Les coses de menjar i el 155

Fernando López Agudín. Periodista i analista polític

“Amb les coses del menjar no es juga”. A manera d'argumentació, amb aquesta sòlida afirmació, tancava Pepote de la Borbolla aquell debat sobre la integració d'Espanya a l'OTAN, durant el XXX Congrés del Partido Socialista Obrero Español, celebrat un 16 de desembre de 1984. Cansat del mirall dialèctic que li mostrava García Santesmases, defensor del 'No' a l'OTAN que el PSOE havia defensat fins aleshores, va decidir trossejar-ho en mil trossos amb aquesta reflexió alimentària destinada a tapar la incomoditat del grup dirigent de Suresnes, agafat in fraganti per aquests compromisos tèrbols d'una transició que encara guarda una cara oculta de la lluna encara no desvetllada. Dit i fet. N'hi havia prou amb veure el nodrit parc de cotxes oficials que esperaven als delegats per comprendre com l'avui assessor de Susana Díaz havia donat amb la clau per passar de l'eslògan “OTAN, d'entrada no”, a , “OTAN, d'entrada sí”.

Comparat amb les coses del menjar, la cosa del 155 és una 'xorrada'. Amb aquesta fina anàlisi no són pocs a l'esquerra els que tracten avui, inútilment, de fugir d'una realitat catalana que els sobrepassa. La nostra identitat és la classe, no la nació i, per tant, ja n'hi ha prou de perdre el temps que necessitem per atendre les demandes socials. Com si els interessos populars fossin aliens a la retallada de drets democràtics, a l'empresonament de diversos dirigents polítics, a la suspensió de l'actual Estat de les Autonomies i, sobretot, a la cada vegada més propera i probable perspectiva d'il·legalització de partits. Mentre la involució preconstitucional avança amb botes de set llegües, el llegat gastronòmic-intel·lectual de Pepote es fa evident, tant a dins com fora del PSOE, en la mateixa proporció que els sondejos indiquen que uns baixen i uns altres no pugen.

Quatre ministres es lliuraran de prestar declaració al Congrés per les coses del menjar de Sánchez. Soraya Sáenz de Santamaría, Zoido, Dastis i Montoro no hauran de donar explicacions sobre el conflicte català, perquè els de Ferraz abandonen per un instant la soga del 135 amb la qual van penjar des de fa cinc anys a les classes mitjanes i treballadores. Són també les coses del menjar, les que aconsellen a Podemos Euskadi restringir el dret a decidir, limitat a les qüestions socials, com si les territorials no fossin ja una demanda d'aquesta societat i haguessin d'esperar el vistiplau del socialisme basc. Alguna cosa anàloga succeeix amb la crisi dels morats a Navarra. Sorprèn, perquè el que pot ser una realitat a Espanya, on el moviment nacional espanyol arrasa, no pot ser-ho de cap manera a la comunitat basca o navarresa, ni tampoc a Catalunya, on els Comuns preconitzen l'única via per resoldre l'encaix català a l'Estat espanyol, el referèndum pactat.

No hi ha res més rendible per a la dreta que les coses del menjar. Quan Rajoy adverteix sobre els efectes econòmics potencials del problema català, ajudat oportunament pel Fons Monetari Internacional, s'afegeix a l'agitprop sobre les coses del menjar de l'esquerra que fuig de Catalunya. Per al PP, sostingut avui a la Moncloa per l'angoixa i incertesa dels més de nou milions de pensionistes, aquesta fal·làcia progressista de contraposar l'economia a la política, ve com a anell al dit brut dels populars. La denúncia del 135, que perjudica a les dretes, perd tota la seva virtualitat perquè les coses del menjar atribueixen al problema català el que és responsabilitat fonamental de la política neoliberal. Negoci rodó per a les dues R de la dreta, els beneficis del 155 sense els perjudicis del 135.

Des de les pitjors consignes de la III Internacional, classe contra classe, res més lesiu que la consigna de les coses del menjar. Aquella política, basada fonamentalment en la lluita de classes, sense atendre a altres contradiccions en primer pla com la democràtica, torna avui de la mà dels qui consideren que no hi ha avui a Espanya més problema essencial que la qüestió social. Sabem el preu que es va pagar per aquella política de la III Internacional, l'ascens del nacional-socialisme alemany, i ignorem el que caldrà pagar per la política de les coses del menjar. Però els indicis són, sobretot en una societat com l'espanyola, bastant inquietants. Ni tan sols les coses del menjar van a satisfer la seva gana electoral. Si persisteixen en aquest camí, el sondejos que avui són pitjors que els de ahir, seran millors que els de demà.

I és que amb les coses del menjar, l'esquerra s'amputa una cama. La mobilització democràtica se sosté sobre dues fermes potes. La del 15-M i la descentralitzadora. Pretendre caminar només amb la primera és quedar-se coix i, per tant, bastant procliu a una caiguda. Sense ambdues, no pot hi haver resposta social o territorial cap mena. No és un pronòstic l'avanç de la involució cap a un Estat autoritari, que preconitza tota la dreta, és una lamentable realitat. Tanta que fins i tot Albert Rivera es permet el luxe de plantejar sense complexos, com diria Aznar, un típic pensament joseantoniano, en afirmar que ja no existeix ni la dreta, ni l'esquerra. No és així pel que es refereix a la dreta, interessada sempre com Satanàs a negar la seva existència, però algunes vegades el que sembla no existir és l'esquerra.