La unitat davant de l’odi

Veiem cada cop amb més espant la pujada de l’extrema dreta.

Estem parlant, per descomptat, de la tornada a la presidència nord-americana de Trump; l’assalt de Javier Milei a les condicions de vida i als drets de la població argentina; la pujada d’AfD, el partit ultra alemany liderat per nazis, amb què el partit conservador considera formar govern; i molt més.

A l’Estat espanyol, evidentment, hi ha VOX —amb qui el PP no té objeccions a col·laborar— a més de noves formacions ultres com la d’Alvise i la de Sílvia Orriols, i grups de matons de carrer més propers al feixisme clàssic, com Desokupa.

Però durant les darreres setmanes també s’han produït protestes antiracistes impressionants, enormes, a diferents països del món. Aquestes mostren el camí per aturar l’extrema dreta.

Aquí només hi caben uns apunts sobre elles.

Protestes massives i àmplies

A Lisboa, dissabte 11 de gener, potser 50.000 persones es van manifestar en protesta contra una recent acció policial racista, en què havien posat amb la cara a la paret i les mans aixecades desenes de persones migrades per ser escorcollades. La marxa, impulsada per l’àmplia plataforma VidaJusta, es va convocar sota el lema “No ens posin contra la paret”. També assenyalaven com a factor en l’augment del racisme institucional la pujada del partit d’extrema dreta Chega.

A Estats Units, el dissabte 18 de gener, es va celebrar a Washington DC una manifestació de milers de persones contra Trump i el que representa. Hi va haver accions a 350 ciutats més per tot el país, convocades per People’s March. Aquesta continuació i ampliació de la plataforma Women’s March, que es va formar l’any 2017 contra Trump 1.0, reuneix multitud d’organitzacions de dones, de persones migrades i racialitzades, sindicalistes, polítiques… sota demandes molt genèriques a favor de la majoria, i contra les polítiques de Trump.

A la Gran Bretanya, des dels terribles pogroms racistes de l’estiu passat hi ha hagut mobilitzacions antiracistes molt importants, impulsades pel moviment unitari, Stand Up To Racism (SUTR). Aquest dissabte, 1 de febrer, el feixista Tommy Robinson va convocar una manifestació a Londres. Robinson —que intenta presentar-se com a antisistema— ara té el suport d’Elon Musk, el multimilionari de la salutació nazi que molts comentaristes no aconsegueixen identificar. Tot i així, la marxa ultra, amb una mica menys de cinc mil assistents, va ser només una fracció de la de l’octubre passat. Aquesta vegada, la manifestació antiracista els va superar lleugerament en nombre, i per molt en amplitud i joventut. Entre les incomptables entitats participants hi havia la central sindical majoritària britànica, el TUC.

A Alemanya el partit cristianodemòcrata, CDU, es planteja col·laborar amb Alternativa per Alemanya (AfD), un partit liderat per feixistes. Han votat al parlament federal alemany conjuntament amb AfD a favor de tancar les fronteres a les persones que demanen asil. (Vergonyosament, l’Aliança de Sahra Wagenknecht, de l’“esquerra antiwoke”, també va votar amb els feixistes.)

Però novament hi ha protestes. El dissabte 11 de gener, unes 15.000 persones van viatjar a la nit per bloquejar l’inici del congrés de l’AfD durant diverses hores. I aquest cap de setmana de l’1 i el 2 de febrer, centenars de milers de persones es van manifestar per tot el país contra qualsevol col·laboració amb l’AfD. Segons les convocants, hi va haver 250.000 persones només a la marxa de Berlín (l’estimació policial va ser de 160.000). Cal destacar que aquestes protestes —com indiquen els números— reuneixen persones de molt més enllà de l’esquerra radical. A això tornarem.

I la protesta més gran de totes va ser la de l’Argentina. Aquí, després d’uns horribles comentaris LGTBIfòbics del president Milei, els moviments LGTBI+ van convocar una manifestació que va acabar implicant gairebé tothom. El dissabte 1 de febrer, centenars de milers de persones es van manifestar a Buenos Aires, i hi va haver protestes a gairebé 200 ciutats més, d’Argentina i de la resta del món. Les organitzacions convocants calculen una participació total de dos milions de persones. Un altre cop, va ser gent molt diversa, des d’activistes trans i l’esquerra revolucionària fins als sindicats més burocràtics i partits centristes. Cada sector tenia les seves pròpies demandes; els unia el rebuig a Milei.

La clau de l’amplitud

A l’Estat espanyol hi ha molts grups contra el racisme i el feixisme, però actualment no tenim accions enormes contra VOX i companyia. Què podem aprendre d’Alemanya, Argentina, etc.?

Aquelles protestes han estat convocades sota demandes molt senzilles i de consens. En general, han estat de rebuig al racisme i l’extrema dreta, sense més. Algunes convocatòries van incloure demandes socials —a EUA, per exemple, van exigir “feines dignes”, “habitatges assequibles i de qualitat”, “accés a una atenció mèdica assequible i de qualitat”…— però són coses que qualsevol persona normal i corrent defensa.

