El gran somni africà

Ignacio Ramonet

Director de Le Monde Diplomatique en español

Amb l'arribada de l'estiu, tornem a assistir als repetits i de vegades tràgics assalts contra les tanques amb ganivetes de Melilla, duts a terme -amb sofisticades tècniques i estratagemes de setge medieval- per disciplinades columnes de joves subsaharians. En altres zones (Canàries, l'illa italiana de Lampedusa, les costes de Sicília, de Grècia, de Xipre, de Malta i l'illa francesa de Mayotte, prop de Madagascar), els "invasors" arriben gairebé sempre a les platges de nit - quan no naufraguen-, en silencioses embarcacions, com en altre temps ho feien sense dubte víkings, normands o sarraïns.

A Europa i en altres parts del món ric, molts (entre ells el president nord-americà Donald Trump) tendeixen a considerar aquests "assaltants" com a agressors, delinqüents i fins i tot com a criminals. L'extrema dreta europea reclama més mà dura per repel·lir els intrusos, menys miraments, i l'adopció urgent de mesures més radicals. Més vigilància, més policia, més exèrcit, més expulsions ... I no sempre es pregunta: per quins motius estan disposades aquestes persones a córrer tants riscos per, en definitiva, posar, per un preu vil, al servei del nostre confort i el nostre alt nivell de vida, la seva força de treball?

L'Àfrica Subsahariana és una de les regions més empobrides del planeta.

Amb una pobresa extrema que s'explica per diversos factors. En primer lloc: la tracta d'esclaus, crim i genocidi que va buidar durant segles el subcontinent de milions dels seus homes i dones més joves, sans i fornits, obligant comunitats senceres a viure d'amagat i aïllades en les profunditats de la jungla, sense cap contacte amb els progressos de la tècnica i de la ciència.

Rememorar també que l'Àfrica ha estat, fins fa tot just uns decennis, terra de colonització. D'una colonització imposada per les potències europees a sang i foc, a base de guerres, exterminis i deportacions. Tots els poders locals que van gosar oposar-se i resistir als conqueridors -portuguesos, holandesos, britànics, francesos, alemanys, italians o espanyols- van ser aixafats.

En l'aspecte econòmic, les potències colonials van establir, de manera autoritària, una economia fundada en l'exportació de matèries primeres cap a la "metròpoli" i en el consum obligatori de productes manufacturats produïts a Europa. D'aquesta manera, Àfrica va perdre en els dos taulers. I aquella doble explotació, per l'essencial, no s'ha modificat.

Per exemple, Costa d'Ivori, primer productor mundial de cacau (el 40% del volum mundial) mai ha pogut desenvolupar una indústria xocolatera exportadora. El mateix es pot afirmar de Mali o Níger, dos dels principals productors de cotó, que s'han trobat en la impossibilitat de muntar una veritable indústria tèxtil. I això perquè, en general, les excessives tarifes duaneres imposades pels països importadors rics als eventuals productes elaborats al Sud arruïnen tota possible competència amb els productes fabricats al Nord.

Els països desenvolupats volen conservar l'exclusivitat de la transformació de les matèries primeres, o, en el marc de la globalització liberal, accepten deslocalitzar les seves fàbriques cap a la Xina o Bangla Desh, on la mà d'obra és hàbil, dòcil i sobretot barata, però no estan en absolut disposades a invertir a l'Àfrica, ni a desenvolupar en aquest continent un sector industrial important.

La divisió internacional del treball, efectuada en favor dels interessos dels països del Nord, atribueix a l'Àfrica un paper subaltern, marginal, la qual cosa impedeix a aquest continent entrar en l'espiral virtuosa del desenvolupament.

Les fabuloses riqueses mineres i forestals del continent africà són venudes a preus de saldo, per al major enriquiment de les empreses importadores i transformadores del Nord. D'aquesta manera, no es creen llocs de treball ni tan sols en les indústries agroalimentàries, que és el sector bàsic a partir del qual es pot edificar un veritable desenvolupament agrícola, i més tard industrial. Per això també, Àfrica és l'últim continent que encara coneix amb regularitat crisis alimentàries i fins i tot fams.

Aquesta regió del món, tan sovint qualificada pels mitjans dominants del Nord de "subdesenvolupada", "violenta", "caòtica" i "infernal", no hauria conegut tal inestabilitat política - cops d'Estat militars, insurreccions, massacres, genocidis, guerres civils, terrorisme yihadista-, si els països rics del Nord (començant per les antigues potències colonials) li haguessin ofert possibilitats de desenvolupament reals en lloc de seguir explotant. La pobresa creixent s'ha convertit en causa de desordre polític, de corrupció, de nepotisme i d'inestabilitat crònica. I aquesta mateixa inestabilitat desanima els inversors, tant locals com internacionals. Amb la qual cosa es tanca el cercle viciós del laberint de la pobresa.

Tot això explica per què avui un (o una) jove del sud del Sàhara, en plena salut i sovint amb bona formació educativa, no desitja seguir vivint en el que és el calabós del món. Desenes de milers, en aquest moment, estan marxant cap als guals que condueixen a Europa, amb l'esperança de poder viure, per fi, una vida normal. I potser també amb la reivindicació inconscient que alguna cosa els devem de la nostra riquesa actual.

Això és només el començament, i no se sap quin tipus de murs caldrà construir per descoratjar el flux. Perquè el Banc Mundial acaba d'advertir que la bomba demogràfica ja ha esclatat, i que ja hi ha als països pobres uns 2.500 milions de joves menors de 22 anys que no troben feina als seus països. I l'única perspectiva és córrer a l'assalt de les muralles d'Europa ...

