el judicial, es va posar clarament de manifest ja des dels moments previs a la sessió d'investidura de Pedro Sánchez, quan la Junta Electoral Central, atribuint-se competències que no li corresponen, va dictaminar que Oriol Junqueras no podia ser eurodiputat, en contra de la sentència europea que va establir la seua immunitat abans de ser condemnat pel procès, i va acordar retirar a Quim Torra la seua credencial de diputat autonòmic català, és a dir, destituir-ho de facto com a president de la Generalitat. Una maniobra, encara pendent d'execució en el Tribunal Suprem en el cas de Quim Torra, clarament orientada a deixar la Generalitat sense govern i, per tant, avortar la taula de diàleg bilateral Govern d'Espanya-Generalitat de Catalunya, forçar noves eleccions a Catalunya i situar Esquerra Republicana de Catalunya, l'abstenció de la qual ha sigut decisiva en la investidura de Pedro Sánchez, en una situació difícil de cara a l'esmentat escenari electoral. És evident que la frase de Gabriel Rufián en el debat d'investidura “Sense taula no hi ha legislatura” no era en absolut gratuïta.

No és aliè a aquesta ofensiva l'assetjament que Tomás Guitarte, representant de Teruel existe, va patir en la sessió d'investidura per secundar amb el seu vot a Pedro Sánchez, ni la tan gràfica com grollera apel·lació d'Inés Arrimadas, lideresa de Cs, a algun “valent” que trencara la disciplina de vot socialista, és a dir, al “tamayazo”, durant la seua intervenció en aquesta sessió. Les pressions existeixen i resulta difícil creure que la dreta no estiga disposada a aprofitar el mínim avantatge de dos diputats que disposa l'actual govern per a intentar el cop parlamentari. (1)

Tant la intervenció de la Junta Electoral Central com les pressions a diputats que es van fer palpables en la sessió d'investidura són signes que evidencien el que pretén fer la dreta en la present legislatura: trencar la majoria parlamentària, sense renunciar al joc brut, i mantenir actiu, en paral·lel, el contra-govern dels jutges. És per això que el Partit Popular manté bloquejada, avui dia, la renovació del Consell General del Poder Judicial (2) i del Tribunal Constitucional, amb una majoria de jutges conservadors. Cal ressaltar ací que, durant l'etapa de govern de Mariano Rajoy, aquest contra-poder va suposar una evolució retrictiva general dels drets i llibertats i va donar lloc a una sentència, la del procés català, que va construir un relat judicial pensat per a fer encaixar el moviment sobiranista català, eminentment pacífic, en el delicte de sedició, associant-lo a un cop d'Estat. És aquest context el que explica el nomenament de Dolores Delgado com a Fiscal General de l'Estat, un nomenament legal i legítim, necessàriament transitori en el camí cap al reequilibri judicial i la renovació que el poder judicial requereix com a organisme independent de l'Estat. No és aquest nomenament el que posa en dubte l'Estat de Dret, com diuen alguns. És, per contra, la pretensió de la dreta d'instrumentalitzar els tribunals de justícia per a posar fre a l'acció de govern, és a dir, de situar al poder judicial per damunt del Parlament, la seu de la sobirania popular, la qual cosa suposa, en la pràctica, la negació mateixa de l'Estat de Dret que la pròpia dreta diu defensar.

En resum: un nou cicle polític que requereix una concreció pressupostària i una dreta disposada a sembrar de mines el trajecte sense reparar en mitjans, en nom del seu particular projecte de reconquesta per la via judicial. Cal definir-ho com a colpisme. No és una estratègia exclusiva d'Espanya. És, ni més ni menys, la via llatinoamericana per derrocar governs progressistes, com el de Lula al Brasil.

Com que es tracta d'una estratègia centrada en la reconquesta del poder i, per tant, sense respostes pels problemes de la ciutadania, disposa de l'arsenal ideològic a mesura: mentides, tergiversacions, insults, desqualificacions gratuïtes, agitació de fantasmes com “el separatisme” o “el comunisme”… Curiosament, els mateixos fantasmes que van servir de cobertura ideològica a terratinents, banquers, jerarquia catòlica, oficials reaccionaris i grups ultradretans per a la conspiració que, ordida des del primer minut de camí de la Segona República espanyola, va desembocar en el cop militar que va donar origen a la Guerra civil. Sembla que hi ha vells mantres que sobreviuen a la successió de generacions, juntament amb uns altres més recents, com el del “tot és ETA”.

I és que, el propi de la dreta és l'exercici del poder, el qual consideren legítim només si governen ells, i immoral quan els vots no li atorguen la victòria. Ho tapen amb una idea d'Espanya que invoquen en abstracte, quan, en realitat, és l'Espanya dels grans patrimonis que prefereixen mantenir privilegis fiscals que contribuir al bé comú. És a la qual serveixen i, precisament per això, intenten traslladar al conjunt de la societat que la identificació de la democràcia amb els drets de ciutadania constitueix una amenaça. Per tot això reconforta que hi haja persones de dretes com Aitor Esteban, líder del PNB, i no per haver votat a favor del nou govern, sinó per la seua clara consciència democràtica.

En aquestes circumstàncies, el pitjor que es pot fer des del progressisme és recular. La història demostra que quan es recula la reacció es puja a dalt. Per tot això m'apunte, des d'una perspectiva sempre crítica, al “Sí que es pot”.

....

(1) En aquest sentit, no és fútil preguntar-se si els vots contraris a la investidura de Pedro Sánchez de José María Mazón, representant del Partit Regionalista de Cantàbria i d'Ana Oramas, en contra dels acords pel seu propi partit, Coalició Canària, fruit d'un canvi de posició adoptats in extremis, constitueixen realment un assumpte de consciència.

(2) Cal assenyalar que el CGPJ, nomenat quan Ruiz Gallardón era el ministre de Justícia, ha nomenat o convocat, estant en funcions, les places de 45 presidents de tribunals i magistrats del Tribunal Suprem que havia d'haver nomenat el pròxim consell, afins al president Carlos Lesmes i als vocals nomenats afins al PP. Les coses no són casuals.