El sobiranisme català davant les mesures "jurídiques i coercitives" del govern central

Marià de Delàs. Periodista

@mdelasm

El debat entre sobiranistes sobre quan i com podrà la ciutadania de Catalunya expressar-se en referèndum sobre el futur de les relacions amb Espanya fa molt de temps que es troba en el mateix punt. No aporta res de nou. És una discussió que no acaba mai, reiterativa, sense nous arguments, entre qui assegura que la convocatòria es realitzarà en qualsevol cas, fins i tot, si cal, de manera unilateral, i els partidaris que la consulta es faci però que afirmen que no es pot convocar sense un acord previ amb l’Estat, perquè els costa imaginar que d’altra manera es pugui realitzar amb garanties.

El cas és que ni uns ni altres responen als dubtes que es plantegen sobre la manera com Catalunya pot veure efectivament reconegut el seu dret a l’autodeterminació com a nació, de manera que tothom ho entengui. Les desqualificacions mútues sovint cauen en l’absurd, perquè tots parlen sovint com si realment tinguessin la clau per desbloquejar la situació.

Els independentistes acusen els defensors de la consulta pactada de negar en la pràctica la possibilitat que el referèndum es realitzi, perquè segons diuen, resulta més que evident que la major part de representants polítics espanyols no volen sentir a parlar del possible reconeixement de Catalunya com a subjecte polític sobirà.

I polítics prou coneguts, que es proclamen indubtablement sobiranistes, afirmen que els independentistes enganyen, perquè saben que no hi ha convocatòria possible a les urnes contra la voluntat de l’Estat.

Uns i altres s’acusen d’il·lusos en el millor dels casos, quan no de mentiders, sense reconèixer que totes dues alternatives, referèndum unilateral o consulta acordada amb l’Estat, plantegen un alt grau de dificultat.

Il·lusos o pragmàtics ho són en tot cas al mateix nivell. Quan es desqualifiquen en termes tan contundents no fan altra cosa que contribuir al desprestigi de la política, perquè donen la impressió que el que intenten no és tant que s’avanci per algun camí com debilitar l’adversari, amb el que competeixen i competiran en diferents escenaris.

El 23 de desembre passat, no obstant això, el conjunt del sobiranisme polític va donar una certa imatge d’unitat, quan es va comprometre, una vegada més en seu parlamentària, a defensar el dret a decidir de Catalunya. Van formalitzar el Pacte Nacional pel Referèndum, però en conjunt no van concretar mecanismes ni terminis ni iniciatives, ni tan sols van donar indicis que permetin saber com, quan i de quina manera es pot passar efectivament de les paraules als fets. El Pacte va reunir-se de nou l’1 de febrer i va ratificar l’aspiració a que el referèndum sigui acordat. El seu portaveu, Joan Ignasi Elena, va assegurar taxativament que “es pot celebrar, és legal i és possible”, però aquell mateix dia el govern de Mariano Rajoy donava a conèixer que tenia un pla “amb totes les actuacions possibles per evitar que el referèndum es celebri”.

Paraules i textos formals en defensa del dret a l’autodeterminació, al Parlament, s’han pronunciat, aprovat i escrit en moltes ocasions. Resolucions, preses de posició, declaracions de sobirania,... Paper mullat, igual que ho pot ser el manifest del Pacte Nacional pel Referèndum si les entitats i partits que el subscriuen no mostren autèntica disposició a treballar plegades i a moure's de manera més enèrgica i constant, per fer entendre al govern central que no pot ignorar indefinidament la part clarament majoritària de la societat catalana que vol exercir un dret democràtic i que les amenaces de suspensió de l’autonomia i la utilització política de la fiscalia no faran res més que empitjorar la innegable crisi territorial.

Qualsevol observador imparcial sap que el dilluns 6 de febrer assistirem a una de les expressions més barroeres de la judicialització de la vida política. El govern del PP, que no va poder impedir que 2’3 milions de persones responguessin a la convocatòria del 9-N, vol escenificar una mesura repressiva contra tot aquell que hi va participar i ho vol fer en forma de càstig exemplar contra qui aleshores era president de la Generalitat i contra dues conselleres, que es van fer responsables d’haver posat les urnes. D’això se’ls acusa. De posar urnes.

En la mateixa línia, tothom haurà de tenir present que l’eventual inhabilitació de l’actual presidenta del Parlament pot tenir conseqüències molt greus. En aquest cas, cal recordar-ho, se l’acusa de no haver impedit un debat parlamentari.

I cap dirigent ni responsable polític pot fer com que no hi veu quan sota el paraigua de la lluita contra la corrupció s’organitzen operacions policials encaminades no tant a la més que necessària depuració de responsabilitats per la desviació de diners públics cap a determinades butxaques o caixes de partits, com al descrèdit i l’afebliment del sobiranisme.

Els precedents d’anteriors operacions i sobre tot les converses entre l’ex-ministre d’Interior Jorge Fernández Díaz i qui va ser cap de l’Oficina Antifrau, Javier de Alfonso, sobre les que va informar Público, deixen poc lloc a dubtes sobre la manera “d’afinar” la fiscalia que tolera el govern del PP i sobre els motius reals de les seves “investigacions”.

No es pregunta ningú pel motiu pel qual la comissió d’investigació parlamentària sobre aquest cas no es posa en marxa al Congrés dels Diputats? Va ser aprovada fa ja més de 4 mesos per una majoria indiscutible de 206 vots. Només el PP s’hi va oposar. Cal recordar que aquesta comissió s’havia d’interessar per la possible existència d’una unitat de ‘policia política’, per perseguir sobiranistes i adversaris de l’oposició. Es tracta d’un afer molt greu, perquè aquest tipus de policies només són pròpies de sistemes no democràtics.

Si el Pacte Nacional pel Referèndum vol “explicar-se i buscar adhesions”, tal com va dir Joan Ignasi Elena, necessitarà posar d’acord als partits i entitats que el subscriuen, per manifestar, dins i fora de Catalunya, de manera prou evident que estan disposats a neutralitzar les mesures “jurídiques i coercitives” que aplica i aplicarà el govern de Mariano Rajoy.

Si els independentistes volen realment que hi hagi consulta caldrà que posin alguna cosa més que tossuderia i determinació, perquè necessitaran el suport de molts dels que avui, a Catalunya i arreu l'Estat, es miren l’anomenat 'procés' amb indiferència o amb incomprensió, que no són pocs.

I els sobiranistes a seques, si pretenen que efectivament el dret a decidir sigui reconegut, caldrà que deixin de mirar la Catalunya mobilitzada des de la distància i es posin en tot moment "al davant de la manifestació".