La metàfora Pasqua

Ignacio Ramonet

Director de Le Monde diplomatique en español

La Conferència de les Parts a la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP23) es va dur a terme a Bonn (Alemanya), del 6 al 17 de novembre passat. Va rebre a més de 25.000 participants, incloses delegacions nacionals, a representants d'unes cinc-centes ONG i a més de mil periodistes.

Dos temes van influir de manera determinant en el desenvolupament de la COP23: la sortida dels Estats Units de l'Acord de París (COP21) i una major incidència de fenòmens potencialment associats al canvi climàtic a molts llocs del planeta. Que Fiji –Estat arxipèlag amenaçat de desaparició per la pujada del nivell del mar– hagi presidit la COP23, essent un conjunt d'illes supervulnerable que acaba d'enfrontar-se, fa només uns mesos, al cicló més potent registrat i amb un programa molt ambiciós de desplegament d'energies renovables, posa al centre del debat els impactes, l'adaptació i la mitigació des del món en desenvolupament, deixant en evidència l'Administració de Trump, que ha convertit el seu país en l'únic membre que no formarà part de l'Acord de París a partir del 2020.

Un sentit d'urgència i l'equitat com a aspectes centrals del debat van marcar l'entorn en què es va moure aquesta COP23.

La cimera va concloure amb un balanç paupèrrim, gairebé sense progressos, i amb l'únic consol que la comunitat internacional segueix unida en la lluita contra l'escalfament global malgrat la deserció de l'Administració nord-americana per decisió del president Donald Trump. A més, a l'agost passat, Washington va anunciar que retiraria tots els fons del Panell Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC per les seves sigles en anglès), l'òrgan de l'Organització de les Nacions Unides encarregat d'investigar el canvi climàtic.

Les gairebé dues-centes delegacions presents a l'antiga capital de la República Federal Alemanya no van aconseguir ni tan sols posar-se d'acord sobre els mecanismes tècnics que permetran engegar l'acord subscrit fa dos anys a París a la COP21. Va ser una cimera decebedora. Ara, el pes recau sobre la propera cimera, que se celebrarà, al desembre de 2018, a la ciutat polonesa de Katowice, situada a l'epicentre d'una gran conca carbonífera…

La cimera de Bonn va ser també decebedora perquè la major part dels assumptes han estat, senzillament, ajornats. A pesar que un nombre creixent de successos catastròfics ens recorda cada dia la gravetat del problema que, en l'últim any, s'ha agreujat en haver crescut un 2% les emissions de CO2 a l'atmosfera, després de dos anys d'esperançador estancament. Les inundacions a l'Índia i a Nigèria, les sequeres a amplis territoris del planeta, els ciclons del Carib i els incendis que van tenir lloc als Estats Units i a Europa en aquest 2017, van servir de teló de fons. “El mar s'empassa llogarets, devora la costa i arruïna els cultius, va declarar Timoci Naulusala, de 12 anys, procedent de les illes Fiji, en un apassionat discurs. Les morts per fam i set, el desplaçament de persones, l'enorme tristesa pels sers estimats perduts… Potser creuen que això només afectarà els països petits. S'equivoquen”.

El gran objectiu d'aquesta cimera fallida era començar a redactar el reglament de l'Acord de París (2015), però els actors van reconèixer que caldrà una embranzida molt més gran per a que el document estigui enllestit abans de finals de 2018. L'absència de Washington als debats decisius de la cimera, suplerta en part per nombrosos representants de la societat civil nord-americana, no es va deixar sentir massa, però molts participants van acusar el cop, conscients que aquesta deserció fereix greument l'acord.

“L'acció a nivell nacional està molt lluny del que es necessita –va sintetitzar Manuel Pulgar-Vidal, de l'associació WWF–. L'abisme entre el que estem fent i el que hem de fer és gegantí”. En el mateix sentit es va pronunciar Wolfgang Jamann, de Care International: “Els acords polítics no han abordat suficientment la dura realitat climàtica a la qual ja s'enfronten milions de persones”. “Mai havia vist una COP amb una taxa d'adrenalina tan baixa”, va expressar un diplomàtic europeu en declaracions a l'agència France Presse. I també molt simptomàtic va ser el comunicat emès per la delegació espanyola: “A Bonn, s'ha continuat treballant per construir l'Acord de París i no hi ha hagut retrocés en cap dels temes tractats…”.

