L’hora de ser valentes

Noe Ayguasenosa i Soro, diplomada en Cultura de Pau. Va ser impulsora de la Unitat de Mediació de Mossos d’Esquadra

Gorka Espiau Idoia, ex-portaveu d’Elkarri (moviment social pel diàleg i l'acord al País Basc) i ex-Senior Fellow de l'Institut per la Pau dels Estats Units

En moments convulsos d’injustícia, d’emocions intenses, contradiccions i dolors, quan la ràbia brolla, és aleshores quan cal aturar-se. I ser més valentes que mai, per defensar la sortida al conflicte i la no violència. Aturar-se, mirar amb la perspectiva suficient, i projectar quin és l’objectiu a assolir i amb quins costos. Venim d’una setmana dura. El punt de partida ha de ser necessàriament l’acceptació de que tenim una escalada de conflicte, una situació molt greu i la voluntat de posar-hi remei.

Aquí uns punts que poden semblar obvis, però que resulten necessaris per sortir de l’atzucac:

Intel·ligència col·lectiva per sortir d’aquesta situació. Cal no accentuar l’escalada del conflicte i posar les bases per a la seva resolució. Tot això amb molta cura, recuperant el sentit de les paraules, dotant-les de significat amb accions i coherències individuals i col·lectives.

Diàleg i escolta. Quan parlem de diàleg no parlem només de diàleg entre Estat i Catalunya, parlem d'escolta activa, de diàleg social i comunitari, familiar, interpersonal, etc. Cal treballar en tots els nivells. Assumir el diàleg com a mitjà per a la resolució passa per refermar la via de la no violència, asserenar-nos i amb la màxima contundència instar i reivindicar aquesta via. La pràctica del diàleg no fa perdre contundència reivindicativa, no té cap connotació conformista ni de resignació, el diàleg mai no para l’altra galta. Caldrà tenir molt present que existiran i s’hauran de combatre prejudicis que pretenen desacreditar el parlar. No és fàcil, no cal ingenuïtat, però quantes més veus i ànimes estiguem aplicant-lo, més difícil serà mantenir l’immobilisme dels que no volen aplicar-ho. Que altres no vulguin no desacredita la via dialogada.

Defensa de drets i llibertats. Contundència en la reivindicació de la sortida política a un conflicte polític. Contundència a l’hora de lluitar contra l’aberració que suposa a nivell democràtic la gestió judicial del procés. En aquest sentit es farà indispensable la reparació dels danys causats i la recerca de fórmules per a que els presos polítics recuperin la llibertat i puguin exercir diàleg des de la seva posició de líders socials i polítics.

No violència. La via pacífica radical ha de ser un límit, amb convenciment ètic i determinació estratègica. És eficaç lluitar contra les injustícies amb contundència des de la no violència radical. En aquest nostre conflicte coexisteixen diferents violències amb les seves respectives quotes de responsabilitat. Tenim violència estructural institucional, cultural, sistèmica, violència contra les persones, violència contra les coses... Davant d’aquest ventall de naturaleses violentes només aconseguirem una legitimació del marc no violent si tractem totes les violències amb igualtat pel que fa a la intensitat amb la que les rebutgem.

Hi ha el perill de frivolitzar qualsevol tipus de violència i reduir-la a la caricatura, o optar per la legitimació argumentant que les altres vies no han funcionat. Condemnem les violències: TOTES LES VIOLÈNCIES. La violència que suposa la vulneració de drets i llibertats, la violència urbana de grups de ciutadans, la violència policial. Totes.

Comunicació no violenta. Ajudarà a poder atansar-nos a un clima social afavoridor del diàleg un ús del llenguatge que bandegi una projecció social dicotòmica, que defugi dels bàndols, de la identificació de l’enemic. No hem de menystenir l’efecte del llenguatge violent i excloent com a promotor de la violència. Conseqüentment és absolutament necessària l’aportació de matisos i la creació de punts de trobada a partir de la reflexió i la cura.

