Del processisme al procés. Un camí per a Catalunya

Xavier Domènech

Portaveu d'En Comú Podem al Congrés dels Diputats.

El full de ruta del Govern de Catalunya es troba en plena "mutació" de nou, just quan havia d'entrar en la seva fase executiva. Val la pena recordar en aquest sentit que el compromís que va justificar que Convergència i ERC abandonessin els seus respectius projectes polítics per conformar Junts pel Sí, i el que va permetre al seu torn el suport parlamentari de la CUP, era que el juny del 2017 Catalunya esdevindria un estat independent. Ara aquest compromís s'ha bescanviat de cop per la promesa d'un referèndum pel setembre del 2017 (que una cosa hagués de ser el juny i l'altra hagi de ser el setembre forma part dels misteris més ben guardats dels diversos fulls de ruta). De fet, en el procés de transformació hem vist a destacats portaveus de la majoria governamental catalana passar de dir, sense explicar el sobtat canvi, que el mandat del 27S habilitava al govern de Catalunya per portar el país cap a la independència a explicar que el mandat del 27S és el referèndum. Així, sense més, tot això amanit amb la tradicional cantarella que els comuns són ambigus, quan en realitat hem mantingut la mateixa posició sempre, la de construir el referèndum com una eina que parteixi del reconeixement internacional, que interpel·li a àmplies majories i que sigui efectiu.

Tanmateix, més enllà de les misèries de la política que pretén dibuixar la realitat amb cada nova declaració i construir la sobirania d'un poble a cop de tuit o de debats cada cop més incomprensibles sobre fulls de ruta i acrònims (de la DUI al RUI es podria titular aquest nou capítol del processime), hi ha diverses constatacions a fer en aquest canvi. La primera és que és positiu que en aquests moments la majoria governamental tingui clar que no pot intentar fer via sense l'exercici del dret a decidir. És positiu en termes de país, ja que la majoria del país recull aquest anhel. Hagués estat bé que la voluntat que es mostra ara s'hagués mostrat també quan En Comú Podem, Unidos Podemos i En Marea van posar el dret a decidir en l'eix central del debat sobre la formació d'un govern a Espanya i no just quan el PP ha aconseguit de nou mantenir el govern de l'estat. Millor tard que mai tanmateix. Però d'aquest viratge també es deriva, en segon terme, que el full de ruta tal com ha estat plantejat per la majoria governamental, no se sosté: o cerca la independència pel juny del 2017 o cerca el referèndum. D'aquí els pedaços que estan posant a la llei de transitorietat jurídica (que es pretenia com la creació d'una legalitat catalana, és a dir d'una DUI sense dir-li així, i que ara es vol partir en dues meitats: la primera crearia la legalitat per fer el referèndum i la segona seria referendada pel mateix referèndum, en una reducció a l'absurd). Tanmateix això, en tercer terme, no serà acceptat per la majoria governamental. No ho serà, ja que s'hauria d'acceptar que aquesta mateixa majoria s'ha construït en base a un objectiu i un compromís que ara, per dir-ho suaument, ha "mutat" sense massa explicacions públiques de per què ha estat així. Contradiccions que, a més, es veuen accelerades pel combat de judo etern entre Convergència i ERC.

La "nova" Convergència, és a dir el PDECat, està intentant fer un rearmament ideològic, pensant en un escenari posterior al "processisme", que els porta a presentar-se clarament, en paraules de la seva nova dirigent, com un partit netament (neo)liberal en allò que es refereix a l'actuació del mercat i que en el camp polític, seguint les seves paraules, és "sí, un partit que creu en la seguretat com la primera de les llibertats". Costarà trobar al món una declaració de sobirania que comenci per aquesta primera llibertat amb tonalitats trumptianes (cal adaptar-se als nous temps...). Front això, ERC dobla l'aposta i Junqueras, l'home silenciós del procés en el seu intent de ser cada cop més "presidenciable", anuncia que el partit català ara és el dels true liberals: "Defensem la competència, com més millor", afirmava recentment entre les poques coses clares que se li senten dir.

Si miréssim aquesta evolució des d'una òptica purament històrica, se'ns podria fer estrany que després d'haver viscut una crisi de vuit anys, on clarament han estat les polítiques neoliberals les responsables de la conversió del sistema econòmic en un casino en bancarrota, vivint en un país on la precarietat, l'exclusió social i la retallada en drets socials, s'han convertit en un dels nostres principals problemes, es desplegui aquesta fal·lera per emergir com a forces (neo)liberals per part dels partits que governen Catalunya. Però l'òptica no és aquesta, sinó la de la competència, aquesta també ferotge, per fer-se amb el votant convergent. Per part de l'antiga Convergència per recuperar-lo, en les múltiples fugues que ha patit, i per part d'ERC per consolidar aquell que ja ha anat cap ell i per aconseguir ampliar-lo. De fet, ERC sembla haver abandonat el vell somni d'aconseguir esdevenir el partit hegemònic a l'esquerra, donats els resultats en les últimes dues últimes eleccions celebrades a Catalunya on En Comú Podem va emergir com a clar guanyador, i ara gira clarament la seva mirada cap a la dreta, presentant-se a ella mateixa precisament com el principal rival dels Comuns. De fet, el gran interrogant no explícit, que plana sobre la política governamental és saber si Convergència tornarà a ser el que era o si ERC és ja la nova Convergència. Dinàmica que explica clarament que el debat no és de país, sinó de poder, i on el procés queda pràcticament desdibuixat davant del processisme: un taulell de joc on del que es tracta és de guanyar les pròximes eleccions.

Però darrere de tot això hi segueix havent el país. Les aspiracions dels catalans i catalanes no es poden realitzar lliurement perquè davant per davant ens trobem un govern de l'estat que no té més projecte que la negació d'allò que és realment fonamental. Hi ha una amplíssima majoria que vol reconeguda Catalunya com a nació, que vol poder decidir el seu futur. Hi ha també una amplíssima majoria que no pot esperar més en el joc de miralls que arribi un dia messiànic on "podrà decidir", que vol construir un país per poder decidir i no esperar a decidir per construir, que sap, en definitiva, que construir és decidir. Hi ha també la necessitat que aquest país pugui tenir una alternativa d'esquerres a una majoria governamental pilotada per la dreta. Alhora és cada cop més evident que el sistema polític espanyol ha aturat momentàniament la seva crisi, però necessita oferir quelcom més que la mera reacció. Hi ha, és cert, un intent nerviós, massa nerviós per resultar veritable, per retornar a la "normalitat". Es veu en els articles, on es flaira "ordre”, s'intenta "representar" en el simbolisme del calendari commemoratiu de l'estat. Però s'ha anat massa lluny aquest últim any per poder tornar enrere i les meres reformes cosmètiques de la Constitució només són l'últim intent abans que tot sigui reconsiderat de nou.

És el moment perquè Catalunya engegui un procés constituent, però ho ha de fer a partir de la presentació de les diverses alternatives de país, fora de fulls de ruta i pactes rebregats fins a l'esgotament, ho ha de fer amb idees i objectius clars des de la defensa coherent de les diverses posicions i ho ha de fer en clau de país i no de poder. Des de noves forces polítiques còmplices amb el país i no amb els processimes i les seves majories governamentals.