Els principals esculls en les negociacions, que es prolongaran l'any que ve a Katowice (Polònia), tenien a veure amb dos assumptes clau. El primer, conegut com a “Diàleg de Talanoa” (1), és la revisió dels compromisos de reducció d'emissions de CO2 que es van anunciar a París, és a dir: quins criteris s'aplicaran per a que els països ofereixin propostes més ambicioses en la perspectiva del 2020, quan s'aplicarà el nou tractat, ja que les que es troben ara sobre la taula no garanteixen l'estabilització de les temperatures globals, sinó que les impulsen més de tres graus per sobre dels valors preindustrials.

A Katowice, amb noves dades del IPCC (el grup d'experts en clima de l'ONU), es realitzarà una nova avaluació col·lectiva de com estan evolucionant l'escalfament global i les emissions de CO2 i altres gasos d'efecte hivernacle.

El segon escull va ser novament el finançament que els països industrialitzats destinaran per a que els països en desenvolupament puguin adaptar-se a l'escalfament global, ara amb l'agreujant absència dels Estats Units, la qual cosa podria obligar a les restants potències a augmentar la seva contribució (l'Administració de Trump ja ha anunciat que no abonarà la seva quota a l'anomenat Fons Verd de l'ONU). a la COP15 de Copenhaguen (2009), es va acordar que els països industrialitzats aportarien 100.000 milions de dòlars anuals a partir de l'any 2020, però els detalls de la implementació no s'han precisat.

I la urgència és enorme: “Aquest any, tres ciclons excepcionalment violents van devastar el Carib, les inundacions van destruir milers de llars i escoles en el sud d'Àsia i la sequera va portar devastació a milions de persones a l'est de l'Àfrica", va declarar Tracy Carty, cap de la delegació d'OXFAM. "Ja no estem parlant del futur. Els països i comunitats més pobres del món ja estan lluitant per les seves vides contra els desastres intensificats pel canvi climàtic”.

Per la seva banda, Jens Mattias Clausen, cap de la delegació de Greenpeace, va afegir: “Parlar no és suficient. Ens falta l'acció. Cridem a França, Alemanya, la Xina i altres grans potències a intensificar i mostrar el lideratge que diuen tenir. Aferrar-se al carbó o a l'energia nuclear i desfilar com a campions del clima mentre no es pot accelerar la transició cap a l'energia neta no és més que mala fe”.

Segons l'Agència Internacional de l'Energia (AIE), les centrals de carbó segueixen produint gairebé el 40% de l'electricitat mundial, i són un dels principals factors causants del canvi climàtic. A més, la contaminació de l'aire per la crema de carbó causa malalties respiratòries severes i molts altres efectes nocius per a la salut.

La canceller d'Equador, María Fernanda Espinosa, va destacar en la seva intervenció, en nom del Grup negociador G77+Xina (que agrupa 134 països), que es necessita avançar prioritàriament en el finançament del Fons Verd per al Clima (FVC), que permet captar recursos financers dels països desenvolupats per a que les nacions en desenvolupament més vulnerables puguin afrontar les conseqüències del canvi climàtic. El FVC espera comptar amb uns 100.000 milions de dòlars anuals a partir de 2020. Sens dubte, un dels grans reptes dels propers anys serà avançar en aquest tema.

María Fernanda Espinosa va recordar també que el planeta ja afronta les conseqüències desastroses del canvi del clima, amb greus inundacions, les glaceres que es fonen, sequeres, que a més amenacen la seguretat alimentària. I va fer una crida, així mateix, per protegir les dones, nens, nenes, migrants i refugiats, que són els més afectats pel canvi climàtic, que va qualificar com “l'amenaça global més gran d'aquest segle”.

Encara que Donald Trump ho negui, l'escalfament del sistema climàtic és una realitat inequívoca. Uns 2.500 científics internacionals, membres del Grup Intergovernamental d'Experts sobre l'Evolució del Clima (GIEEC), ho han confirmat de manera indiscutible.