Contundència, en la reivindicació de la sortida política a un conflicte polític. Contundència a l’hora de lluitar contra l’aberració que suposa a nivell democràtic la gestió judicial del procés.

Entenent que no vol dir acceptant, les causes de les diferents violències, el nostre posicionament clar i ferm és el rebuig de totes i cadascuna de les violències.

De l’estat, provocant que cada vegada siguin més persones que demandin el canvi de model, de paradigma, amb la màxima unitat de la radicalitat democràtica, tant és quin model territorial o configuració de país tenim. I el màxim d’unitat de les forces polítiques que opten per desencallar el conflicte per la via de la no violència. La solidaritat entre pobles i ciutadania, sense exclusions, amb la mirada ampla.

Discrepància. Educar i actuar en la discrepància. Cal no perdre de vista que els posicionaments polítics dels adversaris són legítims, i interioritzar com deia Albert Camus, la possibilitat que l’adversari tingui raó, part de raó.

Humanitat i empatia. Defugir les posicions nosaltres / ells i lluitar contra la deshumanització de l’adversari. Comprendre que en tot aquest procés hi ha molt dolor i patiment de persones molt diverses, tant diverses com la societat. Saber reconèixer el dolor dels altres, i cercar solucions plegades.

Política. És l’hora de la política en majúscules, la que té un imperatiu de transformar la vida de la gent, la que resol conflictes i no en crea ni els accentua. Política a l’alçada de les circumstàncies sense partidismes ni electoralisme, que denunciï i fugi de la judicialització de la política i posi límits clars a la vulneració de drets i llibertats.

Democràcia. Democràcia també amb majúscules. La defensa de postulats democràtics sense cap mena de matís ni concessió, democràcia entesa en sentit ampli, on es contempli la dissidència, la mobilització, la discrepància, i l’exercici de drets i llibertats. Un sistema polític democràtic sa és aquell que admet al seu si postulats de canvi del sistema. Sinó no és completament democràtic.

Responsabilitat. La responsabilitat política va molt més enllà de les responsabilitats dels representants polítics. Hi ha capacitat d’influència individual i col·lectiva en diferents àmbits de la societat, cadascú a la seva mesura i en els seus respectius entorns (quotidià, col·lectiu, familiar, professional, activista,...) hi té una responsabilitat.

Oportunitat, cal potenciar l’oportunitat que suposa un moviment reivindicatiu tant multitudinari en l’aposta de la no violència, a nivell teòric, de relat i pràctic. Més enllà d’opinions i posicionaments, s’ha en posar en valor l’aposta sostinguda per la via pacífica com a mitjà de reivindicació, fins el punt que és un dels trets d’identitat del moviment. Hi ha més conflictes. Tenir la referència d’un model reivindicatiu pacífic és una oportunitat d’estendre aquesta cultura a la nostra societat.

Mobilització i lluita. Mobilització i més mobilització, per a reclamar cada un d’aquests punts essencials per a la convivència, i per a qualsevol forma de societat.

La situació de clara vulneració de drets provoca que cada vegada siguin més persones que demandin el canvi de model, de paradigma i si és possible amb la màxima unitat de la radicalitat democràtica. S’entreveu un augment de la solidaritat entre pobles i ciutadania, sense exclusions, amb la mirada ampla, fet que deixa lloc a la esperança.

És possible sortir reforçats com a societat a conseqüència de l’afrontament d’aquest conflicte i de les seves conseqüències. És possible si cerquem els punts de trobada. Tenim la intuïció que som moltes, la majoria potser, que en tenim el convenciment i la determinació de posar-nos-hi cadascú en la seva parcel·la de responsabilitat i capgirar la situació, sense renuncies d’allò essencial. Ens hi posem? Comencem per parlar i escoltar molt, especialment a aquelles persones que pensen diferent, cuidem-nos al marge del que pensem, fixem-nos en el que compartim, en com utilitzem les paraules, a qui responsabilitzem, i en quina part nosaltres podem canviar. Ja serà molt per començar.