Primer la independència

Jaume Grau

Guionista.

A Catalunya hi ha hores d’ara l’únic escenari real de ruptura amb l’Estat que va sorgir de la transició. Fa mal de dir i emprenya, però no sembla que hi hagi cap altra via possible. Al conjunt d’Espanya no hi ha a la vista alternatives reals de canvi. La dreta del Partit Popular té al davant un etapa de domini que pot ser avorridament llarga, tediosa i llarguíssima, gràcies a una economia que aparentment ja no està en fallida, a una esquerra dividida i a una mobilització social pràcticament desapareguda.

El canvi que podia representar Podem i les seves confluències està blocat, l’han aïllat des de l’establishment espanyol com si fos un tumor. El canvi que volia Podem està congelat i ho estarà molt de temps, tot i la debilitat interna del PSOE. En el millor dels casos Podem pot arribar a ser el primer partit de l’oposició, però sense cap possibilitat d’arrabassar-li el poder al PP. A Podem li pot passar com al PCI a la Itàlia de la postguerra, sent l’etern aspirant a governar.

L’únic factor que pot desgavellar aquest predomini del PP a escala espanyola és el procés català. El procés català, l’exercici de la sobirania, pot fer entrar en contradicció el règim sorgit de la transició, pot crear un escenari on el canvi a Espanya sigui possible i inevitable. No hi ha a Espanya cap altre moviment social amb tanta força com el procés, i en el Parlament català existeix una majoria molt àmplia per tirar-lo endavant.

És veritat que s’han fet moltes giragonses, i com deia el Xavier Domènech en aquest diari hi hagut més processisme que procés. Un processisme que potser no hauria existit, o hauria estat menys pronunciat, si el bloc de l’esquerra que representa els comuns hagués entès que allò que reclama una part important del país d’una forma transversal, és el mateix que ells demanen, l’exercici del dret a decidir. I cal entendre que aquest dret no s’exerceix un dia, ni tant sols s’hi pot renunciar després d’un referèndum: si tenim dret a decidir com afirma una majoria del poble català, el tenim per sempre. I el dret a decidir s’ha d’exercir a tots els nivells: fent lleis pròpies, creant impostos, distribuint millor la riquesa o canviant estructures i les institucions obsoletes.

El dret a decidir ens fa no dependents de l’Estat espanyol, ens fa doncs, independents i responsables del nostre futur, sobirans

Si de veritat ens creiem que els catalans tenim dret a decidir, doncs el tenim i ja està. El dret a decidir ens fa no dependents de l’Estat espanyol, ens fa doncs, independents i responsables del nostre futur, sobirans. Aquest és l’escenari de ruptura amb l’estat sorgit de la transició. I la República Catalana no és incompatible amb la República federal Ibèrica que demana el Xavier Domènech, si la majoria del poble català així ho vol. Però no ens enganyem, primer caldrà votar sí a la independència. No hi haurà mai una República Federal Ibèrica, si abans no hi ha una República Catalana, una d’independent que es vulgui federar.