La seva causa principal és l'activitat humana que produeix un augment descontrolat d'emissions de gasos, sobretot diòxid de carboni (CO2), producte del consum de combustibles fòssils: carbó, petroli, gas natural. La desforestació agreuja el problema. Perquè els arbres, les plantes i les algues dels oceans absorbeixen i neutralitzen el CO2, i produeixen oxigen; d'aquesta manera ajuden a combatre l'efecte hivernacle.

Des de la Convenció del Clima i la cimera de Rio de Janeiro en 1992, i la signatura del Protocol de Kyoto el 1997, les emissions de CO2 han progressat més que durant els decennis precedents. Si no es prenen mesures urgents, la temperatura mitjana del planeta augmentarà almenys en quatre graus. La qual cosa transformarà tota la Terra.

Els pols i les glaceres es fondran, el nivell dels oceans pujarà, les aigües inundaran els deltes i les ciutats costaneres, arxipèlags sencers seran esborrats del mapa, les sequeres s'intensificaran, la desertificació s'estendrà, els huracans, els ciclons i els tifons es multiplicaran, centenars d'espècies animals desapareixeran...

Les principals víctimes d'aquesta tragèdia climàtica seran les poblacions ja vulnerables de l'Àfrica Subsahariana, d'Àsia del Sud i del Sud-est, d'Amèrica Llatina i dels països insulars equatorials. En algunes regions, les collites podrien reduir-se en més de la meitat i el dèficit d'aigua potable agreujar-se, la qual cosa empenyerà centenars de milions de “refugiats climàtics” a buscar asil, costi el que costi, a les zones menys afectades... Les “guerres climàtiques” proliferaran.

Per evitar aquesta nefasta cascada de calamitats, la comunitat científica internacional recomana una reducció urgent del 50% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Única manera d'evitar que la situació es torni incontrolable.

D'altra banda, hem de canviar el nostre model econòmic despilfarrador que esgota els recursos del planeta. Actualment, la Terra ja és incapaç de regenerar un 30% del que cada any consumeixen els seus habitants. I, demogràficament, aquests no cessen de créixer. Som ja 7.500 milions, i en el 2050 serem més de 9.000 milions... La qual cosa complica el problema. Perquè no hi ha recursos per a tots. Si cada habitant consumís com un nord-americà es necessitarien els recursos de tres planetes. Si consumís com un europeu, els de dos planetes... I no disposem més que d'una única Terra. Una diminuta illa en la immensitat de les galàxies.

En relació a tot això, a Bonn es va recordar, en reiterades ocasions, la “metàfora Pasqua”, en al·lusió al desastre que va conèixer l'illa de Pasqua o Rapa Nui (Xile). A aquesta terra, una de les més aïllades del planeta, va arribar entre els anys 800 i 1200 una expedició polinèsia que va quedar tallada de la resta del món. Petita (uns 160km2), l'illa estava recoberta amb una suntuosa vegetació, envoltada d'aigües molt riques en peixos, amb costes plenes de mol·luscs i milions d'aus migratòries que hi niaven. En uns quants decennis, els rapanuis es van multiplicar i van desenvolupar una brillant civilització (la dels moai), que encara avui sorprèn al món. Però ho van fer a força d'explotar amb excés i sense precaució les riqueses de la illa. Resultat: en poc temps, no quedava un arbre a la illa, ni un peix en els seus mars, ni un mol·lusc en les seves costes, ni un au en els seus nius… Quan l'escriptor francès Pierre Loti va visitar l'illa en el 1872, només quedaven uns centenars d'habitants, “un poble de fantasmes, nus, esquelètics i famolencs; últims enderrocs d'una raça misteriosa” (2).

Amb l'excepció de Donald Trump, cada dia queden menys escèptics davant les evidències del canvi climàtic. Cada habitant del nostre planeta pot constatar, en particular, aquestes set realitats: 1) la temperatura global segueix augmentant (2017 ha estat un dels tres anys més càlids de la història des que existeixen estadístiques); 2) la freqüència de fenòmens meteorològics extrems segueix en augment; 3) la concentració de CO2 segueix acumulant-se; 4) segueix pujant el nivell dels mars; 5) l'acidificació dels oceans no disminueix; 6) les capes de gel de l'Antàrtida segueixen reduint-se; 7) segueix disminuint el gel marí a l'Àrtic.

