El turisme com a mecanisme (dolent) de redistribució de rendes

Jose Mansilla. Antropòleg

A finals d'agost de 2020, més de 800 mil treballadors i treballadores de l'economia del conjunt de l'Estat continuen sota un Expedient de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTO). D'elles, segons el diari d'informació econòmica Cinco Días, aproximadament 424.000 pertanyen al sector del turisme i l'hostaleria. El principal reclam d'empreses i sindicats del sector per la situació que estan vivint descansa sobre tres eixos: la pròrroga dels ERTO fins el mes de març del 2021; el manteniment del percentatge actual de cobrament sobre base reguladora (70%) i la posada en marxa, per part de l'Estat, d'alguna forma de rescat al sector -en forma de bons o descomptes familiars- tal com s'ha implementat a països com Itàlia o França.

Independentment del que recull la premsa econòmica, la veritat és que les mesures restrictives que han posat en marxa diferents governs de tot el món en la seva lluita contra l'expansió de la COVID19 i els seus efectes han suposat un cop dur per a països com Espanya, ja que el seu entramat productiu compta amb una vinculació enorme a la indústria turística. Serveixi com a exemple que, a l'acabar el passat any 2019, un total de 2.673.520 persones treballaven, segons l'Enquesta de Població Activa (EPA), en algun tipus d'empresa vinculada al turisme, un 13,52% del total.

A més, el turisme va suposar, pel conjunt de l'Estat i amb dades tancades del 2018, un 12,3% de el Producte Interior Brut (PIB). Espanya és, d'aquesta manera, un país amb una forta dependència de l'turisme i l'hostaleria. Aquesta relació es pot multiplicar fins a per quatre la d'aquells països que compten amb sistemes productius innovadors, inclusius i intel·ligents i on el percentatge del PIB vinculat al turisme poques vegades supera el 3% (Dinamarca, 2,6%; Alemanya, 1,5% , Suècia, 2,7% dels seus Productes Nacionals Bruts).

Els grans lobbies i corporacions empresarials no perden l'oportunitat de reclamar un retorn a la situació anterior sota la indumentària d'una nova normalitat. Però això no ens pot fer oblidar que el turisme és, per damunt de tot, un sector de salaris baixos i de llocs poc qualificats -pel que pot ser que el vell turisme tampoc fora cap panacea-, factors que han influït en el patiment de milers de treballadors i treballadores, petites empreses i cooperatives durant la pandèmia.

Tal com ens recorda el professor Rausell Köster, el sector turístic manté una escassa capacitat com a mecanisme de redistribució de rendes. Poc més del 18% del valor afegit de la indústria turística es dedica als salaris, quan aquesta quantia supera el 50% a la resta de l'economia, mentre que més de el 80% de la valor afegit acaba en mans de les retribucions del capital. D'aquesta manera, qualsevol alternativa Post-COVID19 ha de passar per assolir un major equilibri entre els diferents sectors productius i, sobretot, per una millora dels salaris dels treballadors i treballadores, la qual cosa s'ha de posar de manifest, sobretot, en aquells territoris amb més dependència del turisme.

Mentre això arriba, hi ha mesures que poden ser preses en consideració per a la seva aplicació de forma més o menys immediata: una millor i major formació dels treballadors i treballadores, una adequació empresa a empresa del nivell de qualificació d'aquests al lloc de treball que ocupen, un major grau d'organització sindical, una limitació de les externalitzacions o un pla d'inversions que promogui la diversificació econòmica dels territoris més afectats. Només així aconseguirem una economia més sana i això que anomenen turisme de qualitat.