Público
Público
MÚSICA

Pegasus, l’apocalipsi final 

La mítica banda catalana de Jazz-fusió diu adéu després de 40 anys en un concert a la Sala Barts de Barcelona

El concert de Pegasus a la Sala Barts el 10 de març.
El concert de Pegasus a la Sala Barts el 10 de març. Paco Peris

L’any passat, Pegasus va decidir posar punt final a la seva llarga trajectòria amb un concert de comiat a Luz de Gas el 6 de febrer. En aquella nit màgica la banda va demostrar que encara tenia energia i ganes per continuar tocant. Per això el Festival de Jazz de Barcelona va decidir reprogramar aquest adéu, ara ja definitiu "peti qui peti", com diuen ells, sota el títol prou eloqüent de L’apocalipsi final. Aquell febrer del 2020 no es podien imaginar l’encertat d’aquest nom, ningú sabia encara el que ens venia al damunt...

La història de Pegasus és un relat d’èxit i d’oblit, una història que ha marcat els últims 40 anys del panorama musical a Catalunya. Els orígens de la banda neixen a partir d’un dels fenòmens més influents de la música del nostre país. A finals de la dècada dels 60 i principis del 70, un grup de joves músics entre els quals trobem, Pau Riba, Max Sunyer, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Jordi Batista o L’Orquestra Mirasol, influenciats pel folk i la música progressiva anglosaxona comencen a crear un estil mestís amb arrels mediterrànies, el Rock Laietà. No s’ha reconegut mai prou la importància d’aquest moviment que va potenciar la capacitat creativa de molts intèrprets i grups com eren Màquina!, Música Urbana o la Companyia Elèctrica Dharma que molt sovint tocaven a la llegendària Sala Zeleste.

Pegasus és fill de tota aquesta explosió musical. Al 1979, Max Sunyé forma un trio efímer amb Carles Benavent (que poc després marxa amb Paco de Lucía) i Salvador Niebla (que s’incorpora a la Trinca). El Max busca formar un altre grup i al 1981 amb Santi Arisa, Josep Mas “Kitflus” i Rafael Escoté crea Pegasus. Tots ells havien tocat amb grups referents de la Ona Laietana com eren Iceberg, Gòtic, Tribu, Vértice o Tapiman. Escoltaven la música d’aquell moment, Elvis Presley, els Shadows, Bob Dylan i Jimi Hendrix, també jazz, Jim Hall, Miles Davis o Larry Coryell i flamenc amb Sabicas o Manolo Caracol.

Pegasus són mestissos, fan fusió amb aquest poti-poti de músiques del món i han projectat la seva manera de tocar a noves generacions de músics

Pegasus són mestissos, fan fusió amb aquest poti-poti de músiques del món i han projectat la seva manera de tocar a noves generacions de músics, passant de la rumba, al rock més contemporani i al jazz amb un Llibert Fortuny que pot ser un dels pocs hereus de la banda.

El públic del concert a la Sala Barts és majoritàriament gran, molts contemporanis d’aquella època on la música experimentava noves sonoritats. El grup sona compacte, es nota que porten anys junts, ja es coneixen i no cal ni mirar-se. Al conjunt original s’ha sumat el fill del Santi, el Dan Arisa a la percussió que aporta al grup una tímbrica nova, més rítmica i brillant.

El recital comença amb el tema Cáscaras del disc Selva Pagana del 1996, seguit de La Cachaca del Swing del 1983. Ja no sonen com abans, els hi falta més nervi, més matisos i lluminositat però ho compensen amb entusiasme. Al tercer tema apareix el guitarrista David Palau, el primer dels convidats que aporta a Perseguido por el rayo una força roquera inusual en aquesta banda. Després passen per l’escenari grans amics com el baixista Carles Benavent, el pianista Manel Camp i el bateria Salvador Niebla.

El millor moment, als 80

Als 80 la música instrumental tenia un cert èxit a Catalunya i es quan Pegasus va viure el seu millor moment. Es va creuar en el seu camí un personatge vital: Alain Milhaud era aleshores un personatge molt potent. Vivia a Madrid, tenia una editorial i tenia molts contactes i quan creia en alguna cosa, hi creia a morir. Els va ajudar molt. Va produir una història ideada pels ells mateixos: The Spanish Night. Consistia en reunir a tres artistes, Tete Montoliu, Paco de Lucía i Pegasus, tres conceptes de la música creativa espanyola i tocar per tot el món. L’Alain s’hi va bolcar i tots ells van tocar al Carnegie Hall de Nova York, a Miami i al prestigiós Festival de Jazz de Montreux. Feien Jazz-fusió com els Weather Report i els Spyro Gyra, però amb arrels d’aquí.

El concert va desgranant tots els temes més coneguts de la banda, els artistes convidats aporten noves, però també més emoció i memòria. És un recital de comiat i es nota, els parlaments omplen l’espai de records, de paraules d’agraïment, de mirades de complicitat al públic on s’hi troben molts coneguts.

Ningú pot evitar sentir nostàlgia per aquest adéu. En vivim massa últimament, pèrdues significatives, com la de La Locomotora Negra després de 50 anys tocant. Sembla com si s’apagués una època, com si la música instrumental no tingués cabuda en els circuits musicals del país. La salut del Jazz és delicada, no es veu massa gent jove entre el públic, com si aquesta música ja formés part de la música clàssica. La pandèmia ha posat en cures intensives músics que ja estaven "malalts", per la deixadesa de l’administració, pels promotors que no cuiden prou la creació musical i per un públic jove que segueix el mainstream musical, les tendències més comercials i publicitades.

Els nous vinguts a la música no poden oblidar-se dels orígens, d’on ve tot, quan aquells músics, en ple franquisme, allà a finals dels 60, van dir prou i van explorar nous camins, bevent del hipisme, del rock i del jazz. Molts dels que van venir després, son hereus del Rock Laietà. El salt endavant que va fer la cultura en aquells anys va ser el motor de tots els canvis posteriors.
Sense ells tot seria diferent, potser no tindríem un Joan Miquel Oliver o un Adrià Puntí.

L’Apocalipsi Final acaba amb Allegro de Nit, amb tots els convidats a l’escenari, en una veritable jam-session, tots dempeus, reverenciant el treball de 40 anys, acomiadant un cicle de vida. Pegasus diu adéu, tocant, ja gran, somrient i donant les gràcies.

Ara només podrem veure’ls pel retrovisor de la història, allà on queden els mags de la música, els que d’un barret de copa van fer aparèixer una música irrepetible, el Jazz-fusió mediterrani.