Per a alguns països africans del Sahel, que es troben entre els estats més pobres del món, com Mali, Burkina Faso, Níger i Txad, el cotó, "or blanc", representa entre un 30% i un 40% del valor de les seves exportacions. És, per tant, un producte vital del que, en aquests estats, viuen directament tres milions d'agricultors i indirectament més de quinze milions de persones ... "El cotó està lligat a la història de l'Àfrica i a la penosa història de l'esclavitud -diu Aminata Traoré, exministra de Cultura de Mali-, però avui volem que ens ajudi a alliberar-nos i no que ens esclavitzi de nou ".

Aquests països pobres, en els últims decennis, s'han sacrificat altres infraestructures i han fet esforços considerables (construcció d'embassaments, canals de reg) per augmentar les superfícies dedicades al cultiu del cotó. I avui es troben en una situació dramàtica perquè, tot i el baixíssim cost d'una producció realitzada per camperols pobres, el cotó africà es ven malament a l'exportació i resulta més car que el que produeixen alguns països rics com els Estats Units, que controla el 30% de les exportacions mundials de la fibra blanca.

Com és possible que el cotó produït a preu d'or a Amèrica del Nord resulti més barat que el que es conrea a cost infrahumà a l'Àfrica? Senzillament perquè Washington aboca als seus productors de cotó unes subvencions anuals d'uns 3.000 milions de dòlars ... Per això el cotó nord-americà es pot vendre al mercat internacional a un preu inferior al del seu cost i fins i tot més baix que el preu de l' "or blanc" africà.

Conseqüència: si aquestes subvencions es mantenen, es produirà una catàstrofe econòmica de gran envergadura en aquests països africans del Sahel que ja es troben entre els menys avançats del planeta. Milions d'agricultors seguiran abandonant el camp per anar a enrolar-se en els exèrcits gihadistes que controlen gran part del Sahel; o aniran a amuntegar-se en els barris de barraques de les perifèries urbanes des d'on la misèria i la fam empenyeran als més atrevits a tractar d'emigrar a Europa. A bord de piragües fins a les Canàries, o travessant el desert del Sàhara fins a Líbia intentant després creuar a Itàlia.

Del cotó a la pastera només hi ha un pas. I encara que sembli que una cosa no té a veure amb l'altra, els països de la Unió Europea, i entre aquests els més exposats a l'entrada dels immigrants clandestins subsaharians, haurien d'insistir perquè se suprimeixin les subvencions a les exportacions agrícoles, i en particular a les del cotó, que només beneficien a uns milers d'agricultors nord-americans mentre arruïnen a milions d'africans.

Recordem que l'activitat principal, a escala planetària, segueix essent l'agricultura. De tots els pagesos del món, tot just uns 30 milions disposen d'un tractor, 250 milions treballen amb instruments de tracció animal i 1.300 milions fan servir eines manuals ... Aquesta és la dramàtica realitat de l'agricultura d'avui.

Al juny de 2005, per tractar la situació d'Àfrica i com a coartada en direcció a l'opinió pública mundial, els caps d'Estat del G-8 van convidar els presidents de Sud-àfrica, Algèria, Etiòpia, Ghana, Senegal i Tanzània, a més de Kofi Annan, aleshores secretari general de l'Organització de les Nacions Unides (ONU). La idea de Tony Blair, primer ministre britànic en aquell moment i que presidia aquest G-8, era reduir el deute extern dels països intermediaris, després d'haver reduït la de tretze països pobres de l'Àfrica. També proposava augmentar els ajuts públics al desenvolupament (APD) uns 25.000 milions de dòlars per any durant un lustre fins arribar al 0,75% del producte nacional brut (PNB). El president nord-americà George W. Bush es va oposar a això sota el pretext que l'Àfrica no seria capaç d'absorbir tal quantitat de capitals ... No obstant això, l'ajut proposat per Tony Blair era inferior al que estava costant llavors la guerra de l'Iraq. Altres observadors van recordar que els Estats Units van consentir consagrar, després de la Segona Guerra Mundial, no el 0,75% del seu PNB, sinó l'1% durant quatre anys per ajudar a reconstruir Europa amb el Pla Marshall ...

Si de veritat volguessin ajudar l'Àfrica, els països rics haurien de prendre, amb urgència, cinc senzilles mesures:

- Primera, suprimir definitivament el deute extern africà (per cada dòlar prestat, Àfrica ja ha tornat 1,3 dòlars només en interessos).

- Segona, suprimir les subvencions a les exportacions agrícoles que inunden, a preus de saldo, els mercats dels països en desenvolupament i destrueixen l'agricultura local.

- Tercera, obrir els mercats agrícoles d'Amèrica del Nord, de la Unió Europea i del Japó als productes africans.

- Quarta, acceptar que els països africans estableixin una política proteccionista en favor de les seves produccions locals tant agrícoles com industrials, sense que el Fons Monetari Internacional (FMI) o el Banc Mundial els sancioni.

- I cinquena, reorientar la investigació farmacèutica per curar les epidèmies endèmiques d'Àfrica (quan avui, el 90% de la investigació farmacèutica està orientada a millorar la vida del 10% de la població rica mundial).

Els recursos abunden i hi ha solucions per eradicar la pobresa a l'Àfrica i a la resta del planeta; falta voluntat política.

Quan s'acabarà d'admetre que suprimint la pobresa i les injustícies, se suprimeixen les principals causes del terrorisme al món?