La nova recepta neoliberal

Sònia Farré

Diputada per Barcelona d'En Comú Podem

Dijous 29 hi haurà un abans i un després. És el dia en què el Congrés dels Diputats votarà la ratificació del CETA, el segon dels tràmits que el govern haurà portat a aquesta cambra per iniciativa pròpia. El primer va ser el dimarts 20 a la comissió d'Exteriors que no es va poder retransmetre en directe per saturació de comissions. Evidentment, aquesta opacitat al PP li va de perles; mai ha volgut que aquest sigui un debat públic: ni ciutadà ni parlamentari.

El Govern es va afanyar a signar el CETA en el consell de ministres de la UE estant en funcions; quan el novembre diversos grups parlamentaris exigíem un referèndum sobre el Tractat, el Ministeri d'Afers Estrangers i de Cooperació va sol·licitar un dictamen del Consell d'Estat per veure si es podia saltar les cambres legislatives i donar llum verda a l'acord sense més; el registre de la documentació va ser incomplet i més tard a la Mesa del congrés PP, C's i PSOE van intentar que no es pogués debatre en el ple sobre la necessitat d'un control previ de constitucionalitat; i com que no ho van poder evitar, ho van fusionar amb el debat de l'esmena a la totalitat perquè quedés diluït.

Ha quedat clar que el PP tenia i té por que es debati sobre el CETA, perquè com més se sap d'aquest tipus de tractats de lliure comerç, més rebuig generen. Presses, poc soroll i nyaps amb un tractat, que va començar a negociar-se en el 2009 i no es va fer públic fins el 2014. I no és l'únic: al més conegut TTIP, haurem sumar-li, per exemple, el JEFTA amb Japó i del que s'acaba de filtrar la documentació i que confirma de nou que aquests tractats es negocien d'esquenes a la ciutadania.

L'objectiu principal dels Tractats de Lliure Comerç (TLC) és eliminar les «barreres no aranzelàries», és a dir les lleis i els reglaments que durant anys s'han construït per limitar el poder corporatiu i afavorir polítiques i serveis socials i mediambientals. El CETA és un d'aquells tractats que estableixen tribunals d'arbitratge que poden convertir en paper mullat les pròpies lleis, aquest va ser el principal obstacle que va portar a Paul Magnette, president socialista de Valònia, a negar-se a ratificar el CETA, que no permet que els governs legislin lliurement per l'interès públic.

Llavors, per què tant interès pel tractat amb Canadà? Els arguments que en general s'han esgrimit per defensar-lo són bàsicament dos: que el Canadà és un soci important i que el comerç genera llocs de treball i és bo per a l'economia. No obstant això, per a l'Estat espanyol, el Canadà no és més que un soci residual, que amb prou feines arriba al 0,5% de les exportacions espanyoles.

I tampoc és cert el segon argument: són les PIMES i els autònoms els que generen el 70% dels llocs de treball i seran uns dels grans perjudicats en haver de competir amb les grans multinacionals a les quals els TLCs beneficien.

Tampoc se sosté que milloraran l'economia. Ja tenim experiència en receptes neoliberals: l'excusa del deute ha servit en l'última dècada per imposar-nos austeritat, assumir els deutes de la banca privada, privatitzar i precaritzar serveis i restar drets laborals i socials. Ja sabem el resultat: mentre el PP afirma que la situació econòmica millora, ens trobem amb una societat més empobrida i més precària on, això sí, els rics són més rics. Els TLCs no són més que un nou mecanisme d'aplicació d'aquest mateix neoliberalisme. Sindicats, associacions ecologistes, feministes, jutges, PiMEs s'han organitzat fa alguns anys en la campanya No al TTIP per alertar dels perills que comporta el CETA. Fins i tot s'han conegut reticències dins el Consell General del Poder Judicial en aquesta última setmana.

Evidentment, la sostenibilitat de la vida o el respecte als límits planetaris no estan en els valors que guien el CETA. Sovint s'apel·la a la Declaració conjunta entre el Canadà i Alemanya per justificar que es respecten els drets laborals o mediambientals, però aquesta i les altres declaracions afegides al tractat -tal com ens va respondre el Govern a una pregunta parlamentària al novembre- són declaracions polítiques , interpretacions del tractat, però allò que és vinculant i el que s'aplicarà és el CETA, no les seves declaracions, per tant.

Davant d'aquest panorama, ja coneixíem de l'absurd que és que partits com el PP i el PDeCAT diguin defensar la sobirania nacional però no dubtin en regalar-la a les multinacionals que els esperen amb la porta giratòria oberta quan es "retirin" de la política. És especialment singular el cas de PDCat qual es declara sobiranista, però que es va abstenir en la moció de censura contra el PP, va votar contra els estibadors i ara s'omplirà de glòria ratificant un tractat que cedeix competències reguladores bàsiques a organismes ni elegits ni fiscalitzables que confereixen drets extraordinaris a inversors estrangers, retallant la capacitat dels poders públics per ordenar sectors econòmics fonamentals.

Afortunadament, el PSOE ha anunciat un canvi de posició respecte al CETA. Tampoc és res de nou que hi hagi debat intern sobre això perquè ja es coneixien posicions diverses en ajuntaments i parlaments de l'estat i de la resta d'Europa. És positiu perquè puguem treballar per un projecte europeu que tingui com a pilars dels drets humans, la democràcia i el desenvolupament sostenible: un projecte europeu que posi la vida al centre i deixi de buscar tercers països que solucionin una crisi de desplaçaments global com si no fos amb nosaltres i deixi d'imposar austeritat a les classes populars.

No obstant això, Pedro Sánchez ha afirmat que s'abstindran i això no és una bona notícia. No és No, i abstenir-se és declarar que té llum verda. Cristina Narbona va afirmar en el seu compte de Twitter que no donarien suport al tractat perquè no és d'esquerres, i té raó, no ho és. Aquí no hi ha lloc per una abstenció: per a partits que declaren no ser d'esquerres ni de dretes ja teníem a Ciutadans. Per construir una alternativa al PP cal un PSOE valent, capaç de dir alt i clar que NO és NO.