Convocar sota un acord de mínims no exclou que cada moviment o sensibilitat expressi les seves pròpies demandes i posicions, que poden anar molt més enllà d’allò consensuat.

Inevitablement, els partits reformistes aprofitaran l’ocasió per demanar vots. Però l’esquerra radical, si treballa bé i planteja idees i estratègies convincents, també pot guanyar gent nova.

Sigui com sigui, estarem lluitant conjuntament, per tant, amb més força, contra un enemic compartit.

El problema és que aquesta manera de treballar contra el feixisme i el racisme —la unitat en la diversitat— és poc compresa entre molts sectors de l’esquerra.

D’una banda, trobem el tòpic, ja una antigalla, que és millor no parlar del feixisme, no anomenar els grups i dirigents feixistes, perquè així se’ls dóna publicitat, importància, etc. Confesso que vaig anar a la meva primera manifestació contra el feixisme el 1978, fa 47 anys, contra el National Front (NF) britànic, que aleshores era més fort que la còpia francesa. També aleshores hi havia persones dient que no s’havia d’enfocar en combatre l’NF. Però el 1981, després de diversos anys de lluita unitària impulsada per la Lliga Anti Nazi, l’NF estava enfonsat.

A França, amb honorables excepcions, la visió dominant era i és que no s’ha de parlar del Front Nacional de Le Pen, ni combatre’l directament, per no donar-li publicitat. Ja veiem els resultats.

D’altra banda, molts grups d’esquerres insisteixen que qualsevol resposta a l’extrema dreta s’ha de basar en mesures socials, fins i tot un programa anticapitalista complet. Sóc anticapitalista i a més estic a favor que hi hagi menjadors socials, feines dignes, etc. El problema és que ara no podem implementar aquestes mesures socials, i si els grups de l’esquerra radical ni tan sols aconsegueixen acordar un programa conjunt entre ells, encara menys ho podran fer amb els grans partits, sindicats, etc.

Ho sàpiguen o no, la insistència en un antifeixisme limitat a certa visió anticapitalista procedeix de principis dels anys 30: va ser la política imposada per Stalin al partit comunista alemany (KPD). Aquesta estratègia “d’Acció Antifeixista”, amb el seu famós logo de la bandera vermella, es va llançar formalment el juny de 1932. Només mig any després, Hitler va prendre el poder, gairebé sense resistència. Per aturar-lo, no n’hi havia prou amb l’esquerra radical —ni tan sols el KPD, amb els seus més de 300.000 militants—; calia la força del conjunt de la classe treballadora, cosa que la seva visió sectària va impedir. (El partit socialdemòcrata tampoc no es va lluir, equiparant el comunisme i el nazisme, però aquest és un altre debat.)

Ara l’esquerra radical és molt més petita que el KPD. En tot cas, l’experiència ha demostrat que, si bé l’estratègia minoritària pot ser efectiva de manera local, contra un grapat de pinxos nazis, no funciona contra una extrema dreta en auge.

Hi ha, en canvi, molts exemples de l’èxit de la lluita unitària. Les mobilitzacions d’aquestes últimes setmanes en són només una mostra.

Crida global

Dit això, amb una gran manifestació no n’hi ha prou per derrotar l’extrema dreta.

Per fer això, cal una feina més sostinguda, i això passa per construir un moviment que expressi la unitat que hem vist a les manifestacions, de manera organitzada i contínua, al màxim nombre de ciutats i barris. Fan falta grups de persones diverses capaces de fer actes divulgatius, distribuir materials, convocar protestes locals…

Un dels reptes a Argentina després de les magnífiques protestes de dissabte passat serà establir moviments estables, perquè les manifestacions no siguin només una estrella fugaç.

A gran part de l’Estat espanyol no tenim ni moviment unitari estable ni estrelles fugaces. Què hem de fer aleshores?

Aquí tenim una proposta interessant de la xarxa internacional formada per moviments unitaris a diferents països, World Against Racism and Fascism. Una dotzena de moviments, a quatre continents, criden a protestes a diferents països i ciutats per a la setmana del 22 de març, amb motiu del dia internacional contra el racisme.

Hi ha persones a diferents territoris de l’Estat espanyol que es plantegen impulsar accions unitàries per a aquesta data, però cal la participació de més activistes i entitats. A Catalunya, Unitat Contra el Feixisme i el Racisme està organitzant un festival antiracista el 22-M; també cal més participació activa.

Si et preocupa el creixement del racisme i l’extrema dreta, si t’animen les grans mobilitzacions antiracistes d’aquestes setmanes, suma’t a la feina perquè això sigui possible aquí també. Malgrat tot, seguim sent majoria les persones que rebutgem l’odi. Unim-nos per fer-nos sentir i escoltar.

Nota: Sóc activista del moviment unitari a Catalunya, UCFR.cat, però també milito a la xarxa anticapitalista, Marx21.net. En tot cas, escric aquest text a títol individual. Les persones i entitats a UCFR són molt diverses i cadascuna té la seva pròpia visió; la màgia és que podem treballar de manera conjunta sobre el que compartim.

Si t’interessa col·laborar en aquesta lluita, posa’t en contacte amb Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, mitjançant aquest formulari.