La Unió Europea o la vida

Joana Bregolat i Campos, candidata a les primàries europees per Desbordem En Comú i membre del Consell Nacional de Catalunya en Comú

Sònia Farré Fidalgo, diputada al Congrés i membre de l’Executiva de Catalunya en Comú

El 26 de maig del 2019 som cridades per duplicat a les urnes: no només escollim qui serà l’alcaldessa o el batlle dels nostres municipis els pròxims quatre anys, també escollim quines persones seran les nostres representants al Parlament Europeu. Des de Desbordem En Comú volem aprofitar aquestes línies per parlar d’aquestes segones eleccions, les europees, que sovint s’enfoquen des de la premissa d’«all politics are local» i que tenen poca participació, són poc atractives, poc reivindicades, no les sentim quotidianes. I el motiu és que situem les institucions europees en una dimensió política llunyana poc democràtica, poc transparent i, en definitiva, poc nostra. En canvi, la legislació europea passa per totes les esferes de la nostra vida anant des de les normes d'austeritat que marquen els pressupostos dels nostres serveis bàsics fins als estàndards de seguretat alimentària i protecció del medi ambient, i moltes més coses. La política europea és tan important que s'ha construït de cara als mercats i a l'1% i nosaltres hem estat oblidades. Oblidades però n’hem patit cadascuna de les conseqüències; oblidades però utilitzades, precaritzades i desposseïdes de drets. I fa un temps que n’estem cansades, per això fem i volem fer explícit el seu paper a les nostres vides quotidianes per poder teixir xarxes de resistència i suport mutu. Per articular mirades àmplies, internacionalistes i sorores a la vida davant els reptes i lluites que suposen la continuada liberalització econòmica, la tendència mercantilitzadora i privatitzadora instal·lada als nostres serveis públics, les retallades sobre els nostres drets i llibertats en pro de la seguretat, el creixement d'una extrema dreta racista, retrògrada i militarista... Una resposta que situï la vida per davant del capital.

Parlem de vida perquè la Unió Europea s’emmarca dins d’un sistema que la destrueix. Els Tractats de Comerç i Inversió (TCI) i les polítiques d’austeritat per fer front al deute han estat articulades des d’una perspectiva mercantil, on la recerca d’estabilitat i beneficis de banquers i inversors ha primat davant les nostres crisis i les nostres sobiranies. És una política «gender blind». Ratifica i intensifica un sistema econòmic que actua a esquenes del treball reproductiu i de cures, mantenint la dona invisibilitzada i precaritzada com a proveïdora de benestar. Els Tractats de Comerç i Inversió (TCI) treballen sobre les lògiques d’acumulació per despossessió, d’explotació de la vida, que generi grans beneficis econòmics a les grans empreses. Això suposa caminar cap a una liberalització del mercat i accelerar el procés d’híper-globalització, minoritzant les sobiranies i desregulant el comerç. Estàndards de sostenibilitat, drets laborals, sobirania alimentària, entre moltes, són frens a la seva acció i són posades al seu punt de mira: han de ser rebaixades. I la seva màxima expressió es troba en l’asimetria entre els drets de l’1% i les seves grans corporacions i els drets socials, econòmics, polítics, culturals i ambientals de les persones. Les nostres vides són supeditades, són mercantilitzades. Aquest procés de destrucció de la vida troba aliances androcèntriques en les polítiques d’austeritat i pagament de deute adoptades pels Estats enfront de les crisis econòmiques. La reducció de pressupostos dirigits a serveis públics, les privatitzacions sobre serveis d’atenció i cura, la desregulació del mercat laboral i l’augment de les desigualtats ens porten a una feminització de la precarietat i la pobresa. Les crisis del sector privat es converteixen en crisis que han de ser pagades pel sector públic, la necessitat d’estabilitat del mercat es converteix en la base per a la inestabilitat de les nostres vides. En definitiva, s’institucionalitza una triple desresponsabilització de les vides, de la reproducció i de les cures per part d’homes, Estats i capital.

Proposar un projecte europeu que sigui un desafiament clar a les polítiques capitalistes i patriarcals suposa revisar les polítiques que ens dicten, ens redueixen i ens forcen a desposseir-nos de la nostra pròpia vida. No només dins la dimensió econòmica, també en les polítiques sobre acollida i migració. Actualment, la Unió Europea no es pensa en termes internacionalistes, solidaris i sorors: i una prova n'és la política de militarització de les fronteres i la negació flagrants dels drets de les migrants. El procés de securitització de fronteres encetat obre les portes a la construcció de discursos racistes, xenòfobs i de replegament nacional on la persona migrant és una amenaça, un risc a la seguretat. I sota aquest discurs de por, es blanqueja una pèrdua de drets i llibertats, es tracta la migrant com a moneda de canvi i se la desposseeix de drets humans. Es cataloguen vides de primera i vides de segona, tercera, quarta… I tot i així, en legislen la precarietat, la pèrdua de benestar, la llibertat d'expressió, la vida. Mantenim unes institucions aïllades de la vida, aïllades de la realitat humana vulnerable i interdependent, que acaben per dirigir-se a abstractes i no a les persones que representen

I tot això no és nou, la Unió Europea és estructuralment així des del seu inici, s’ha dissenyat per a les elits econòmiques nacionals i internacionals; en el moment actual, en que es visibilitza una crisi profunda de l’actual projecte europeu o construïm una Europa que garanteix drets o s’ha acabat Europa. No són suficients quatre reformes, necessitem construir una altra Europa, una de cooperant i solidària i pensada per a les classes populars. I per arribar-hi hem de preparar el terreny per anar més enllà dels límits marcats pels tractats i les institucions actuals.

El 26 de maig de 2019 passem comptes. Les urnes no només ens han de servir per escollir les cares que ens representaran al Parlament Europeu, han de ser l’espai de rendiment de comptes. Votar amb l'estómac, recordar què defensem i per què ho defensem. Si som internacionalistes, feministes, ecologistes, sobiranistes i rupturistes, si creiem en projectes transformadors i de canvi, si no entenem la política sense situar la vida al centre, marquem les polítiques que volem: marquem els nostres límits dins d’aquestes institucions que ens limiten, i capgirem-ho tot. Fem un primer pas, situem-nos en la disjuntiva de vida o capital, persones o bancs, drets o beneficis. Nosaltres tenim clar on ens situem: en la cura, la revolta.