A Bonn, els països més desafavorits exigien als més industrialitzats que indiquessin, amb dos anys d'antelació, quants diners aportarien i en quins terminis, amb l'objectiu de saber amb quins fons podrien comptar. Fonts de la delegació de la Unió Europea (UE) van assegurar que amb els marges pressupostaris que gestionen els països europeus no és factible dir, aquí i ara –com els estaven exigint–, quants diners aportarien en un horitzó de deu anys, tot i que no ha estat la UE qui s'ha oposat a avançar en aquest exhaustiu informe, sinó els Estats Units, Austràlia i Japó. Angela Merkel, per la seva banda, es va comprometre a duplicar els fons pel clima i ajudar els països en desenvolupament pel 2020, i va explicitar el seu compromís d'ajudar les nacions en desenvolupament en iniciatives com els sistemes d'informació climàtica i gestió de risc de desastre.

Però els participants es van quedar decebuts quan Merkel va anunciar el seu pla per reduir la dependència del carbó d'Alemanya. Aproximadament el 40% del sector energètic d'aquest país depèn del carbó i, de seguir així, Alemanya no complirà els seus objectius en matèria de reducció d'emissions contaminants en el 2020. De fet, la Unió Europea no podrà aconseguir el seu objectiu de reduir els gasos d'efecte hivernacle en almenys un 40% en el 2030, respecte els nivells de 1990, tret que canviïn les polítiques i redoblin els seus compromisos. Espanya, per la seva banda, és un dels països d'Europa Occidental –juntament amb Polònia i Alemanya– que no ha signat el compromís gradual per posar fi a la producció de carbó amb l'any 2030 com a horitzó…

En aquest sentit, des de l'inici, la croada de les negociacions ha tingut com a punt central definir com poden els països més rics ajudar als menys desenvolupats en l'adaptació i en la compensació. Sota el primer concepte entren les diferents formes de canviar les economies per dependre menys del petroli, el gas i el carbó.

La tasca, ja titànica en si mateixa, es va complicar aquest any quan Donald Trump va anunciar que treia el seu país de l'Acord climàtic. Des de la seva campanya electoral del 2016, el republicà va prometre aquesta mesura. I és que, entre altres raons, el president Trump considera que el canvi climàtic és una “mentida” fabricada pels xinesos per minar l'economia nord-americana…

No obstant això, el procés de renúncia porta tres anys, la qual cosa converteix els Estats Units en un signatari fins aleshores. Per això va anar a Bonn una petita delegació oficial, amb el secretari d'Estat, Rex Tillerson, al capdavant. I és que un grup rival de governadors, alcaldes i capdavanters empresaris també va estar present a Bonn: la desafiant coalició nord-americana “We Are Still In”, liderada per l'exalcalde de Nova York, Michael Bloomberg, en nom del Centre d'Acció Climàtica dels Estats Units. Així doncs, va haver-hi dues delegacions nord-americanes a la cimera, la qual cosa va portar els experts a preguntar-se quin era la que realment parlava en nom del país i als assistents a preguntar-se amb qui havien de parlar…

En aquest context, els experts coincideixen que els EUA van deixar un buit en el lideratge climàtic. Més enllà del compromís que mostra la Unió Europea, la lupa es va posar en els dos majors responsables al costat dels EUA de les emissions: l'Índia i la Xina. El primer ja va assumir el desafiament en fer de l'energia solar un projecte a gran escala. Per la seva banda, Pequín també dóna indicis de no voler fer-se enrere. Amb el seu pla per a un nou mercat nacional de carboni, la Xina proposa posar un preu a les emissions corporatives.

Vist el fracàs de la COP23 i la inacció governamental, i vist que no podem “baixar-nos del món” com deia Mafalda, les nostres principals esperances resideixen actualment en les 7.500 ciutats i entitats de tot tipus, en particular centenars d'associacions de ciutadans, que s'han proposat avançar pel seu compte cap a una societat baixa o nul·la en carboni. Està en joc el destí de la humanitat.

NOTES:

(1) El “Diàleg de Talanoa” és important per suplir el buit entre el Protocol de Kyoto (vigent fins al 31 de desembre de 2012 i estès per vuit anys més fins el 31 de desembre de 2020) i l'Acord de París, que entrarà en vigor en 2020.

(2) Pierre Loti, L’île de Pâques. Journal d’un aspirant de “La Flore”, Éditions La Simarre, Joué-els-Tours, 2016.